Lleialtat a l’Església

Els textos de la litúrgia d’aquest diumenge formen una cadena d’invocacions al Senyor. Li diem que és el nostre suport, la nostra roca, la nostra defensa. L’oració recull també aquest motiu de l’introit: Vós no priveu mai de la vostra llum aquells que s’estableixen en la fermesa del vostre amor.

En el gradual, continuem recorrent a Ell: clamo al Senyor en la meva desgràcia. (…) Defenseu-me, oh Senyor, dels llavis mentiders, de la llengua impostora. (…) Senyor! en vós m’emparo. Commou aquesta insistència de Déu, el nostre Pare, entestat a recordar-nos que hem de recórrer a la seva misericòrdia passi el que passi, sempre. També ara: en aquests moments, en què veus confuses solquen l’Església; són temps de desencaminament, perquè moltes ànimes no troben bons pastors, d’altres Crists, que els emmenin a l’Amor del Senyor; i troben, en canvi, lladres i bandolers, que vénen per robar, matar i destruir.

No tinguem por. L’Església, que és el Cos de Crist, serà indefectiblement el camí i la pleta del Bon Pastor, el fonament ferm i la via oberta a tots els homes. Ho acabem de llegir al Sant Evangeli: surt pels camins i per les tanques, i obliga a entrar perquè s’ompli la meva casa.

Però, ¿què és l’Església?, ¿on és l’Església? Molts cristians, atordits i desorientats, no reben resposta segura a aquestes preguntes, i tal vegada arriben a pensar que aquelles que el Magisteri ha formulat durant segles —i que els bons catecismes proposaven amb essencial precisió i senzillesa— ja han quedat superades i han de ser substituïdes per altres de noves. Una sèrie de fets i d’entrebancs semblen haver-se reunit per tal d’enfosquir el rostre nítid de l’Església. Els uns sostenen: l’Església és aquí, en l’afany per acomodar-se a allò que anomenen temps moderns. D’altres clamen: l’Església no és altra cosa que l’ànsia de solidaritat dels homes; hem de canviar-la d’acord amb les circumstàncies actuals.

Van errats. L’Església, avui, és la mateixa que fundà Crist, i no pot ser una altra. Els Apòstols i llurs successors són vicaris de Déu per al règim de l’Església, fonamentada en la fe i en els Sagraments de la fe. I així com no els és lícit d’establir una altra Església, tampoc no poden transmetre una altra fe ni instituir uns altres Sagraments; sinó que pels Sagraments que brollaren del costat de Crist clavat a la Creu, ha estat construïda l’Església. L’Església ha de ser reconeguda per aquelles quatre notes, que s’expressen en la confessió de fe d’un dels primers Concilis, com la recitem en el Credo de la Missa: Una sola Església, Santa, Catòlica i Apostòlica. Aquestes són les propietats essencials de l’Església, que deriven de la seva naturalesa, tal i com la volgué Crist. I, perquè són essencials, són també notes, signes que la distingeixen de qualsevol altre tipus de reunió humana, encara que també s’hi senti pronunciar el nom de Crist.

Fa una mica més d’un segle, el Papa Pius IX resumia breument aquesta ensenyança tradicional: la veritable Església de Crist es constitueix i reconeix, per autoritat divina, en les quatre notes que en el Símbol afirmem que s’han de creure; i cadascuna d’aquestes notes està unida de tal manera amb la resta que no pot ser separada de les altres. D’aquí ve que la que veritablement és i s’anomena Catòlica ha de brillar conjuntament per la prerrogativa de la unitat, de la santedat i de la successió apostòlica. És —insisteixo— l’ensenyament tradicional de l’Església, que ha repetit novament —tot i que en aquests darrers anys alguns ho obliden, enduts per un fals ecumenisme— el Concili Vaticà II: És aquesta l’única Església de Crist: la que professem en el Símbol Una, Santa, Catòlica i Apostòlica. La que el nostre Salvador un cop ressuscitat encomanà a Pere de pasturar-la, va confiar-la a Pere i als altres Apòstols perquè la difonguessin i governessin, i va erigir-la en columna i fonament de la veritat eterna.

Que siguin u com nosaltres,clama Crist al seu Pare; que tots siguin u; com vós, Pare, sou en mi i jo en vós, que ells també siguin u en nosaltres. Dels llavis de Jesucrist brolla constantment aquesta exhortació a la unitat, perquè tot reialme dividit contra si mateix és desolat, i tota ciutat o casa dividida contra si mateixa no subsistirà. Una predicació que es fa desig fervent: tinc encara altres ovelles que no són d’aquesta pleta; també aquestes, cal que jo les meni, i escoltaran la meva veu, i es farà un sol ramat i un sol pastor.

Amb quins meravellosos accents ha parlat Nostre Senyor d’aquesta doctrina! Multiplica les paraules i les imatges perquè ho entenguem, a fi que resti gravada en la nostra ànima aquesta passió per la unitat. Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. Tota sarment que en mi no dóna fruit, la talla, i tota la que dóna fruit, la neteja perquè doni més fruit…Resteu en mi, que jo restaré en vosaltres. Així com la sarment no pot donar fruit per si mateixa, si no resta en el cep, així tampoc vosaltres, si no esteu units a mi. Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui està unit a mi, i jo en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.

¿No veieu com els qui se separen de l’Església, sovint tot estant curulls de frondositat, no tarden a assecar-se i llurs mateixos fruits es converteixen en podridura vivent? Estimeu l’Església Santa, Apostòlica, Romana. Una! Perquè, com escriu Sant Cebrià, qui recull en un altre indret, fora de l’Església, dissipa l’Església de Cristi. I Sant Joan Crisòstom insisteix: no et separis de l’Església. No hi ha res més ferm que l’Església. La teva esperança és l’Església; la teva salvació és l’Església; el teu refugi és l’Església. És més alta que el cel i més ampla que la terra; mai no envelleix, la seva vigoria és eterna.

Defensar la unitat de l’Església es tradueix a viure molt units a Jesucrist, que és el nostre cep. Com? Augmentant la nostra fidelitat al Magisteri perenne de l’Església: ja que l’Esperit Sant no fou pas promès als successors de Pere a fi que per revelació seva manifestessin una doctrina nova, sinó perquè, amb la seva assistència, santament custodiessin i fidelment exposessin la revelació transmesa pels Apòstols o dipòsit de la fe. Així conservarem la unitat: venerant aquesta Mare Nostra sense màcula; estimant el Pontífex Romà.

N’hi ha que afirmen que quedem pocs a l’Església; jo els respondria que, si tots custodiéssim amb lleialtat la doctrina de Crist, aviat el nombre creixeria considerablement, perquè Déu vol que s’ompli la seva casa. En l’Església descobrim Crist, que és l’Amor dels nostres amors. I hem de desitjar per a tothom aquesta vocació, aquest goig íntim que ens embriaga l’ànima, la dolcesa clara del Cor misericordiós de Jesús.

Cal que siguem ecumènics, se sent repetir. D’acord. Em fa por, però, que, darrere d’algunes iniciatives autodenominades ecumèniques, s’hi amagui un frau: ja que són activitats que no duen a l’Amor de Crist, al veritable cep. Per això manquen de fruit. Jo demano al Senyor cada dia que eixampli el meu cor, per tal que continuï convertint en sobrenatural aquest amor que ha posat en la meva ànima envers tots els homes, sense distinció de raça, de poble, de condicions culturals o de fortuna. Els estimo sincerament tots, catòlics i no catòlics, els qui creuen en alguna cosa i els qui no creuen, els quals m’entristeixen. Però Crist fundà una sola Església, només té una sola Esposa.

La unió dels cristians? Sí. Més encara: la unió de tots els qui creuen en Déu. Però només hi ha una Església vertadera. No s’ha pas reconstruir amb trossos dispersos per tot el món. I no cal que passi per cap mena de purificació, per a trobar-se després finalment neta. L’Esposa de Crist no pot ser adúltera, perquè és incorruptible i pura. Només coneix una casa, guarda la inviolabilitat d’un sol tàlem amb pudor cast. Ella ens conserva per a Déu, ella destina per al Regne els fills que ha engendrat. Tot el qui se separa de l’Església, s’ajunta a una adúltera, s’allunya de les promeses de l’Església: i no assolirà les recompenses de Crist qui abandona l’Església de Crist.

Ara comprendrem millor com la unitat de l’Església porta a la santedat, i com un dels aspectes capitals de la seva santedat és aquesta unitat centrada en el misteri del Déu U i Tri: Un sol cos i un sol esperit, així hem estat cridats a una mateixa esperança de la vostra vocació; un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme; un sol Déu i Pare de tots, que és damunt de tots, i ho governa tot i habita en tots nosaltres.

Santedat no vol pas dir exactament cap altra cosa que no sigui unió amb Déu; com més intimitat amb el Senyor, més santedat. L’Església ha estat volguda i fundada per Crist, que compleix així la voluntat del Pare; l’Esposa del Fill està assistida per l’Esperit Sant. L’Església és l’obra de la Trinitat Santíssima; és Santa i Mare, la Nostra Santa Mare Església. Podem admirar en l’Església una perfecció que anomenaríem original i una altra final, escatològica. A totes dues es refereix Sant Pau en l’Epístola als Efesis: Crist va estimar la seva Església i se sacrificà a si mateix per Ella, a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany d’aigua, acompanyat de la paraula, i presentar-se a Si mateix l’Església gloriosa, sense màcula ni arruga o res de semblant, sinó santa i immaculada.

La santedat original i constitutiva de l’Església pot quedar velada —però mai destruïda, perquè és indefectible: les portes de l’infern no la dominaran—, pot quedar encoberta als ulls humans, deia, en certs moments de foscor gairebé col·lectiva. Però Sant Pere aplica als cristians el títol de gens sancta, poble sant. I per tal com són membres d’un poble sant, tots els fidels han rebut aquesta vocació a la santedat, i han d’esforçar-se per correspondre a la gràcia i ser personalment sants. A tot el llarg de la història, també en l’actualitat, hi ha hagut molts catòlics que s’han santificat efectivament: joves i vells, solters i casats, sacerdots i laics, homes i dones.

S’esdevé, però, que la santedat personal de tants fidels —abans i ara— no és pas quelcom d’aparatós. Sovint no reconeixem la gent comuna, corrent i santa que treballa i conviu enmig nostre. Davant la mirada terrenal, es destaquen més el pecat i les manques de fidelitat: són més cridaners.

Gens sancta, poble sant, compost per criatures amb misèries: aquesta aparent contradicció marca un aspecte del misteri de l’Església. L’Església, que és divina, és també humana, perquè està formada per homes i els homes tenim defectes: omnes homines terra et cinis, tots som pols i cendra.

Nostre Senyor Jesucrist, que fundà l’Església Santa, espera que els membres d’aquest poble s’afanyin contínuament a adquirir la santedat. No tothom respon amb lleialtat a la seva crida. I en l’Esposa de Crist es palesen, alhora, la meravella del camí de salvació i les misèries dels qui el travessen.

El Diví Redemptor disposà que la comunitat fundada per Ell fos una societat perfecta en el seu gènere i dotada de tots els elements jurídics i socials, per tal de perpetuar en aquest món l’obra de la Redempció… Si en l’Església es descobreix quelcom que argüeixi la feblesa de la nostra condició humana, no s’ha d’atribuir a la seva constitució jurídica, sinó més aviat a la deplorable inclinació dels individus envers el mal; inclinació que el seu Diví Fundador permet fins i tot en els més alts membres del Cos Místic, a fi que es posi a prova la virtut de les ovelles i dels pastors, i perquè en tots augmentin els mèrits de la fe cristiana.

Aquesta és ara la realitat de l’Església, aquí. Per això, resulta compatible la santedat de l’Esposa de Crist amb l’existència en el seu si de persones amb defectes. Crist no va pas excloure els pecadors de la societat per Ell fundada. Si, per tant, alguns membres pateixen malalties espirituals, no pas per això ha de minvar el nostre amor a l’Església; ans al contrari, ha d’acréixer la nostra pietat envers els seus membres.

Demostraria poca maduresa qui, davant la presència de defectes i misèries en qualsevol dels qui pertanyen a l’Església —per enlaire que estigui col·locat en virtut de la seva funció—, sentís minvada la seva fe en l’Església i en Crist. L’Església no està pas governada ni per Pere, ni per Joan, ni per Pau. Està governada per l’Esperit Sant, i el Senyor ha promès que romandrà al seu costat dia rere dia fins a la fi del món.

Escolteu el que diu Sant Tomàs, abundant en aquest punt, sobre la recepció dels Sagraments, que són causa i signe de la gràcia santificant: qui s’apropa als Sagraments, els rep certament del ministre de l’Església, però no pas en tant que és tal persona, sinó en tant que ministre de l’Església. Per això, mentre l’Església li permeti d’exercir el seu ministeri, qui rep de les seves mans el Sagrament no participa del pecat del ministre indigne, sinó que comunica amb l’Església, que el té per ministre. Quan el Senyor permeti que la feblesa humana aparegui, la nostra reacció ha de ser la mateixa que si veiéssim la nostra mare malalta o tractada amb desafecte: estimar-la més, mostrar-li més manifestacions externes i interiors d’afecte.

Si estimem l’Església, no sorgirà mai en nosaltres aquest interès morbós d’airejar, com si fos culpa de la Mare, les misèries d’alguns dels fills. L’Església, Esposa de Crist, no té motiu per a entonar cap mea culpa. Nosaltres, sí: mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa! Aquest és el veritable meaculpisme, el personal, i no pas el que ataca l’Església, assenyalant i exagerant els defectes humans que en aquesta Santa Mare resulten de l’acció dels homes en Ella, fins on els homes poden, però que no arribaran mai a destruir —ni tan sols a tocar— allò que anomenàvem la santedat original i constitutiva de l’Església.

Déu Nostre Senyor ha comparat certament l’Església a l’era on s’apilona la palla amb el blat, del qual en sortirà pa per a la taula i pa per a l’altar; ha comparat l’Església a una xarxa d’arrossegament ex omni genere piscium congreganti: que aplega peixos bons i peixos dolents, que després es llençaran.

El misteri de la santedat de l’Església —aquesta llum original, que pot romandre oculta per les ombres de les baixeses humanes— rebutja fins el més mínim pensament de sospita o de dubte sobre la bellesa de la nostra Mare. Ni es pot tolerar, sense protesta, que d’altres la insultin. No cerquem en l’Església els costats vulnerables per a la crítica, com fan alguns que no demostren ni la seva fe ni el seu amor. No comprenc que es visqui un afecte veritable a la pròpia mare i que se’n parli d’aquesta mare amb desdeny.

La nostra Mare és Santa, perquè ha nascut pura i continuarà sense màcula per tota l’eternitat. Si a vegades no sabem descobrir els seu rostre formós, netegem-nos els ulls; si ens adonem que la seva veu no ens agrada, llevem-nos de les orelles la duresa que ens priva de sentir, en el seu to, els xiulets del Pastor amorós. La nostra Mare és Santa amb la santedat de Crist, amb la qual està unida en el cos —que som tots nosaltres— i en l’esperit, que és l’Esperit Sant, assentat també en el cor de cadascun de nosaltres, si ens conservem en gràcia de Déu.

Santa, Santa, Santa!, gosem cantar a l’Església, evocant l’himne en honor de la Trinitat Beatíssima. Tu ets Santa, Església, Mare meva, perquè et fundà el Fill de Déu, Sant; ets Santa, perquè així ho disposà el Pare, font de tota santedat; ets Santa, perquè t’assisteix l’Esperit Sant, que fa estada en l’ànima dels fidels, per tal d’anar aplegant els fills del Pare, els quals habitaran a l’Església del Cel, la Jerusalem eterna.

Déu vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat. Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, Crist Jesús Home, el qual es donà a si mateix en rescat per a tots: aquest és el testimoni donat en el moment apropiat. Jesucrist institueix una sola Església, la seva Església; per això l’Esposa de Crist és Una i Catòlica: universal, per a tots els homes.

Des de fa segles, l’Església està estesa arreu del món; i compta amb persones de totes les races i condicions socials. Però la catolicitat de l’Església no depèn pas de l’extensió geogràfica, tot i que això sigui un signe visible i un motiu de credibilitat. L’Església era Catòlica ja a la Pentecosta: neix Catòlica del Cor nafrat de Jesús, com un foc que l’Esperit Sant inflama.

En el segle II, els cristians definien Catòlica l’Església, a fi de distingir-la de les sectes, les quals, emprant el nom de Crist, traïen en algun punt la seva doctrina. L’anomenem Catòlica —escriu Sant Ciril—, no solament perquè s’ha escampat per tot l’orbe de la terra, de l’un a l’altre confí, sinó perquè de manera universal i sense defecte ensenya tots els dogmes que han de conèixer els homes, del que és visible i del que és ’invisible, del que és celestial i del que és terrenal. També perquè sotmet al culterecte tota mena d’homes, governants i ciutadans, doctes i ignorants. I, finalment, perquè cura i guareix tot gènere de pecats, siguin de l’ànima o del cos, posseint endemés —amb qualsevol nom que se’l designi— totes les formes de virtut, en fets i en paraules i en qualsevol espècie de dons espirituals.

La catolicitat de l’Església tampoc no depèn del fet que els no catòlics l’aclamin i la considerin; ni guarda relació amb el fet que, en afers no espirituals, les opinions d’algunes persones dotades d’autoritat en l’Església siguin considerades —i a vegades instrumentalitzades— per mitjà d’opinió pública de corrents afins al seu pensament. S’esdevindrà, sovint, que la part de veritat que es defensa en qualsevol ideologia humana trobi en l’ensenyament perenne de l’ Església un ressò o un fonament; i això és, en certa mesura, un senyal de la divinitat de la Revelació que aquest Magisteri custodia. Però l’Esposa de Crist és Catòlica fins i tot quan sigui deliberadament ignorada per molts, i àdhuc ultratjada i perseguida, com s’esdevé malauradament avui dia en tants indrets.

L’Església no és pas un partit polític, ni una ideologia social, ni una organització mundial de concòrdia o de progrés material, bo i reconeixent la noblesa d’aquestes i d’altres activitats. L’Església ha desenvolupat sempre i desenvolupa una immensa tasca a benefici dels necessitats, dels qui sofreixen, de tots aquells que pateixen d’alguna manera les conseqüències de l’únic mal de veritat, que és el pecat. I a tothom —a tots els qui pateixen qualsevol forma de pobresa, i als qui pensen gaudir de la plenitud dels béns de la terra— l’Església ve a confirmar una sola cosa essencial, definitiva: que el nostre destí és etern i sobrenatural, que només en Jesucrist ens salvem per a sempre, i que només en Ell assolirem ja d’alguna manera en aquesta vida la pau i la felicitat veritables.

Demaneu ara amb mi a Déu Nostre Senyor que els catòlics no oblidem mai aquestes veritats, i que ens decidim a posar-les en pràctica. A l’Església Catòlica no li cal el vistiplau dels homes, perquè és obra de Déu.

Ens mostrarem catòlics pels fruits de santedat que donem, perquè la santedat no admet fronteres ni és patrimoni de cap particularisme humà. Ens mostrarem catòlics si resem, si procurem adreçar-nos a Déu contínuament, si ens esforcem sempre i en tot per ser justos —en el més ampli abast del terme justícia, emprat en aquests temps no pas rarament amb un matís materialista i erroni—, si estimem i defensem la llibertat personal dels altres homes.

Us recordo també un altre signe clar de la catolicitat de l’Església: la fidel conservació i administració dels Sagraments tal i com foren instituïts per Jesucrist, sense tergiversacions humanes ni intents dolents de condicionar-los psicològicament o sociològica. Perquè ningú no pot determinar allò que està sota la potestat d’un altre, sinó només allò que està dins del seu poder. I com que la santificació de l’home resta sota la potestat del Déu santificant, no li correspon a l’home d’establir, segons el seu parer, quines coses l’han de santificar, sinó que això ha de ser determinat per institució divina. Aquells intents de treure universalitat a l’essència dels Sagraments potser tindrien justificació si es tractés només de signes, de símbols, que operessin per lleis naturals de comprensió i d’enteniment. Però els Sagraments de la Nova Llei són alhora causes i signes. Per això s’ensenya comunament que causen allò que signifiquen. D’aquí ve que conservin perfectament la raó de Sagrament en tant que s’ordenen a quelcom de sagrat, no solament a manera de signe, sinó també com a causes.

Aquesta Església Catòlica és romana. Jo assaboreixo aquesta paraula: romana! Em sento romà, perquè romà vol dir universal, catòlic; perquè em porta a estimar amb tendresa el Papa, il dolce Cristo in terra, tal i com li agradava repetir Santa Caterina de Sena, a qui tinc per una amiga estimadíssima.

Des d’aquest centre catòlic romà —subratllà Pau VI en el discurs de clausura del Concili Vaticà II— ningú no és, en teoria, inabastable; tothom pot i ha de ser abastat. Per a l’Església Catòlica ningú no resulta estrany, ningú no és exclòs, ningú no es considerat llunyà. Venero amb totes les meves forces la Roma de Pere i de Pau, amarada per la sang dels màrtirs, centre d’on tanta gent ha sortit per tal de propagar arreu del món la paraula salvadora de Crist. Ser romà no entranya pas cap mostra de particularisme, sinó d’ecumenisme autèntic: suposa el desig d’eixamplar el cor, d’obrir-lo a tothom amb els afanys redemptors de Crist, el qual cerca tothom i acull tothom, perquè ha estimat primer tothom.

Sant Ambròs escriu unes paraules breus, que componen un cant de goig: on és Pere, allà és l’Església; i on és l’Església no hi regna la mort, sinó la vida eterna. Perquè on són Pere i l’Església, hi és Crist; i Ell és la salvació, l’únic camí.

Nostre Senyor fundà la seva Església sobre la feblesa —però també damunt la fidelitat— d’uns homes, els Apòstols, als quals promet l’assistència constant de l’Esperit Sant. Llegim altra vegada el text conegut, que és sempre nou i actual: M’ha estat donat tot el poder al Cel i a la terra. Aneu, doncs, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que us he manat. I jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

La predicació de l’Evangeli no sorgeix pas a Palestina per la iniciativa personal d’uns quants enfervorits. Què podien fer els Apòstols? No comptaven per a res en el seu temps; no eren ni rics, ni cultes, ni herois a la manera humana. Jesús col·loca damunt les espatlles d’aquest grapat de deixebles una tasca immensa, divina. No m'heu escollit pas vosaltres a mi, sinó jo a vosaltres, i us he destinat perquè aneu i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, i qualsevol cosa que demaneu al Pare en nom meu, us la doni.

A través de dos mil anys d’història, en l’Església es conserva la successió apostòlica. Els bisbes, declara el Concili de Trento, han succeït en el lloc als Apòstols i estan posats, com diu el mateix Apòstol (Pau), per l’Esperit Sant per a regir l’Església de Déu (Ac XX, 28). I, entre els Apòstols, el mateix Crist féu de Simó objecte d’una elecció especial: tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Jo, però, he pregat per tu, afegeix també, perquè no defalleixi la teva fe; i tu, un cop convertit, confirma els teus germans.

Pere es trasllada a Roma i hi fixa la seu del primat, del Vicari de Crist. Per això, a Roma és on s’adverteix millor la successió apostòlica; i per això és anomenada la seu apostòlica per antonomàsia. El Concili Vaticà I ha proclamat, amb paraules d’un Concili anterior, el de Florència, que tots els fidels de Crist han de creure que la Santa Seu Apostòlica i el Romà Pontífex posseeixen el primat sobre tot l’orbe, i que el mateix Pontífex Romà és successor del benaurat Pere, príncep dels Apòstols, i veritable vicari de Jesucrist, i cap de tota l’Església, i pare i mestre de tots els cristians; i que a ell li fou lliurada per Nostre Senyor Jesucrist, en la persona del benaurat Pere, plena potestat de pasturar, regir i governar l’Església universal.

La suprema potestat del Pontífex Romà, i la seva infal·libilitat quan parla ex cathedra, no són pas una invenció humana: es basen en l’explícita voluntat fundacional de Crist. Quin poc sentit que té, aleshores, enfrontar el govern del Papa amb el dels bisbes, o fer minvar la validesa del Magisteri pontifici segons el consentiment dels fidels! Res de més aliè que l’equilibri de poders; no ens serveixen els esquemes humans, per atractius o funcionals que siguin. A l’Església, ningú no gaudeix per si mateix de potestat absoluta, en tant que home; a l’Església, no hi ha altre cap que Crist; i Crist ha volgut constituir un Vicari seu —el Pontífex Romà— per a la seva Esposa pelegrina en aquesta terra.

L’Església és Apostòlica per constitució: la que veritablement és i s’anomena Catòlica ha de brillar juntament per la prerrogativa de la unitat, la santedat i la successió apostòlica. Així, l’Església és Una, amb unitat aclarida i perfecta de tota la terra i de totes les nacions, amb aquella unitat de la qual n’és principi, arrel i origen indefectible la suprema autoritat i més excel·lent primacia del benaurat Pere, príncep dels Apòstols, i dels seus successors en la seu romana. I no existeix cap altra Església Catòlica tret de la que, edificada sobre l’únic Pere, s’alça per la unitat de la fe i per la caritat en un sol cos connex i compacte.

Contribuïm a fer més evident aquesta apostolicitat, als ulls de tothom, manifestant amb exquisida fidelitat la unió amb el Papa, que és unió amb Pere. L’amor al Pontífex Romà ha de ser en nosaltres una passió formosa, perquè en ell veiem Crist. Si tractem el Senyor en l’oració, caminarem amb l’esguard net que ens permetrà de distingir, també en els esdeveniments que sovint no comprenem o bé que ens produeixen plor o dolor, l’acció de l’Esperit Sant.

L’Església ens santifica després d’entrar en el seu si pel Baptisme. Tot just nascuts a la vida natural, ja podem acollir-nos a la gràcia santificadora. La fe d’un, encara més, la fe de tota l’Església, beneficia l’infant per l’acció de l’Esperit Sant, que dóna unitat a l’Església i comunica els béns de l’un a l’altre. És una meravella aquesta maternitat sobrenatural de l’Església, que li confereix l’Esperit Sant. La regeneració espiritual, que s’opera pel Baptisme, és semblant, d’alguna manera, al naixement corporal: així com els infants que es troben en el si de la seva mare no s’alimenten per si mateixos, sinó que es nodreixen del manteniment de la mare; així també els petitons que no tenen ús de raó i estan com infants en el si de la seva Mare l’Església, per l’acció de l’Església i no pas per si mateixos reben la salvació.

Ressalta amb tota la seva grandesa el poder sacerdotal de l’Església, que procedeix directament de Crist. Crist és la font de tot sacerdoci: ja que el sacerdot legal era com la seva figura; però el sacerdot de la Nova Llei obra en la persona de Crist, d’acord amb el que es diu a 2 C 2, 10: atès que el que jo perdono, si perdono, per amor vostre ho perdono en la persona de Crist.

La mediació salvadora entre Déu i els homes es perpetua en l’Església per mitjà del sagrament de l’Orde, el qual capacita —pel caràcter i la gràcia consegüents— per obrar com a ministres de Jesucrist a favor de totes les ànimes. Que un pugui realitzar un acte que un altre no pot, no prové de diversitat en la bondat o en la malícia, sinó de la potestat adquirida, que un posseeix i un altre no. Per això, com que el laic no rep la potestat de consagrar, no pot operar la consagració, qualsevulla que sigui la seva bondat personal.

A l’Església hi ha diversitat de ministeris, però només un és el fi: la santificació dels homes. I en aquesta tasca participen d’alguna manera tots els cristians, pel caràcter rebut amb els sagraments del Baptisme i de la Confirmació. Tots hem de sentir-nos responsables d’aquesta missió de l’Església, que és la missió de Crist. Qui no té zel per la salvació de les ànimes, qui no procura amb totes les seves forces que el nom i la doctrina de Crist siguin coneguts i estimats, no comprendrà l’apostolicitat de l’Església.

Un cristià passiu no ha acabat de comprendre el que Crist vol de tots nosaltres. Un cristià que vagi a la seva, desentenent-se de la salvació dels altres, no estima amb el Cor de Jesús. L’apostolat no és pas una missió exclusiva de la Jerarquia, ni dels sacerdots o dels religiosos. El Senyor ens crida tots a ser instruments, amb l’exemple i la paraula, d’aquest doll de gràcia que brolla fins a la vida eterna.

Sempre que llegim els Actes dels Apòstols, ens emocionen l’audàcia, la confiança en la missió i la sacrificada alegria dels deixebles de Crist. No demanen multituds. Encara que les multituds vinguin, ells s’adrecen a cada ànima en concret, a cada home, d’un a un. Felip, a l’etíop; Pere, al centurió Corneli; Pau, a Sergi Pau.

N’havien après del Mestre. Recordeu aquella paràbola dels obrers que esperaven feina, enmig de la plaça del poble. Quan el vinyater hi anà, ja ben entrat el dia, s’adonà que encara hi havia peons sense fer res. Per què us esteu aquí tot el dia sense treballar? Perquè ningú no ens ha llogat, respongueren. Això no ha de passar en la vida del cristià; no ha de trobar al seu voltant qui pugui assegurar que no ha sentit parlar mai de Crist, perquè ningú no l’hi ha anunciat.

Els homes pensen sovint que res no els priva de prescindir de Déu. Van errats. Tot i que no ho sàpiguen, jauen com el paralític de la piscina probàtica: incapaços de moure’s cap a les aigües que salven, cap a la doctrina que posa joia a l’ànima. La culpa és, moltes vegades, dels cristians; aquestes persones podrien repetir hominem non habeo, no en tinc ni tant sols un que m’ajudi. Tot cristià ha de ser apòstol, perquè Déu, que no necessita pas ningú, tanmateix, ens necessita. Compta amb nosaltres per tal que ens dediquem a propagar la seva doctrina salvadora.

Estem contemplant el misteri de l’Església Una, Santa, Catòlica, Apostòlica. És hora de preguntar-nos: ¿comparteixo amb Crist el seu afany d’ànimes? ¿Demano per aquesta Església, de la qual formo part i en la qual he de dur a terme una missió específica, que cap altre no pot realitzar per mi? Estar a l’Església ja és molt: però no n’hi ha pas prou. Hem de ser Església, perquè la nostra Mare no se’ns ha de fer mai estranya, forastera, aliena als nostres pensaments més pregons.

Acabem aquí aquestes consideracions sobre les notes de l’Església. Amb l’ajut del Senyor, hauran quedat impreses en la nostra ànima i ens confirmarem en un criteri clar, segur, diví, per tal d’acudir més a aquesta Mare Santa, que ens ha dut a la vida de la gràcia i ens nodreix un dia i un altre dia amb sol·licitud inesgotable.

Si alguna vegada sentiu paraules o crits d’ofensa per a l’Església, manifesteu, amb humanitat i amb caritat, a aquests desamorosos, que no es pot pas maltractar una Mare d’aquesta manera. Ara l’escometen impunement, perquè el seu regne, que és el del seu Mestre i Fundador, no és d’aquest món. Mentre el blat gemegui enmig de la palla, mentre les espigues sospirin enmig del jull, mentre els vasos de misericòrdia es lamentin enmig dels de la ira, mentre el lliri plori entre les espines, no mancaran mai enemics que diguin: ¿quan morirà i s’esborrarà el seu nom? És a dir: veieu que arribarà el temps en què desapareguin i ja no hi haurà més cristians… Però mentre diuen això, ells es moren sense remei. I l’Església roman viva.

Passi el que passi, Crist no abandonarà mai per mai la seva Esposa. L’Església triomfant és amb Ell, a la dreta del Pare. I des d’allí ens criden els nostres germans cristians, que glorifiquen Déu per aquesta realitat que nosaltres tot just albirem en la clara penombra de la fe: l’Església Una, Santa, Catòlica i Apostòlica.