Esperances terrenals i esperança cristiana

Amb una cadència monòtona surt de la boca de molts la cantarella ja gastada, que l’esperança és l’última cosa que es perd; com si l’esperança fos un agafador per a continuar deambulant sense complicacions, sense inquietuds de consciència; o com si fos un expedient que permet d’ajornar sine die l’oportuna rectificació de la conducta, la lluita per assolir objectius nobles i, sobretot, el fi suprem de la nostra unió amb Déu.

Jo diria que aquest es el camí per confondre l’esperança amb la comoditat. En el fons, no hi ha cap ànsia d’aconseguir un veritable bé, ni espiritual, ni material legítim; la pretensió més alta d’alguns es redueix a esquivar allò que podria alterar la tranquil·litat —aparent— d’una existència mediocre. Amb una ànima tímida, encongida, emperesida, la criatura s’emplena de subtils egoismes i es conforma en el fet que els dies, els anys, transcorrin sine spe nec metu, sense aspiracions que exigeixin esforços, sense els sobresalts de la brega: allò que compta és evitar el risc del desaire i de les llàgrimes. I que en som de lluny d’obtenir res, si malmetem el desig de posseir-ho, per por de les exigències que la conquesta d’allò mateix comporta!

Tampoc no falta l’actitud superficial d’aquells qui —fins i tot amb aparences d’una afectada cultura o de ciència— componen poesia fàcil amb l’esperança. Incapaços d’enfrontar-se sincerament amb llur intimitat i de decidir-se pel bé, limiten l’esperança a una il·lusió, a un somni utòpic, al simple consol davant les angoixes d’una vida difícil. L’esperança —falsa esperança— es muda per a aquests en una frívola vel·leïtat, que no mena enlloc.