Pedagogia divina

No odiar l’enemic, no tornar mal per mal, renunciar a la venjança, perdonar sense rancúnia, era considerat aleshores —i ara també, no ens enganyem— una conducta insòlita, massa heroica, fora del comportament normal. Fins aquí arriba la mesquinesa de les criatures. Jesucrist, que ha vingut a salvar tothom i que desitja associar els cristians a la seva obra redemptora, volgué ensenyar als seus deixebles —a tu i a mi— una caritat gran, sincera, més noble i valuosa: ens hem d’estimar mútuament com Crist ens estima a cada un de nosaltres. Solament així, imitant —dins la nostra pròpia personal tosquedat— les maneres divines, aconseguirem d’obrir el nostre cor a tots els homes, estimar d’una manera més alta, completament nova.

Que bé que van posar en pràctica els primers cristians aquesta caritat ardent, que sobresortia amb excés més enllà dels cimals de la simple solidaritat humana o de la benignitat de caràcter. S’estimaven entre si, dolçament i fortament, des del Cor de Crist. Un escriptor del segle II, Tertulià, ens ha transmès el comentari dels pagans, commoguts en contemplar la continença dels fidels d’aleshores, tan plena d’atractiu sobrenatural i humà: mireu com s’estimen (Tertulià, Apologeticum, XXXIX [PL 1, 471]), repetien.

Si t’adones que tu, ara o en tants de detalls de la jornada, no mereixes aquesta lloança; que el teu cor no reacciona com caldria davant les exigències divines, pensa també que t’ha arribat el temps de rectificar. Atèn la invitació de sant Pau: obrem el bé amb tothom, però sobretot amb els qui mitjançant la fe (Gal VI, 10), pertanyen al Cos Místic de Crist.