Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Camí > Caritat > Cap 19
440

Quan hagis enllestit la teva feina, fes la del teu germà, ajudant-lo, per Crist, amb tanta delicadesa i naturalitat que ni l’afavorit s’adoni que estàs fent més del que en justícia has de fer.

—Això sí que és fina virtut de fill de Déu!


441

Et dolen les faltes de caritat dels altres amb tu. ¿Com no hauran d’entristir més a Déu les teves faltes de caritat —d’Amor— amb Ell?


442

No admetis un mal pensament de ningú, tot i que les paraules o les obres de l’interessat donin motiu per a jutjar així raonablement.


443

No facis crítica negativa: quan no puguis parlar bé, calla.


444

No parlis mai malament del teu germà, ni que tinguis motius més que suficients. —Vés primer al Sagrari, i després vés al Sacerdot, el teu pare, i desfoga amb ell també la teva pena.

—I amb ningú més.


445

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, treu forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.


446

Si ets tan miserable, ¿com és que t’estranya que els altres tinguin misèries?


447

Després de veure com se’n van, íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé, Senyor, que passis comptes de la paraula ociosa.


448

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —com una destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres fan no tan bé?


449

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, trapelleria, embolic, xafarderia, faula, insídia..., calúmnia?, vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la no acabi en «conversa de safareig».


450

Com li dol a Déu i quant de mal fa a moltes ànimes —i com pot santificar-ne d’altres— la injustícia dels «justos»!


451

No vulguem jutjar. —Cadascú veu les coses des del seu punt de vista... i amb el propi enteniment, ben limitat gairebé sempre, i foscos o emboirats, amb tenebres d’apassionament, els seus ulls, moltes vegades.

A més, com la d’aquells pintors modernistes, la visió de certes persones és tan subjectiva i tan malaltissa, que dibuixen unes ratlles arbitràries i ens asseguren que són el nostre retrat, la nostra conducta...

Que poc valen els judicis dels homes! —No jutgeu sense passar el vostre judici pel sedàs de l’oració.


452

Esforça’t, si cal, a perdonar sempre els qui t’ofenguin, des del primer instant, perquè, per gran que sigui el dany o l’ofensa que et facin, més t’ha perdonat Déu a tu.


453

Murmures? —Doncs perds el bon esperit, i, si no aprens a callar, cada paraula és una passa que t’acosta a la porta de sortida d’aquesta empresa apostòlica on treballes.


454

No jutgeu sense escoltar les dues bandes. —Molt fàcilment, fins i tot persones que es tenen per piadoses s’obliden d’aquesta norma de prudència elemental.


455

¿No saps el mal que pots fer llançant lluny una pedra si tens els ulls embenats?

—Tampoc no saps el dany que pots ocasionar, de vegades ben greu, llançant frases de murmuració, que a tu et semblen molt lleus, perquè tens els ulls embenats per la desaprensió o per l’acalorament.


456

Fer crítica, destruir, no és difícil: l’últim manobre sap enfonsar l’eina en la pedra noble i bella d’una catedral.

—Construir: aquesta és la feina que demana mestres.


457

¿Qui ets tu per jutjar l’encert del superior? —¿No veus que ell té més elements de judici que tu; més experiència; més rectes, assenyats i desapassionats consellers; i, sobretot, més gràcia, una gràcia especial, gràcia d’estat, que és llum i ajuda forta de Déu?


458

Aquestes topades amb l’egoisme del món et faran estimar més la caritat fraternal dels teus.


459

La teva caritat és... presumptuosa. —Des de lluny, atreus: tens llum. De prop, repel·leixes: et falta escalfor. —Quina llàstima!


460

Frater qui adiuvatur a fratre quasi civitas firma. —El germà ajudat pel seu germà és tan fort com una ciutat emmurallada.

—Pensa-hi una estona i decideix-te a viure la fraternitat que sempre et recomano.


461

Si no et veig practicar la beneïda fraternitat, que contínuament et predico, et recordaré aquelles paraules entranyables de Sant Joan: Filioli mei, non diligamus verbo neque lingua, sed opere et veritate. —Fillets meus, no estimem amb la paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat.


462

Poder de la caritat! —La vostra mútua feblesa és també suport que us manté drets en el compliment del deure si viviu la vostra fraternitat beneïda: com se sostenen mútuament, apuntalant-se, els naips.


463

Més que «donar», la caritat és «comprendre». —Per això, busca una excusa per als altres —sempre n’hi ha—, si tens l’obligació de jutjar.


464

¿Saps que aquella persona es troba en un perill per a la seva ànima? —Des de lluny, amb la teva vida d’unió, pots ser-li una bona ajuda. —Vinga, doncs!, i no t’intranquil·litzis.


465

Aquests neguits que sents pels teus germans em semblen bé: són proves de la vostra mútua caritat. Procura, però, que els teus neguits no degenerin en inquietud.


466

Tot sovint, la gent és ben poc generosa amb els seus diners —m’escrius—. Converses, entusiasmes esvalotats, promeses, plans. —A l’hora del sacrifici són pocs els qui «hi posen l’espatlla». I, si donen, ha de ser amb un esbarjo entremig —ball, tómbola, cinema, vetllada—, o anunci i llista de donatius a la premsa.

—Trista és l’escena, però té excepcions: sigues tu també dels qui, quan fan una almoina, no deixen que la seva mà esquerra s’adoni del que fa la dreta.


467

Llibres. —Vaig parar la mà, com un pobret de Crist, i vaig demanar llibres. Llibres!, que són aliment per a la intel·ligència catòlica, apostòlica i romana de molts joves universitaris.

—Vaig parar la mà, com un pobret de Crist... i vaig tenir cada desengany!

—¿Com és que no entenen, Jesús, la fonda caritat cristiana d’aquesta almoina, més eficaç que donar pa de bon blat?


468

Ets excessivament candorós. —Que són pocs els que practiquen la caritat! —Que tenir caritat no és donar roba vella o moneda petita...

—I m’expliques el teu cas i el teu desencís.

—Només se m’acudeix això: posem-nos tu i jo a donar i a donar-nos sense garreperia. I evitarem que els qui ens tractin tinguin la teva trista experiència.


469

«Saludeu tots els sants. Tots els sants us saluden. A tots els sants que viuen a Efès. A tots els sants en Crist Jesús, que són a Filips». —¿Oi que és commovedor aquest apel·latiu —sants!— que utilitzaven els primers fidels cristians per anomenar-se entre ells?

—Aprèn a tractar els teus germans.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent