Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Camí > Humilitat > Cap 27
589

Quan sentis els aplaudiments del triomf, que et ressonin també a l’orella les rialles que vas provocar amb els teus fracassos.


590

No vulguis ser com el penell daurat del gran edifici: per més que brilli i per amunt que sigui, no compta gens per a la solidesa de l’obra.

—Tant de bo que siguis com un vell carreu ocult en els fonaments, sota terra, on no et vegi ningú: per tu no s’ensorrarà la casa.


591

Com més m’exaltin, Jesús meu, humilia’m més en el meu cor, fent-me saber el que vaig ser i el que seré, si Tu em deixes.


592

No t’oblidis que ets... el dipòsit de les escombraries. —Per això, si per cas el Jardiner diví t’agafa i et frega i et neteja... i t’omple de flors magnífiques... ni l’aroma, ni els colors que embelleixen la teva lletjor, no t’han de posar orgullós.

—Humilia’t: ¿no saps que ets el cubell de les deixalles?


593

Quan et vegis tal com ets, t’ha de semblar natural que et menyspreïn.


594

No ets humil quan t’humilies, sinó quan t’humilien i ho portes per Crist.


595

Si et coneguessis, t’ompliries de goig amb el menyspreu, i ploraria el teu cor davant l’exaltació i la lloança.


596

Que no et sàpiga greu si veuen les teves faltes; l’ofensa de Déu i el mal exemple que pots donar, això t’ha de saber greu.

—Tret d’això, que coneguin com ets i et menyspreïn. —No et faci pena el fet de no ser res, perquè així Jesús ha de posar-ho tot en tu.


597

Si actuessis d’acord amb els impulsos que sents dins el cor i amb els que la raó et dicta, estaries constantment amb la boca a terra, en prostració, com un cuc brut, lleig i menyspreable... davant, d’aquest Déu! que té tanta paciència amb tu.


598

Que n’és, de gran, el valor de la humilitat! —Quia respexit humilitatem... Per damunt de la fe, de la caritat, de la puresa immaculada, canta l’himne joiós de la nostra Mare a casa de Zacaries:

«Perquè ha vist la meva humilitat, heus ací que per això em diran benaurada totes les generacions».


599

Ets pols bruta i caiguda. —Encara que el buf de l’Esperit Sant t’alci per damunt de totes les coses de la terra i et faci brillar com l’or, tot reflectint allà dalt amb la teva misèria els raigs sobirans del Sol de Justícia, no oblidis la pobresa de la teva condició.

Un instant de supèrbia et tornaria novament a terra i deixaries de ser llum per a ser fang.


600

Tu ..., supèrbia? —De què?


601

Supèrbia? —Per què?... Ben aviat —anys, dies— seràs un munt de carronya fètida: cucs, licors pudents, draps bruts de la mortalla..., i ningú, a la terra, no es recordarà de tu.


602

Tu, home savi, de renom, eloqüent, poderós: si no ets humil, res no vals. —Talla, arrenca aquest «jo» que tens en grau superlatiu —Déu t’ajudarà—, i aleshores podràs començar a treballar per Crist, al darrer lloc del seu exèrcit d’apòstols.


603

Aquesta falsa humilitat és comoditat: així, tan humiló, vas deixant de mà uns drets que són deures.


604

Reconeix humilment la teva feblesa perquè puguis dir, amb l’Apòstol: cum enim infirmor, tunc potens sum —perquè quan sóc feble, llavors sóc fort.


605

Pare, ¿com pot aguantar aquesta brutícia? —em deies, després d’una confessió contrita.

—Vaig callar, pensant que si la teva humilitat et duu a sentir-te això —brutícia: un munt de brutícia!— encara en podrem fer, de tota la teva misèria, alguna cosa gran.


606

Mira que humil que és el nostre Jesús: un ruquet fou el seu tron a Jerusalem!...


607

La humilitat és un altre bon camí per arribar a la pau interior. —«Ell» ho ha dit: «Apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor... i trobareu pau per a les vostres ànimes».


608

No és falta d’humilitat que coneguis el progrés de la teva ànima. —Així ho pots agrair a Déu.

—Però no oblidis que ets un pobrissó, que duus un bon vestit... prestat.


609

El coneixement propi ens porta, com de la mà, a la humilitat.


610

La teva fermesa a defensar l’esperit i les normes de l’apostolat en què treballes no ha de flaquejar per falsa humilitat.

—Aquesta fermesa no és supèrbia: és virtut cardinal de fortalesa.


611

Per supèrbia. —Ja t’estaves creient capaç de tot, tot sol. —Et va deixar un instant, i vas anar de cap per terra. —Sigues humil i la seva ajuda extraordinària no et faltarà.


612

Ja pots anar refusant aquests pensaments d’orgull: ets igual que el pinzell en mans de l’artista. —I res més.

—Digues ara de què serveix un pinzell, si no deixa fer al pintor.


613

Perquè siguis humil, tu, tan buit i tan pagat de tu mateix, en tens prou amb considerar aquelles paraules d’Isaïes: ets com «la gota d’aigua o de rosada que cau a terra i amb prou feines si es veu».


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent