Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Camí > Santa Puresa > Cap 4
118

La santa puresa la dóna Déu quan es demana amb humilitat.


119

Que n’és, de bonica, la santa puresa! Però no és santa ni agradable a Déu, si la separem de la caritat.

La caritat és la llavor que creixerà i donarà fruits saborosíssims, ben regada amb la puresa.

Sense caritat, la puresa és infecunda, i les seves aigües estèrils converteixen les ànimes en un fangar, un toll insà, d’on surten bafarades de supèrbia.


120

Puresa? —pregunten. I somriuen. —Són els mateixos que van al matrimoni amb el cos marcit i l’ànima desencantada. Us prometo un llibre —si Déu m’ajuda— que es podrà titular: «Celibat, Matrimoni i Puresa».


121

Cal una croada de virilitat i de puresa que contraresti i anul·li la labor salvatge dels qui creuen que l’home és una bèstia.

—I aquesta croada és obra vostra.


122

N’hi ha molts que viuen com àngels enmig del món. —Tu... per què no?


123

Quan et decideixis de debò a dur una vida neta, la castedat per a tu no serà càrrega: serà corona triomfal.


124

M’escrivies, metge apòstol: «Tots sabem per experiència que podem ser castos, vivint amb vigilància, freqüentant els Sagraments i apagant les primeres espurnes de la passió sense deixar que creixi la foguera. I justament entre els castos es troben els homes més íntegres, en tots els aspectes. I entre els luxuriosos, dominen els tímids, egoistes, falsaris i cruels, que són característiques de poca virilitat».


125

Jo voldria —m’has dit— que Joan, l’adolescent, tingués amb mi una confidència i m’aconsellés: i m’animés per aconseguir la puresa del cor.

Si de veritat ho vols, digues-li-ho: i sentiràs ànims i tindràs consell.


126

La golafreria és l’avantguarda de la impuresa.


127

No vulguis dialogar amb la concupiscència: menysprea-la.


128

El pudor i la modèstia són germans petits de la puresa.


129

Sense la santa puresa no es pot perseverar en l’apostolat.


130

Arrenca’m, Jesús, aquesta crosta ronyosa de podrida sensualitat que em cobreix el cor, a fi que senti i segueixi amb facilitat els tocs del Paràclit en la meva ànima.


131

No parlis mai, ni per queixar-te’n, de coses o fets impurs. —Mira que és una matèria més enganxosa que el vesc. —Canvia la conversa, i, si no pots, segueix-la, parlant de la necessitat i formosor de la santa puresa, virtut d’homes que saben el que val la seva ànima.


132

No tinguis la covardia de ser «valent»: fuig!


133

Els sants no han estat éssers deformes; casos perquè els estudiï un metge modernista.

Foren, són normals: de carn, com la teva. —I venceren.


134

Encara que la carn es vesteixi de seda... —Et diré quan vegi que vacil·les davant la temptació, que amaga la seva impuresa amb excuses d’art, de ciència..., de caritat!

Et diré amb les paraules d’una vella dita: encara que la carn es vesteixi de seda, carn es queda.


135

Si sabessis el que vals!... —És Sant Pau qui t’ho diu: has estat comprat pretio magno —a gran preu.

I després et diu: Glorificate et portate Deum in corpore vestro —glorifica Déu i porta’l en el teu cos.


136

Quan has buscat la companyia d’una satisfacció sensual... després, quina soledat!


137

I pensar que per una satisfacció d’un moment, que et deixà un rastre de fel i d’amargor, m’has perdut «el camí»!


138

Infelix ego homo, quis me liberabit de corpore mortis huius? —Pobre de mi! qui m’alliberarà d’aquest cos de mort? —És un clam de Sant Pau. —Anima’t: ell també lluitava.


139

A l’hora de la temptació pensa en l’Amor que t’espera en el cel: fomenta la virtut de l’esperança, que no és falta de generositat.


140

No et preocupis, passi el que passi, mentre no consentis. —Perquè només la voluntat pot obrir la porta del cor i introduir-hi aquestes execracions.


141

És com si sentissis materialment dins l’ànima: «Aquest prejudici religiós!»... —I després la defensa eloqüent de totes les misèries de la nostra pobra carn caiguda: «Els seus drets!».

Quan t’esdevingui això, digues-li a l’enemic que hi ha llei natural i llei de Déu, i Déu! —I també infern.


142

Domine! —Senyor!— si vis, potes me mundare —si vols, em pots guarir. —Quina oració més maca perquè la diguis moltes vegades, amb la fe del leproset, quan t’esdevingui allò que Déu i tu i jo sabem! —No tardaràs gaire a sentir la resposta del Mestre: volo, mundare! —ho vull, queda net!


143

Per defensar la seva puresa, Sant Francesc d’Assís va rebolcar-se en la neu, Sant Benet es llançà enmig d’una bardissa, Sant Bernat es capbussà en un estany gelat... —I tu, què has fet?


144

La puresa netíssima de tota la vida de Joan el fa fort davant la Creu. —Tots els altres apòstols fugen del Gòlgota: ell, amb la Mare de Crist, s’hi queda.

—No oblidis que la puresa reforça, virilitza el caràcter.


145

Front de Madrid. Una vintena d’oficials, en noble i alegre companyonia. Se sent una cançó, i després una altra i més.

Aquell tinentó del bigoti fosc només va sentir la primera:

“Corazones partidos

yo no los quiero

y si le doy el mío,

lo doy entero”.


«Quina resistència a donar el meu cor del tot!». —I l’oració brollà, en curs encalmat i ample.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent