Infància espiritual

Procura conèixer la «via d’infància espiritual», sense «forçar-te» a seguir aquest camí. —Deixa actuar l’Esperit Sant.

Camí d’infància. —Abandonament. —Infantesa espiritual. —Tot això no és pas una beneiteria, sinó una forta i sòlida vida cristiana.

En la vida espiritual d’infància les coses que diuen o fan els «nens» no són mai criaturades ni puerilitats.

La infància espiritual no és estupidesa espiritual, ni fluixesa: és camí assenyat i ferm que, per la seva difícil facilitat, l’ànima ha de començar i seguir agafada de la mà de Déu.

La infància espiritual exigeix la submissió de l’enteniment, més difícil que la submissió de la voluntat. —Per tal de subjectar l’enteniment cal, a més de la gràcia de Déu, un constant exercici de la voluntat, que nega, com nega a la carn, una vegada i una altra i sempre, de manera que es dona, com a conseqüència, la paradoxa que qui segueix el «Caminet d’infància», per fer-se infant, necessita enrobustir i virilitzar la seva voluntat.

Ser petit: les grans audàcies són sempre dels nens. —¿Qui demana... la lluna? —¿Qui no fa cas dels perills per aconseguir el seu desig?

«Poseu-hi», en un nen «així», molta gràcia de Déu, el desig de fer la seva Voluntat (de Déu), molt amor a Jesús, tota la ciència humana que la seva capacitat li permeti d’adquirir... i tindreu retratat el caràcter dels apòstols d’ara, tal com indubtablement Déu els vol.

Sigues nen. —Encara més. —Però no te’m plantis a «l’edat de la poca-solta». ¿Has vist res més estúpid que una criatura fent-se l’home o un home acriaturat?

Nen, amb Déu: i, perquè ho ets, home i ben home en totes les altres coses. —¡Ah!: i deixa aquestes maneres de gos falder.

De vegades ens sentim com inclinats a fer petites criaturades. —Són petites obres de meravella davant Déu, i, mentre no se t’hi fiqui la rutina, certament seran fecundes, aquestes obres, com és sempre fecund l’Amor.

Davant de Déu, que és Etern, tu ets una criatura més menuda que, davant teu, un petit de dos anys.

I, a més de nen, ets fill de Déu. —No te n’oblidis.

Nen, encén-te en desigs d’esmenar les enormitats de la teva vida d’adult.

Nen babau: el dia que amaguis alguna cosa de la teva ànima al Director, has deixat de ser infant, perquè hauràs perdut la senzillesa.

Nen, quan ho siguis de debò, seràs omnipotent.

Sent nens no tindreu penes: els nens s’obliden de seguida dels disgustos per retornar als seus jocs ordinaris. —Per això, amb l’abandonament, no us haureu de preocupar, perquè descansareu en el Pare.

Nen, ofereix-li cada dia... fins les teves fragilitats.

Nen bo: ofereix-li el treball d’aquells obrers que no el coneixen; ofereix-li l’alegria natural de les pobres criaturetes que freqüenten les escoles malvades...

Els nens no tenen res de propi, tot és dels seus pares..., i el teu Pare sap sempre molt bé com governa el patrimoni.

Sigues petit, molt petit. —No tinguis més de dos anys, tres tirant llarg. —Perquè els nens més grans són uns pillets que ja volen enganyar els seus pares amb mentides inversemblants.

És que tenen la malícia, el «fomes» del pecat, però els manca l’experiència del mal, que els donarà la ciència de pecar, per cobrir amb aparença de veritat la falsedat dels seus enganys.

Han perdut la senzillesa, i la senzillesa és indispensable per ser xiquets davant de Déu.

Però, ¡nen!, ¿per què t’entestes a caminar amb xanques?

No vulguis ser gran. —Nen, sempre nen, encara que et moris de vell. —Quan un nen ensopega i cau, no se’n sorprèn ningú...: el seu pare s’apressa a aixecar-lo.

Quan qui ensopega i cau és gran, el primer moviment és de riure. —A vegades, passat aquest primer impuls, el ridícul dona lloc a la pietat. —Però els grans s’han d’aixecar sols.

La teva trista experiència quotidiana està plena d’ensopegades i caigudes. ¿On aniries a parar si no fossis cada vegada més nen?

No vulguis ser gran. —Nen, i que, quan ensopeguis, t’aixequi la mà del teu Pare-Déu.

Nen, l’abandonament exigeix docilitat.

No oblidis que el Senyor té predilecció pels nens i pels qui es fan com nens.

Paradoxes d’una ànima petita. —Quan Jesús t’enviï esdeveniments que el món anomena bons, plora dins del teu cor, considerant la bondat d’Ell i la malícia teva: quan Jesús t’enviï esdeveniments que la gent qualifica de dolents, alegra’t dins del teu cor, perquè Ell et dona sempre allò que convé i llavors és l’hora preciosa d’estimar la Creu.

Nen audaç, crida: ¡Quin amor el de Teresa! —¡Quin zel el de Xavier! —¡Quin home més admirable sant Pau! —¡Ah, Jesús, doncs jo... t’estimo més que Pau, Xavier i Teresa!