Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Camí > Crida > Cap 43
902

¿Per què no et dónes a Déu d’una vegada..., de debò... ara!?


903

Si veus clarament el teu camí, segueix-lo. —¿Com és que no rebutges la covardia que et deté?


904

«Aneu, prediqueu l’Evangeli... Jo seré amb vosaltres...» —Això ha dit, Jesús... i t’ho ha dit a tu.


905

El fervor patriòtic —lloable— porta molts homes a fer de la seva vida un «servei», una «milícia». —No m’oblidis que Crist també té «milícies» i gent escollida al seu «servei».


906

Et regni eius non erit finis. —I el seu regne no tindrà fi!

No t’omple de joia treballar per un regnat així?


907

Nesciebatis quia in his quae Patris mei sunt oportet me esse? —¿Que no sabíeu que jo haig d’estar en les coses que miren al servei del meu Pare?

Resposta de Jesús adolescent. I resposta a una mare com la seva Mare, que fa tres dies que l’està buscant, convençuda que s’ha perdut. —Resposta que troba complement en aquelles paraules de Crist, que transcriu Sant Mateu: «Qui estima el seu pare o la seva mare més que a mi, no és digne de mi».


908

És una simplicitat massa gran, la teva, quan judiques el valor de les empreses d’apostolat pel que se’n veu. —Amb aquest criteri t’hauries d’estimar més un quintar de carbó que un grapat de diamants.


909

Ara, que t’has entregat del tot, demana-li una vida nova, un «segell nou»: per donar fermesa a l’autenticitat de la teva missió d’home de Déu.


910

Això —el teu ideal, la teva vocació— és... una bogeria. —I els altres —els teus amics, els teus germans— uns bojos...

¿No has sentit algun cop aquest crit molt endins? —Contesta, amb decisió, que li agraeixes a Déu l’honor de pertànyer al «manicomi».


911

M’escrius: «el desig tan gran que tenim tots perquè "això" marxi i es dilati sembla que es convertirà en impaciència. ¿Quan és que salta, que esclata..., quan veurem nostre el món?».

I afegeixes: «el desig no serà inútil si el desfoguem "coaccionant", importunant el Senyor: aleshores tindrem un temps magníficament guanyat».


912

M’explico el teu sofriment quan enmig de la teva forçada inactivitat penses en la feina que hi ha per fer. —El cor no et cap dins el planeta, i l’has d’encabir... en una feina oficial minúscula.

Però, per a quan deixem el fiat?...


913

No ho dubtis: la teva vocació és la gràcia més gran que t’ha pogut fer el Senyor. —Agraeix-la-hi.


914

Quina pena que fan aquestes multituds —altes i baixes i mitjanes— sense ideal! —Causen la impressió que no saben que tenen ànima: són... ramat, folcat... porcada.

Jesús: nosaltres, amb l’ajuda del teu Amor Misericordiós, convertirem la ramada en mainada; el folcat en exèrcit..., i de la porcada en treurem, purificats, els qui ja no vulguin ser immunds.


915

Les obres de Déu no són palanca, ni graó.


916

Senyor, torna’ns bojos, amb aquesta bogeria encomanadissa que n’arrossegui molts al teu apostolat.


917

Nonne cor nostrum ardens erat in nobis, dum loqueretur in via? —¿No se’ns encenia el cor mentre ens parlava pel camí?

Aquestes paraules dels deixebles d’Emaús haurien de sortir espontànies, si ets apòstol, dels llavis dels teus companys de professió, després de trobar-te a tu en el camí de la seva vida.


918

Vés a l’apostolat a donar-ho tot, i no a buscar res de terrenal.


919

Volent-te apòstol, t’ha recordat el Senyor, perquè mai no te n’oblidis, que ets «fill de Déu».


920

Cadascun de vosaltres ha de procurar ser un apòstol d’apòstols.


921

Tu ets sal, ànima d’apòstol. —Bonum est sal —la sal és bona, llegim en el Sant Evangeli, si autem sal evanuerit —però si la sal es desvirtua..., res no val, ni per a la terra, ni per al fems; es llença fora com a inútil.

Tu ets sal, ànima d’apòstol. —Però si et desvirtues...


922

Fill meu: si estimes el teu apostolat, pots estar ben segur que estimes Déu.


923

El dia que «sentis» de debò el teu apostolat, aquest apostolat serà per a tu com una cuirassa on s’estavellaran totes les insídies dels teus enemics de la terra i de l’infern.


924

Demana sempre la teva perseverança i la dels teus companys d’apostolat, perquè el nostre adversari, el dimoni, prou bé coneix que sou els seus grans enemics... i una caiguda a les vostres files, com el satisfà!


925

Així com els religiosos observants tenen afany de saber com vivien els primers del seu orde o congregació, per tal d’acomodar-se ells mateixos a aquell comportament, procura tu —cavaller cristià— conèixer i imitar la vida dels deixebles de Jesús, que van tractar Pere i Pau i Joan, i que foren gairebé testimonis de la Mort i Resurrecció del Mestre.


926

Em preguntes..., i et contesto: la teva perfecció és que visquis perfectament en aquell lloc, ofici i grau on Déu, per mitjà de l’autoritat, et posi.


927

Pregueu els uns pels altres. —Que flaqueja aquell?... —Que l’altre?...

Continueu pregant, sense perdre la pau. —¿Que se’n van? Que es perden?... El Senyor us té comptats des de l’eternitat!


928

Tens raó. —Des del cim —m’escrius— en tot el que es veu —i és un radi de molts quilòmetres—, no es percep ni un pla: al darrere de cada muntanya, una altra. Si en algun lloc sembla com si el paisatge se suavitzés, quan s’alça la boira, apareix una serralada que era oculta.

Així és, així ha de ser l’horitzó del teu apostolat: cal travessar el món. Però no hi ha camins fets per a vosaltres... Els fareu, a través de les muntanyes, al cop de les vostres petjades.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent