Caritat

Quan hagis enllestit la teva feina, fes la del teu germà, ajudant-lo, per Crist, amb tanta delicadesa i naturalitat que ni l’afavorit s’adoni que fas més del que en justícia has de fer.

—¡Això sí que és fina virtut de fill de Déu!

Et dolen les faltes de caritat dels altres amb tu. ¿Com doldran a Déu les teves faltes de caritat —d’Amor— amb Ell?

No admetis un mal pensament de ningú, ni que les paraules o les obres de l’interessat donin motiu per jutjar així raonablement.

No facis crítica negativa: quan no puguis lloar, calla.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, pren forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.

Si ets tan miserable, ¿com és que t’estranya que els altres tinguin misèries?

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —de destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres no fan tan bé?

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, garbuix, embolic, xafarderia, faula, insídia..., ¿calúmnia?, ¿vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la, no acabi en «joc de comares».

¡Com dol a Déu i quin mal fa a moltes ànimes —i com pot santificar-ne d’altres— la injustícia dels «justos»!

No vulguem jutjar. —Cadascú veu les coses des del seu punt de vista... i amb l’enteniment ben limitat gairebé sempre, i foscos o emboirats amb tenebres d’apassionament els ulls, moltes vegades.

A més, com la d’aquells pintors modernistes, la visió de certes persones és tan subjectiva i tan malaltissa, que tracen uns trets arbitraris assegurant-nos que són el nostre retrat, la nostra conducta...

¡Que poc que valen els judicis dels homes! —No jutgeu sense passar el vostre judici pel sedàs de l’oració.

Esforça’t, si cal, a perdonar sempre els qui t’ofenguin, des del primer instant, perquè, per gran que sigui el perjudici o l’ofensa que et facin, més t’ha perdonat Déu a tu.

¿Murmures? —Perds, llavors, el bon esperit i, si no aprens a callar, cada paraula és una passa que t’acosta a la porta de sortida d’aquesta empresa apostòlica on treballes.

No jutgeu sense escoltar les dues bandes. —Molt fàcilment, fins i tot les persones que es tenen per piadoses, s’obliden d’aquesta norma de prudència elemental.

¿Saps el mal que pots fer llançant lluny una pedra si tens els ulls embenats?

—Tampoc saps el perjudici que pots produir, de vegades greu, en llançar frases de murmuració, que et semblen molt lleus, perquè tens els ulls embenats per la desaprensió o per l’apassionament.

Fer crítica, destruir, no és difícil: l’últim manobre sap enfonsar l’eina en la pedra noble i bella d’una catedral.

—Construir: aquesta és la feina que demana mestres.

¿Qui ets tu per jutjar l’encert del superior? —¿No veus que ell té més elements de judici que tu; més experiència; més rectes, savis i desapassionats consellers; i, sobretot, més gràcia, una gràcia especial, gràcia d’estat, que és llum i ajuda poderosa de Déu?

Aquestes topades amb l’egoisme del món et faran valorar més la caritat fraternal dels teus.

La teva caritat és... presumptuosa. —De lluny, atreus: tens llum. De prop, desplaus: et falta escalfor. —¡Quina llàstima!

Frater qui adjuvatur a fratre quasi civitas firma —el germà ajudat pel seu germà és tan fort com una ciutat emmurallada.

—Pensa-hi una estona i decideix-te a viure la fraternitat que sempre et recomano.

Si no et veig practicar la beneïda fraternitat, que contínuament et predico, et recordaré aquelles paraules entranyables de sant Joan: Filioli mei, non diligamus verbo neque lingua, sed opere et veritate. —Fillets meus, no estimem amb la paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat.

¡Poder de la caritat! —La vostra mútua feblesa és també suport que us manté drets en el compliment del deure si viviu la vostra fraternitat beneïda: com se sostenen mútuament, apuntalant-se, els naips.

Més que a «donar», la caritat consisteix a «comprendre». —Per això, busca una excusa per al teu proïsme —sempre n’hi ha—, si tens el deure de jutjar.

¿Saps que aquella persona es troba en un perill per a la seva ànima? —De lluny estant, amb la teva vida d’unió, pots ser-li una ajuda eficaç. —¡Vinga, doncs!, i no t’intranquil·litzis.

Aquests desassossecs que sents pels teus germans em semblen bé: són una prova de la vostra mútua caritat. Procura, però, que els teus desassossecs no degenerin en inquietud.

Usualment, la gent és molt poc generosa amb els seus diners —m’escrius—. Conversa, entusiasmes sorollosos, promeses, plans. —A l’hora del sacrifici són pocs els qui «hi posen l’espatlla». I, si donen, ha de ser amb un esbarjo entremig —ball, tómbola, cinema, vetllada—, o anunci i llista de donatius a la premsa.

—Trista és l’escena, però té excepcions: sigues tu també dels qui no deixen que la mà esquerra, quan fan una almoina, sàpiga el que fa la dreta.

Llibres. —Vaig parar la mà, com un pobrissó de Crist, i vaig demanar llibres. ¡Llibres!, que són aliment per a la intel·ligència catòlica, apostòlica i romana de molts joves universitaris.

—Vaig parar la mà, com un pobrissó de Crist... ¡i vaig tenir uns desenganys!

—¿Com és que no entenen, Jesús, la fonda caritat cristiana d’aquesta almoina, més eficaç que no donar pa de bon blat?

Ets excessivament candorós. —¡Que són pocs els que practiquen la caritat! —Que tenir caritat no és pas donar roba vella o moneda petita...

—I m’expliques el teu cas i el teu desencís.

—Només se m’acut això: posem-nos tu i jo a donar i a donar-nos sense garreperia. I evitarem que els qui ens tractin tinguin la teva trista experiència.

«Saludeu tots els sants. Tots els sants us saluden. A tots els sants que viuen a Efes. A tots els sants en Crist Jesús, que estan a Filips». —¿Oi que és commovedor aquest apel·latiu —¡sants!— que feien servir els primers fidels cristians per anomenar-se entre ells?

—Aprèn a tractar els teus germans.