Lluita interior

No t’atabalis si, tot considerant les meravelles del món sobrenatural, sents l’altra veu —íntima, insinuant— de l’home vell.

És el «cos de mort» que clama pels seus drets perduts... En tens prou amb la gràcia: sigues fidel i venceràs.

El món, el dimoni i la carn són uns aventurers que, aprofitant-se de la feblesa del salvatge que duus a dins, volen que, a canvi del pobre mirallet d’un plaer —que no val res—, els lliuris l’or fi i les perles i els brillants i els robins amarats amb la sang viva i redemptora del teu Déu, que són el preu i el tresor de la teva eternitat.

¿Ho sents? —En un altre estat, en un altre lloc, en un altre grau i ofici faries un bé molt més gran. —¡Per fer el que fas no fa falta talent!...

Doncs jo et dic: allà on t’han posat agrades a Déu..., i això que pensaves és clarament suggestió infernal.

T’amoïnes i t’entristeixes perquè les teves comunions són fredes, plenes d’aridesa. —Quan vas al Sagrament, digues: ¿et busques a tu o busques Jesús? —Si et busques a tu, tens motiu per entristir-te... Però si —com has de fer— busques Crist, ¿vols un senyal més segur que la Creu per saber que l’has trobat?

Una altra caiguda... i ¡quina caiguda!... ¿Desesperar-te? No: humiliar-te i recórrer, per Maria, la teva Mare, a l’Amor Misericordiós de Jesús. —Un miserere i ¡amunt el cor! —A començar de nou.

¡Molt fonda és la teva caiguda! —Comença els fonaments des d’allà baix. —Sigues humil. Cor contritum et humiliatum, Deus, non despicies. —No rebutjarà Déu un cor contrit i humiliat.

Tu no vas contra Déu. —Les teves caigudes són de fragilitat. —D’acord: però ¡les tens tan sovint, aquestes fragilitats! —no saps evitar-les— que, si no vols que et tingui per dolent, t’hauré de tenir per dolent i per ruc.

Un voler sense voler és el teu, mentre no eliminis decididament l’ocasió. —No et vulguis enganyar dient-me que ets feble. Ets... covard, que no és el mateix.

Aquesta trepidació del teu esperit, la temptació, que t’envolta, és com una bena davant els ulls de la teva ànima.

Estàs a les fosques. —No t’entossudeixis a anar sol, perquè, sol, cauràs. —Ves al teu Director —al teu superior— i ell farà que sentis aquelles paraules de Rafael Arcàngel a Tobies:

Forti animo esto, in proximo est ut a Deo cureris. —Coratge, que ben aviat et guarirà Déu. —Sigues obedient, i cauran les escames, et caurà la bena dels ulls, i Déu t’omplirà de gràcia i de pau.

¡No em sé dominar!, m’escrius desanimat. —I et responc: Però, ¿que potser has intentat posar-hi els mitjans?

¡Benaurades malaurances de la terra! —Pobresa, llàgrimes, odis, injustícia, deshonra... Tot ho podràs en Aquell que et confortarà.

Pateixes... i no et voldries queixar. —No hi fa res que et queixis —és la reacció natural de la pobra carn nostra—, mentre la teva voluntat vol en tu, ara i sempre, allò que vulgui Déu.

No et desesperis mai. Mort i corromput era Llàtzer: Iam foetet, quatriduanus est enim —ja put, perquè fa quatre dies que és enterrat, diu Marta a Jesús.

Si escoltes la inspiració de Déu i la segueixes —Lazare, veni foras! —¡Llàtzer, surt a fora!—, tornaràs a la Vida.

¡Que costa! —Ja ho sé. Però, ¡endavant!: ningú no serà premiat —i ¡quin premi!— sinó qui lluiti amb bravor.

Si trontolla el teu edifici espiritual, si et sembla que tot s’aguanta en el buit..., descansa en la confiança filial en Jesús i en Maria, pedra ferma i segura sobre la qual havies d’haver edificat des del començament.

La prova és llarga, aquesta vegada. —Potser —i sense potser— no l’has portat bé fins aquí... perquè encara buscaves consols humans. —I el teu Pare Déu els va arrencar de soca-rel perquè no tinguis cap més agafador que Ell.

¿Que tant se te’n dona tot? —No et vulguis enganyar. Ara mateix, si jo et demanés per persones i per empreses en les quals, per Déu, hi vas posar l’ànima, m’hauries de respondre, ¡enèrgicament!, amb l’interès de qui parla de cosa pròpia.

No és que tant se te’n doni tot: és que no ets incansable..., i necessites més temps per a tu: temps que serà també per a les teves obres, perquè, al capdavall, tu ets l’instrument.

Em dius que tens dins el pit foc i aigua, fred i calor, passionetes i Déu...: un ciri encès a sant Miquel i un altre al dimoni.

Tranquil·litza’t: mentre vulguis lluitar no hi ha dos ciris encesos dins el teu pit, sinó un de sol, el de l’Arcàngel.

L’enemic actua gairebé sempre així amb les ànimes que l’han de resistir: hipòcritament, suaument: motius... ¡espirituals!: no cridar l’atenció... —I després, quan sembla que ja no hi ha remei (n’hi ha), descaradament..., per si aconsegueix una desesperació com la de Judes, sense penediment.

En perdre aquells consols humans t’has quedat amb una sensació de soledat, com penjat d’un filet sobre el buit de negre abisme. —I el teu clam, els teus crits d’auxili, sembla que no els escolta ningú.

Ben guanyada tens aquesta desemparança. —Sigues humil, no et busquis a tu, ni busquis la teva comoditat: estima la Creu —suportar-la és poc— i el Senyor escoltarà la teva oració. —I s’apaivagaran els teus sentits. —I el teu cor es tornarà a tancar. —I tindràs pau.

En carn viva. —Així, et trobes. Tot et fa patir en les potències i en els sentits. I tot t’és temptació...

Sigues humil —hi insisteixo—: veuràs com ben aviat et trauran d’aquest estat: i el dolor es tornarà joia: i la temptació, segura fermesa.

Però, mentrestant, revifa la fe; omple’t d’esperança; i fes actes continus d’Amor, encara que et pensis que només són de boca.

Tota la nostra fortalesa és prestada.

¡Oh, Déu meu: cada dia estic menys segur de mi i més segur de Tu!

Si no el deixes, Ell no et deixarà.

Espera-ho tot de Jesús: tu no tens res, no vals res, no pots res. —Ell actuarà, si t’hi abandones.

¡Oh, Jesús! —Descanso en Tu.

Confia sempre en el teu Déu. —Ell no perd batalles.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma