Darreries

«Aquesta és la vostra hora i el poder de les tenebres». —Llavors, ¿és que l’home pecador té la seva hora? —Sí... ¡i Déu la seva eternitat!

Si ets apòstol, la mort serà per a tu una bona amiga que et facilita el camí.

¿Has vist, en una tarda trista de tardor, caure les fulles mortes? Així cauen cada dia les ànimes a l’eternitat: un dia, la fulla caiguda seràs tu.

¿No has sentit amb quin to de tristesa es lamenten els mundans perquè «cada dia que passa és morir una mica»?

Doncs, jo et dic: alegra’t, ànima d’apòstol, perquè cada dia que passa t’acosta a la Vida.

Als «altres», la mort els atura i els esglaia. —A nosaltres, la mort —la Vida— ens anima i ens empeny.

Per a ells és la fi: per a nosaltres, el començament.

No tinguis por de la mort. —Accepta-la des d’ara, generosament..., quan Déu vulgui..., com Déu vulgui..., on Déu vulgui. —No ho dubtis: vindrà en el temps, en el lloc i de la manera que més convingui..., enviada pel teu Pare-Déu. —¡Benvinguda sigui la nostra germana la mort!

¿Quina peça del món es desballestarà si jo falto, si em moro?

¿Veus com es desfà materialment, en humors que empesten, el cadàver de la persona estimada? —Doncs, ¡això és un cos formós! —Contempla’l i treu-ne conseqüències.

Aquelles pintures de Valdés Leal,1 amb tanta carronya distingida —bisbes, prohoms— en viva podridura, em sembla impossible que no et moguin.

Però, ¿i el gemec del duc de Gandia:2 mai més servir cap senyor que se’m pugui morir?

Em parles de morir «heroicament». —¿No creus que és més «heroic» morir inadvertit en un bon llit, com un burgès..., però de mal d’Amor?

Tu —si ets apòstol— no has de morir. —Canviaràs de casa, i res més.

«Ha de venir a judicar els vius i els morts», resem al Credo. —Tant de bo no em perdis de vista aquest judici i aquesta justícia i... aquest Jutge.

¿No et brilla dins l’ànima el desig que el teu Pare-Déu es posi content quan t’hagi de jutjar?

Hi ha molta propensió entre les ànimes mundanes a recordar la Misericòrdia del Senyor. —I així s’animen a tirar endavant en els seus deliris.

És ben cert que Déu nostre Senyor és infinitament misericordiós, però també és infinitament just: i hi ha un judici, i Ell n’és el Jutge.

Anima’t. —¿No saps que sant Pau diu als de Corint que «cadascú rebrà el seu propi jornal, a mesura del seu treball»?

N’hi ha, d’infern. —Una afirmació que, per a tu, té aire d’obvietat. —Doncs te la vull repetir: ¡hi ha infern!

Fes-me’n ressò, oportunament, a l’orella d’aquell company... i d’aquell altre.

Escolta’m, home immers en la ciència fins a les celles: la teva ciència no em pot negar la veritat de les activitats diabòliques. La meva Mare, la santa Església —durant molts anys: i és també una lloable devoció privada— ha fet que els sacerdots al peu de l’altar invoquin cada dia sant Miquel, contra nequitiam et insidias diaboli —contra la maldat i les insídies de l’enemic.

El cel: «Ni ull ha vist, ni oïda ha sentit, ni a cap home li ha passat pel pensament les coses que Déu té preparades per a aquells que l’estimen».

¿No t’empenyen a lluitar aquestes revelacions de l’apòstol?

Sempre. —¡Per sempre! —Paraules graponejades per l’afany humà de prolongar —d’eternitzar— el que és gustós.

Paraules mentideres, a la terra, on tot s’acaba.

Això d’aquí és un continu acabar-se: encara no ha començat el plaer i ja li arriba la fi.

Referències a la Sagrada Escriptura
Notes
1

Juan de Nisa de Valdés Leal (1622-1690): fill d’un portuguès i una sevillana, aquest pintor és famós per alguns quadres dramàtics i fins i tot macabres que volien ser recordatoris de la inevitabilitat de la mort, fossin quins fossin el poder, la bellesa o les possessions terrenals de les persones retratades.

2

Duc de Gandia: es refereix a Francesc de Borja i Aragó (Gandia 1510-Roma 1572), quart duc de Gandia, que després va arribar a ser el tercer prepòsit general de la Companyia de Jesús i que és conegut com a sant Francesc de Borja. Sent cavaller major i cosí segon de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, en morir aquesta el 1539, a trenta-sis anys, va sentir un fort trasbals i va escriure la frase que recull aquí l’autor de Camí. Pocs dies després de la mort de l’emperadriu, va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. Francesc, en arribar a Granada i veure la descomposició del cos de qui havia estat una dona de gran bellesa, novament torbat, es va negar a reconèixer el cadàver.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma