L’apostolat

Així com el brogit de l’oceà es compon de la remor de cadascuna de les onades, així la santedat del vostre apostolat es compon de les virtuts personals de cadascun de vosaltres.

Cal que siguis «home de Déu», home de vida interior, home d’oració i de sacrifici. —El teu apostolat ha de ser una superabundància de la teva vida «cap endins».

Unitat. —Unitat i subjecció. ¿Per a què vull jo les peces separades d’un rellotge, encara que siguin d’allò més refinades, si no em diuen l’hora?

No em feu «capelletes» dins el vostre treball. —Seria empetitir els apostolats: perquè, si la «capelleta» arriba, ¡a la fi!, al govern d’una empresa universal... ¡que ràpid l’empresa universal acaba en capelleta!

Em deies, amb desconsol: ¡hi ha molts camins! —N’hi ha d’haver: a fi que totes les ànimes puguin trobar el seu, en aquesta varietat admirable.

¿Confusionisme? —Escull una vegada per sempre: i la confusió es convertirà en seguretat.

Alegra’t, si veus que altres treballen en bons apostolats. —I demana, per a ells, gràcia de Déu abundant i correspondència a aquesta gràcia.

Després, tu, al teu camí: convençut que no en tens cap altre.

És mal esperit el teu si et dol que altres treballin per Crist sense comptar amb la teva feina. —Recorda’t d’aquest passatge de sant Marc: «Mestre: n’hem vist un que anava llençant dimonis en el teu nom, que no és de la nostra companyia, i li ho hem prohibit. No hi ha motiu per prohibir-li-ho, respongué Jesús, perquè ningú que faci miracles en el meu nom podrà malparlar després de mi. Que qui no és contrari vostre, és del vostre partit».

És inútil que t’afanyis en tantes obres exteriors si et falta Amor. —És com cosir amb una agulla sense fil.

¡Quina llàstima si al capdavall haguessis fet el «teu» apostolat i no el «seu» Apostolat!

Joiosament et beneeixo, fill, per aquella fe en la teva missió d’apòstol que et va dur a escriure: «No hi ha dubte: l’avenir és segur, potser a desgrat de nosaltres. Però cal que nosaltres, el cos, siguem una sola cosa amb el Cap —ut omnes unum sint!— per l’oració i pel sacrifici».

Els qui, deixant l’acció als altres, preguen i pateixen, no brillaran aquí, però ¡com lluirà la seva corona al regne de la Vida! —¡Beneït sigui «l’apostolat del sofriment»!

És ben cert que n’he dit, del teu apostolat discret, «silenciosa i operativa missió». —I no haig de rectificar res.

Em sembla tan bé la teva devoció pels primers cristians, que faré tot el que pugui per fomentar-la, perquè exercitis —com ells—, cada dia amb més entusiasme, aquest apostolat eficaç de discreció i de confidència.

Quan posis en pràctica el teu «apostolat de discreció i de confidència», no em diguis que no saps què dir. —Perquè —et diré amb el salm— Dominus dabit verbum evangelizantibus virtute multa —el Senyor posa en la boca dels seus apòstols paraules plenes d’eficàcia.

Aquestes paraules, deixades anar tan oportunament a l’orella de l’amic que dubta; aquella conversa orientadora, que vas saber provocar a temps; i el consell professional, que millora la seva tasca universitària; i la discreta indiscreció, amb què li suggereixes insospitats horitzons de zel... Tot això és «apostolat de la confidència».

«Apostolat dels àpats»: és la vella hospitalitat dels patriarques, amb el caliu fraternal de Betània. —Quan es practica, sembla que s’hi entreveu Jesús, que presideix, com a casa de Llàtzer.

Urgeix recristianitzar les festes i els costums populars. —Urgeix evitar que els espectacles públics es trobin en aquesta alternativa: o encongits o pagans.

Demana al Senyor que hi hagi qui treballi en aquesta tasca d’urgència, que podem anomenar «apostolat de la diversió».

De l’«apostolat epistolar» me’n fas un bon panegíric. —Escrius: «No sé com esborrallar paper parlant de coses que puguin ser útils a qui rep la carta. Tan bon punt començo, li dic al meu Custodi que si escric és a fi que serveixi d’alguna cosa. I, encara que no digui més que bajanades, ningú no em pot treure —ni treure-li— l’estona que he passat demanant allò que sé que més necessita l’ànima a qui va adreçada la carta».

«La carta em va agafar en uns dies tristos, sense cap motiu, i em va animar d’allò més llegir-la, sentint com treballen els altres». —I un altre: «M’ajuden les seves cartes i les notícies dels meus germans, com un somni feliç davant la realitat de tot allò que palpem...». —I un altre: «¡Quina alegria rebre aquestes lletres i saber-me amic d’aquests amics!» —I un altre i mil: «He rebut carta d’en Tal i m’avergonyeix pensar en la meva falta d’esperit comparat amb ells».

¿Oi que és eficaç l’«apostolat epistolar»?

Venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum —veniu darrere meu i us faré pescadors d’homes. —No és sense misteri que el Senyor fa servir aquestes paraules: els homes —com els peixos—, cal agafar-los pel cap.

¡Quina fondària evangèlica que té l’«apostolat de la intel·ligència»!

És condició humana valorar poc allò que costa poc. —Aquesta és la raó que t’aconselli l’«apostolat de no donar».

No deixis mai de cobrar allò que sigui equitatiu i raonable per l’exercici de la teva professió, si la teva professió és l’instrument del teu apostolat.

«¿És que no tenim la facultat de dur en els viatges alguna dona germana en Jesucrist, perquè ens assisteixi, com fan els altres apòstols i els parents del Senyor i el mateix Pere?»

Això ho diu sant Pau a la primera epístola als Corintis: —No es pot menysprear la col·laboració de «la dona en l’apostolat».

«Un temps després —es llegeix al capítol viii de sant Lluc— anava Jesús per les ciutats i viles predicant, i anunciant el regne de Déu, acompanyat dels dotze i d’algunes dones, que havien estat alliberades dels esperits malignes i guarides de diverses malalties, de Maria, per sobrenom Magdalena, de la qual havia llençat set dimonis, i de Joana, la dona de Cuses, majordom del rei Herodes, i de Susanna i d’altres que l’assistien amb els seus béns».

Copio. I demano a Déu que, si em llegeix alguna dona, s’ompli d’una enveja santa, plena d’eficàcia.

Més forta la dona que l’home, i més fidel, a l’hora del dolor. —¡Maria de Magdala i Maria Cleofàs i Salomé!

Amb un grapat de dones valentes, com aquestes, ben unides a la Verge Dolorosa, ¡quina labor d’ànimes que es faria al món!