Caràcter

Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa pòsit. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor.

Esborra, amb la teva vida d’apòstol, el senyal llefiscós i brut que van deixar els sembradors impurs de l’odi. —I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor.

Tant de bo que el teu capteniment i la teva conversa fossin tals que tothom, en veure’t o sentir-te parlar, pogués dir: aquest llegeix la vida de Jesucrist.

Gravetat. —Deixa aquests bellugueigs i aquestes falagueries de doneta o de vailet. —Que el teu posat reflecteixi la pau i l’ordre del teu esperit.

No diguis: «És que soc així de mena..., són coses del meu caràcter». Són coses de la teva falta de caràcter: sigues home —esto vir.

Acostuma’t a dir que no.

Gira l’esquena a l’infame quan et xiuxiueja a l’orella: ¿per què complicar-se la vida?

No tinguis esperit esquifit. —Engrandeix el cor fins que sigui universal, «catòlic».

No volis com l’aviram quan et pots enlairar com les àguiles.

Serenitat. —¿Per què t’has d’enfadar si enfadant-te ofens Déu, molestes els altres, passes tu mateix una mala estona... i al capdavall has de desenfadar-te?

Això mateix que acabes de dir, digues-ho amb un altre to, sense ira, i guanyarà força el teu raonament i, sobretot, no ofendràs Déu.

No corregeixis quan sents la indignació per la falta comesa. —Espera’t fins a l’endemà, o encara més si cal. —I després, tranquil i purificada la intenció, no t’estiguis de corregir. —En trauràs més amb una paraula afectuosa que amb tres hores de brega. —Modera el geni.

Voluntat. —Energia. —Exemple. —Allò que cal fer es fa... Sense vacil·lar... Sense miraments...

Altrament, ni Cisneros hauria estat Cisneros;1 ni Teresa de Ahumada, santa Teresa...; ni Iñigo de Loyola, sant Ignasi...

¡Déu i audàcia! —Regnare Christum volumus!

Supera’t davant els obstacles. —La gràcia del Senyor no et mancarà pas: Inter medium montium pertransibunt aquae! —¡passaràs a través de les muntanyes!

¿Què hi fa que de moment hagis de retallar la teva activitat, si després, com la molla que ha estat comprimida, arribaràs incomparablement més lluny que mai no havies somiat?

Allunya de tu aquests pensaments inútils que, si més no, et fan perdre el temps.

No perdis les energies ni el temps, que són de Déu, apedregant els gossos que et bordin pel camí. Menysprea’ls.

No deixis la feina per a demà.

¿Adotzenar-te? ¿¡Tu... un de tants!? ¡Si has nascut per a cabdill!2 Entre nosaltres no hi ha lloc per als tebis. Humilia’t i Crist et tornarà a encendre amb focs d’Amor.

No caiguis en aquesta malaltia del caràcter que té com a símptomes la inconstància en tot, la lleugeresa a l’hora d’actuar i de parlar, l’atabalament...: la frivolitat, en un mot.

I la frivolitat —no ho oblidis—, que et fa tenir aquests plans de cada dia tan buits («tan plens de buit»), si no reacciones a temps —no demà: ¡ara!—, farà de la teva vida un titella mort i inútil.

T’entossudeixes a ser mundà, frívol i esbojarrat perquè ets covard. ¿Què és, sinó covardia, aquesta resistència a encarar-te amb tu mateix?

Voluntat. Es una característica molt important. No menyspreïs les coses petites, perquè en l’exercici constant de negar i negar-te en aquestes coses —que no són mai futileses, ni banalitats— enfortiràs, virilitzaràs, amb la gràcia de Déu, la teva voluntat, per tal de ser molt senyor de tu mateix, primer de tot. I després, guia, cap, ¡cabdill!... que obliguis, que empenyis, que arrosseguis, amb el teu exemple i amb la teva paraula i amb la teva ciència i amb el teu imperi.

Topes amb el geni d’aquell o de l’altre... Per força ha de ser així: no ets una moneda de cinc duros3 que agrada a tothom.

A més a més, sense aquestes topades que s’esdevenen tractant els altres, ¿com aniries perdent les punxes, arestes i cantells —imperfeccions, defectes— del teu geni fins a assolir la forma reglada, polida i fermament suau de la caritat, de la perfecció?

Si el teu caràcter i els caràcters dels qui conviuen amb tu fossin esdolceïts i tendres com merengues, no et santificaries pas.

Excuses. —No te’n faltaran mai per deixar de complir els teus deures. ¡Quin devessall d’enraonaments desenraonats! No t’entretinguis a considerar-los. —Rebutja’ls i fes el que has de fer.

Sigues ferm. —Sigues viril. —Sigues home. —I després... sigues àngel.

¿Que... ¡no pots fer-hi més!? —¿No serà més aviat que... no pots fer-hi menys?

Tens ambicions...: de saber... de guiar... de ser audaç.

Bé. Molt bé. —Però... per Crist, per Amor.

No discutiu. —De la discussió no en sol sortir la llum, perquè l’apaga l’apassionament.

El Matrimoni és un sagrament sant. —Quan sigui l’hora i l’hagis de rebre, que el teu Director o bé el teu confessor t’aconsellin la lectura d’algun llibre profitós. —I et disposaràs millor a portar dignament les càrregues de la llar.

¿Rius perquè et dic que tens «vocació matrimonial»? Doncs la tens: tal com ho sents, vocació. Encomana’t a sant Rafael perquè et dugui castament fins a la fi del camí, com feu amb Tobies.

El matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist.4 —Així, mentre menjar és una exigència per a cada individu, engendrar és una exigència per a l’espècie, i se’n poden desentendre les persones singulars.

¿Deler de fills?... Deixarem fills, molts fills, i un rastre inesborrable de llum si sacrifiquem l’egoisme de la carn.

La relativa i pobra felicitat de l’egoista que es tanca dins la seva torre de marfil, dins la seva closca... no és difícil d’aconseguir en aquest món. —Però la felicitat de l’egoista no és duradora.

¿I perdràs, per aquesta caricatura del cel, la Felicitat de la Glòria, que no tindrà fi?

Ets calculador. —No em diguis que ets jove. La joventut dona tant com pot: es dona ella mateixa sense mesura.

Egoista. —Tu, sempre a «la teva». —Sembles incapaç de sentir la fraternitat de Crist: en els altres, no hi veus germans; hi veus esglaons.

Veig venir el teu fracàs absolut. —I quan estiguis enfonsat voldràs que visquin amb tu la caritat que ara tu no vols viure.

Tu no seràs cabdill si en la massa veus només l’escambell per enlairar-te. —Tu seràs cabdill si tens l’ambició de salvar totes les ànimes.

No pots viure d’esquena a la multitud: cal que tinguis ànsies de fer-la feliç.

Mai no vols «esgotar la veritat». —De vegades, per correcció. D’altres —la majoria— per no passar una mala estona. Algunes, per no fer-la passar. I sempre, per covardia.

Així, amb aquesta por d’aprofundir, no seràs mai un home de criteri.

No tinguis por de la veritat, encara que la veritat et comporti la mort.

No m’agrada tant d’eufemisme: de la covardia, en dieu prudència. —I la vostra «prudència» és l’ocasió perquè els enemics de Déu, amb el cervell buit d’idees, es donin aires de savis i s’enfilin fins a uns llocs on mai no s’haurien d’haver enfilat.

Aquest abús no és irremeiable. —És una falta de caràcter consentir que tiri endavant, com a cosa desesperada i sense cap rectificació possible.

No defugis el deure. —Compleix-lo dretament, encara que altres el deixin incomplert.

Estàs, com se sol dir, «molt carregat de romanços». —Però amb tota la teva xerrameca no aconseguiràs que justifiqui —¡providencial!, m’has dit—, allò que no té justificació.

¿Serà veritat —no ho crec, no ho crec— que a la terra no hi ha homes, sinó ventres?

«Pregui perquè no m’aturi mai en les coses fàcils». —Ja ho he demanat. Ara cal que et refermis a complir aquest bonic propòsit.

Fe, alegria, optimisme. —Però no la ximpleria de tancar els ulls a la realitat.

¡Quina manera tan transcendental de viure les necieses buides i quina manera d’arribar a ser alguna cosa a la vida —pujant, pujant— a força de «pesar poc», de no tenir res ni al cervell ni al cor!

¿D’on venen aquestes variacions de caràcter? ¿Quan fixaràs la voluntat en alguna cosa? —Deixa la teva afició a les primeres pedres i posa la darrera en un sol dels teus projectes.

No em siguis tan... susceptible. —Qualsevol cosa et fereix. —Cal mesurar les paraules per poder parlar amb tu de l’afer més insignificant.

No et molestis si et dic que ets... insuportable. —Mentre no et corregeixis, no seràs mai útil.

Posa l’excusa amable que la caritat cristiana i el tracte social demanen. —I després, ¡tira endavant!, amb sant desvergonyiment, sense aturar-te fins que pugis del tot la costa del compliment del deure.

¿Com és que et dolen aquestes suposicions errades que comenten de tu? —Més lluny arribaries, si Déu et deixés anar. —Persevera a fer el bé i arronsa’t d’espatlles.

¿No trobes que la igualtat, tal com l’entenen, és sinònim d’injustícia?

Aquest èmfasi i aquesta petulància no fan gens per a tu: es veu que són postissos. —Prova, almenys, de no fer-los servir ni amb el teu Déu, ni amb el teu Director, ni amb els teus germans: i hi haurà, entre ells i tu, una barrera menys.

És ben poc ferm, el teu caràcter: ¡quin afany de ficar-te en tot! —T’entestes a ser la sal de tots els plats... I —no t’enfadaràs si et parlo clar— tens poca gràcia per poder ser sal: i no ets capaç de desfer-te i de passar inadvertit a la vista, com aquest condiment.

Et falta esperit de sacrifici. I et sobra esperit de tafaneria i d’exhibició.

Calla. —No em siguis acriaturat, caricatura de nen, entremetedor, corcó, xerraire. —Tot plegat, amb les teves històries i xafarderies has refredat la caritat: has fet la tasca pitjor, i... si per cas has remogut —mala llengua— les fortes muralles de la perseverança d’altres, la teva perseverança deixa de ser gràcia de Déu, perquè és instrument traïdor de l’enemic.

Ets tafaner i preguntaire, «ensumador» i finestrer: ¿no te’n dones vergonya de ser, fins en els defectes, tan poc masculí? —Sigues baronívol: i aquests desigs de saber coses dels altres bescanvia’ls en desigs i realitats de coneixement de tu mateix.

El teu esperit d’home fet, dreturer i senzill, s’aclapara en sentir-se envoltat d’embolics i xafarderies, que no arriba a explicar-se i on no s’hauria volgut barrejar mai. —Entoma la humiliació que significa anar així de boca en boca, i procura que l’escarment et doni més discreció.

¿Per què, quan judiques els altres, poses en la crítica l’amargor dels teus propis fracassos?

Aquest esperit crític —et concedeixo que no és murmuració—, no l’has d’exercitar amb el vostre apostolat, ni amb els teus germans. —Aquest esperit crític, per a la vostra empresa sobrenatural —¿em perdones que t’ho digui?— és una gran nosa, perquè mentre examines la feina dels altres, sense que hi hagi raó perquè n’examinis res —amb absoluta elevació de mires: t’ho concedeixo—, tu no fas cap obra positiva i rovelles, en canvi, amb el teu exemple de passivitat, la bona marxa de tots.

«¿Llavors —demanes, neguitós— ¿aquest esperit crític que és com la substància del meu caràcter...?»

Mira —et tranquil·litzaré—, agafa una ploma i un full: escriu senzillament i confiadament —¡ah!, i breument— els motius que et torturen, dona la nota al superior i no hi pensis més. Ell, que fa de cap —té gràcia d’estat—, arxivarà la nota... o bé la llençarà a la paperera. —A tu, com que el teu esperit crític no és murmuració i l’exercites amb mires elevades, tant se te’n dona.

¿Contemporitzar? —És una paraula que només es troba —¡cal contemporitzar!— en el lèxic dels qui no tenen ganes de lluita —dròpols, llestos o covards—, perquè abans de posar-s’hi ja se saben vençuts.

Home: no siguis tan ingenu (encara que siguis molt nen, i fins i tot perquè ho ets davant Déu), i no em “posis en solfa» els teus germans davant els estranys.

Referències a la Sagrada Escriptura
Notes
1

Francisco Jiménez de Cisneros (1436-1517) va ser confessor de la reina Isabel la Catòlica i regent del tron de Castella a la mort d’Isabel, i de nou, breument, a la mort de Ferran el Catòlic. Va ser creat cardenal el 1507 pel papa Juli II. Cisneros va iniciar la reforma de la vida religiosa i l’educació en l’Església de Castella i Aragó, avançant-se a la que, anys després, començaria el Concili de Trento per a tota la cristiandat. Sembla que tenia un caràcter temperat, però enèrgic.

Referències a la Sagrada Escriptura
Notes
2

«Cabdill» no tenia, els primers anys trenta del segle passat (i abans), cap connotació directament política, encara que alguns polítics, de la dreta o de l’esquerra, la utilitzessin, com la feien servir en molts altres àmbits. Qualsevol cap de qualsevol organització —fins i tot el Papa de Roma—podia ser anomenat o tractat com a cabdill, que era una manera de parlar d’una persona principal, sense més valoracions. L’autor, aquí, encoratja tots els lectors perquè se sentin cridats per Déu a abandonar l’anonimat, com a cristians, i a ser conscients de la seva responsabilitat social. Poc després, l’abús polític de «cabdill» faria que esdevingués un mot clarament connotat. Però llavors Consideraciones espirituales (1934) —d’on surten gairebé tots els punts que inclouen aquesta paraula—, ja feia temps que havia estat publicat. La referència documental més antiga d’aquesta paraula, a Camí, és de juny de 1930 (n. 833).

Notes
3

«Una moneda de cinc duros», en l’època en què es va escriure aquest punt (1933), seria l’equivalent aproximat de trenta-tres euros actuals (2021). «Duro» era com s’anomenaven popularment les peces de cinc pessetes fins que aquesta moneda va desaparèixer. La «moneda de cinc duros» (vint-i-cinc pessetes) fa al·lusió a unes peces de plata d’aquest valor que es van encunyar els anys 1920.

Referències a la Sagrada Escriptura
Notes
4

Un dels punts de Camí que ha provocat més comentaris al llarg del temps. No és, evidentment, un menyspreu del matrimoni —n’hi ha prou a llegir el punt anterior per comprovar que no era aquest el pensament de l’autor—, sinó una manera directa i vívida, molt seva, d’expressar la doctrina de Jesús (Mt 19,11-12), glossada per sant Pau (1Co 7,25s, 38 i 40), sobre l’excel·lència de la virginitat, per a les persones que són cridades a viure aquesta vida.

Aquest capítol en un altre idioma