Refusa aquests escrúpols que et prenen la pau. —No és de Déu allò que roba la pau de l’ànima.

Quan Déu et visiti veuràs la veritat d’aquelles salutacions: la pau us dono..., la pau us deixo..., la pau sigui amb vosaltres..., i això, enmig de la tribulació.

Encara els escrúpols! —Parla amb senzillesa i claredat al teu Director. Obeeix... i no empetiteixis el Cor amorosíssim del Senyor.

Tristesa, aclaparament. No em sorprèn: és el núvol de pols que ha aixecat la teva caiguda. Però, prou!: ¿és que potser el vent de la gràcia no s’ha endut ben lluny aquell núvol?

I després, la teva tristesa —si no la rebutges— bé podria ser l’embolcall del teu orgull—. ¿És que et creies perfecte i impecable?

Et prohibeixo que pensis més en allò. —Al contrari, beneeix Déu, que t’ha retornat la vida a l’ànima.

No pensis més en la teva caiguda. —Aquest pensament, a més de ser una llosa que et cobreix i t’aclapara, serà fàcilment ocasió de properes temptacions. —Crist t’ha perdonat: oblida’t de l’home vell.

No et desanimis. —T’he vist lluitar...: la teva derrota d’avui és l’entrenament per a la victòria definitiva.

T’has portat bé... tot i haver-te enfonsat tant. —T’has portat bé, perquè t’has humiliat, perquè has rectificat, perquè t’has omplert d’esperança, i l’esperança t’ha portat novament cap a l’Amor. —No posis aquesta cara de beneit i de pallús: t’has portat bé! —T’has alçat de terra: surge, ha ressonat de nou la poderosa veu, et ambula!: ara, a treballar!