El pla de la teva santedat

El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:

La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1

Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra la frescor laica.

El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...

Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...

Bé; i això... ¿què?

Riu-te del ridícul. —Menysprea el què diran. Veu i sent Déu en tu mateix i en el que t’envolta.

Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, ¡oh paradoxa!, per viure amb delicadesa de cavaller cristià.

Si tens el sant desvergonyiment, ¿què t’importa el «què deuen haver dit» o el «què diran»?

Estigues convençut que el ridícul no existeix per a qui fa el que és millor.

Un home, un... cavaller transigent, tornaria a condemnar Jesús a mort.

La transigència és senyal cert de no tenir la veritat. —Quan un home transigeix en coses d’ideal, d’honra o de Fe, aquest home és un... home sense ideal, sense honra i sense Fe.

Aquell home de Déu, forjat en la lluita, argumentava així: ¿Que no transigeixo? ¡És clar!: perquè estic convençut de la veritat del meu ideal. En canvi, vostè és molt transigent...: ¿li sembla que dos i dos facin tres i mig? —¿No?..., ¿ni per amistat cedeix en tan poca cosa?

—¡És que, per primera vegada, s’ha convençut de la veritat... i s’ha passat al meu bàndol!

La santa intransigència no és pas intemperància.

Sigues intransigent en la doctrina i en la conducta. —Però sigues tou en la forma. —Maça d’acer poderosa, embolicada amb funda encoixinada.

—Sigues intransigent, però no siguis cabut.

La intransigència no és intransigència i prou: és «la santa intransigència».

No oblidem que hi ha també una «santa coacció».

Si per salvar una vida terrenal, amb l’aplaudiment de tothom, fem servir la força a fi d’evitar que un home se suïcidi..., ¿és que no podrem fer servir la mateixa coacció —la santa coacció— per tal de salvar la Vida (amb majúscula) de molts que s’obstinen a suïcidar idiotament la seva ànima?

¡Quin munt de crims que es cometen en nom de la justícia! —Si tu venguessis armes de foc i algú te’n pagués el preu d’una per matar, amb aquesta arma, la teva mare, ¿la hi vendries?... I doncs, ¿que potser no te’n donava el preu just?...

—Catedràtic, periodista, polític, home de diplomàcia: mediteu.

¡Déu i audàcia! —L’audàcia no és imprudència. —L’audàcia no és gosadia.

No li demanis perdó a Jesús només de les teves culpes: no l’estimis tan sols amb el teu cor...

Desagreuja’l per totes les ofenses que li han fet, li fan i li faran..., estima’l amb tota la força de tots els cors de tots els homes que més se l’hagin estimat.

Sigues audaç: digues-li que estàs més boig per Ell que Maria Magdalena, més que Teresa i Teresina..., més sonat que Agustí i Domènec i Francesc, més que Ignasi i Xavier.

Tingues encara més audàcia i, quan necessitis alguna cosa, assumint per endavant el Fiat, no demanis: digues «Jesús, vull això o allò», perquè és així com demanen els nens.

¡Has fracassat! —Nosaltres no fracassem mai. —Vas posar del tot la teva confiança en Déu. —No vas estalviar, després, cap mitjà humà.

Estigues convençut d’aquesta veritat: el teu èxit —ara i en això— era fracassar. —Dona-li gràcies al Senyor i ¡a començar una altra vegada!

¿Que has fracassat? —Tu —n’estàs ben convençut— no pots fracassar.

No has fracassat: has adquirit experiència. —¡Endavant!

Allò va ser un fracàs, un desastre: perquè vas perdre el nostre esperit. —Ja saps que, mirat sobrenaturalment, el final (¿victòria?, ¿derrota?, ¡bah!) només té un nom: èxit.

No confonguem els drets del càrrec amb els de la persona. —Aquells no poden ser renunciats.

Santet és a sant el que beatet és a piadós: la caricatura.

No ens pensem que servirà de res la nostra aparent virtut de sants, si no va unida a les virtuts corrents del cristià.

—Això seria com guarnir-se amb joies esplèndides sobre la roba interior.

Que la teva virtut no sigui una virtut sonora.

Molts falsos apòstols, malgrat ells, fan bé a la massa, al poble, per la virtut mateixa de la doctrina de Jesús que prediquen, encara que no la practiquin.

Però no es compensa, amb aquest bé, el mal enorme i efectiu que fan matant ànimes de cabdills, d’apòstols, que s’allunyen, fastiguejades, dels qui no fan allò que ensenyen als altres.

Per això, si no volen dur una vida íntegra, no han de posar-se mai a la primera fila, com a caps de grup, ni ells, ni elles.

Que el foc del teu Amor no sigui un foc follet. —Il·lusió, mentida de foc, que ni encén en flamarades el que toca, ni dona escalfor.

El non serviam de Satanàs ha estat massa fecund. —¿No sents l’impuls generós de dir cada dia, amb voluntat d’oració i d’obres, un serviam —¡et serviré, et seré fidel!— que superi en fecunditat aquell clam de rebel·lia?

¡Quina pena, un «home de Déu» pervertit! —Però ¡quanta més pena, un «home de Déu» tebi i mundà!

No facis gaire cas d’allò que el món en diu victòries o derrotes. —¡Tantes vegades resulta derrotat el vencedor!

Sine me nihil potestis facere! Llum nova, millor, resplendors noves, per als meus ulls, d’aquesta Llum Eterna, que és el sant Evangeli.

—¿Em poden estranyar «les meves»... ximpleries?

—Que jo posi Jesús en totes les meves coses. I, llavors, no hi haurà ximpleries en la meva conducta: i, si haig de parlar amb propietat, no diré més «les meves coses», sinó «les nostres coses».

Notes
1

Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma