Una característica molt important de l’home apostòlic és estimar la Missa.

La Missa és llarga, dius, i jo afegeixo: perquè el teu amor és curt.

¿No és ben estrany que molts cristians, pausats i fins i tot solemnes per a la vida de relació (no tenen presses) i per a les seves poc actives actuacions professionals, per a la taula i al repòs (tampoc no tenen presses), se sentin urgits i urgeixin el Sacerdot, en el seu afany d’escurçar, d’apressar el temps dedicat al Sacrifici Santíssim de l’Altar?

«Tracteu-me’l bé, tracteu-me’l bé!», deia, amb els ulls negats de llàgrimes, un vell Prelat als nous Capellans que acabava d’ordenar.

—Senyor!: ¡Si em fos donada veu i autoritat per clamar d’aquesta manera a l’orella i al cor de molts cristians, de molts!

¡Com plorava, al peu de l’altar, aquell jove capellà que va merèixer martiri, perquè es recordava d’una ànima que havia anat en pecat mortal a rebre Crist!

—És així com el desagreuges tu?

Humilitat de Jesús: a Betlem, a Natzaret, al Calvari... —Però més humiliació i més abaixament a l’Hòstia Santíssima: més que al pessebre, i que a Natzaret, i que a la Creu.

Per això, com n’estic d’obligat a estimar la Missa! (La «nostra» Missa, Jesús...).

¡Quin munt d’anys combregant cada dia! —Un altre seria sant —m’has dit—, i jo, sempre igual!

—Fill —t’he contestat—, continua amb la diària Comunió, i pensa: ¿que seria jo, si no hagués combregat?

Comunió, unió, comunicació, confidència: Paraula, Pa, Amor.

Combrega. —Que no és falta de respecte. —Combrega justament avui, quan acabes de sortir d’aquell parany.

—¿T’oblides que Jesús va dir: no cal el metge als que estan bons, sinó als malalts?

Quan t’apropes al Sagrari, pensa que Ell!... t’espera des de fa vint segles.

Aquí el tens: és Rei de Reis, i Senyor de Senyors. —Està amagat dins el Pa.

Es va humiliar fins aquest extrem per amor teu.

Es va quedar per a tu. —No és reverència deixar de combregar, si et trobes ben disposat. —Irreverència és només rebre’l indignament.

¡Quina font de gràcies que és la Comunió espiritual! —Practica-la sovint i tindràs més presència de Déu i més unió amb Ell en les obres.

Hi ha una urbanitat de la pietat. Aprèn-la. —Fan pena aquests homes «piadosos», que no saben seguir la Missa —encara que hi vagin cada dia—, ni senyar-se —fan uns gargots estranys, a corre-cuita—, ni doblegar el genoll davant el Sagrari —les seves genuflexions ridícules semblen una burla—, ni inclinar amb reverència el cap davant una imatge de la Mare de Déu.

No em poseu al culte imatges de «sèrie»: m’estimo més un Santcrist de ferro tosc que aquests Crucifixos de pasta repintada que semblen fets de sucre.

Em vas veure celebrar la Santa Missa sobre un altar nu —taula i ara—, sense retaule. El Santcrist, gran. Els canelobres, ferms, amb les torxes de cera escalonades: més altes vora la creu. Frontal del color del dia. Casulla àmplia. Sever de línies, ampla la copa i ric, el calze. Sense llum elèctrica, que no la trobàvem a faltar.

—I et va costar sortir de l’oratori: s’hi estava bé. ¿Ho veus com porta cap a Déu, com apropa a Déu, el rigor de la litúrgia?