Humilitat

Quan percebis els aplaudiments del triomf, que et sonin també a les orelles les rialles que vas provocar amb els teus fracassos.

No vulguis ser com aquell penell daurat del gran edifici: per més que brilli i per amunt que sigui, no compta gens per a la solidesa de l’obra.

—Tant de bo que siguis com un vell carreu ocult en els fonaments, sota terra, on no et vegi ningú: per tu no s’ensorrarà la casa.

Com més m’exaltin, Jesús meu, humilia’m més en el meu cor, fent-me saber el que vaig ser i el que seré, si Tu em deixes.

No t’oblidis que ets... el dipòsit de les escombraries. —Per això, si per cas el Jardiner diví t’agafa, i et frega i et neteja... i t’omple de magnífiques flors..., ni l’aroma ni el color, que embelleixen la teva lletjor, no t’han de posar orgullós.

—Humilia’t: ¿no saps que ets el trasto de les deixalles?

Quan et vegis com ets, t’ha de semblar natural que et menyspreïn.

No ets humil quan t’humilies, sinó quan t’humilien i ho portes per Crist.

Si et coneguessis, t’ompliries de goig amb el menyspreu, i et ploraria el cor davant l’exaltació i la lloança.

Que no et dolgui que vegin les teves faltes; l’ofensa de Déu i la desedificació que puguis causar, això t’ha de doldre.

—Tret d’això, que coneguin com ets i et menyspreïn. —No et faci pena no ser res, perquè així Jesús ha de posar-ho tot en tu.

Si actuessis d’acord amb els impulsos que sents dins el cor i amb els que la raó et dicta, estaries constantment amb la boca a terra, en prostració, com un cuc brut, lleig i menyspreable... davant ¡aquest Déu! que tant t’aguanta.

¡Que n’és, de gran, el valor de la humilitat! —Quia respexit humilitatem... Per damunt de la fe, de la caritat, de la puresa immaculada, canta l’himne joiós de la nostra Mare a casa de Zacaries:

«Perquè va veure la meva humilitat, heus ací que, per això, em diran benaurada totes les generacions».

Ets pols bruta i caiguda. —Encara que el buf de l’Esperit Sant t’alci per damunt de totes les coses de la terra i faci que brillis com or, en reflectir en les altures amb la teva misèria els raigs sobirans del Sol de Justícia, no oblidis la pobresa de la teva condició.

Un instant de supèrbia et retornaria a terra, i deixaries de ser llum per esdevenir llot.

¿Tu..., supèrbia? —¿De què?

¿Supèrbia? —¿Per què?... D’aquí a poc —anys, dies— seràs un munt de carronya fètida: cucs, licors pudents, draps bruts de la mortalla..., i ningú, a la terra, no se’n recordarà de tu.

Tu, savi, d’anomenada, eloqüent, poderós: si no ets humil, no vals res. —Talla, arrenca aquest «jo» que tens en grau superlatiu —Déu t’ajudarà—, i llavors podràs començar a treballar per Crist, al darrer lloc del seu exèrcit d’apòstols.

Aquesta falsa humilitat és comoditat: així, tan «humilicó», vas desistint d’uns drets... que són deures.

Reconeix humilment la teva feblesa, per poder dir amb l’Apòstol: Cum enim infirmor, tunc potens sum —perquè quan soc feble, llavors soc fort.

Pare, ¿com pot aguantar aquesta porqueria? —em vas dir, després d’una confessió contrita.

—Vaig callar, pensant que si la teva humilitat et duu a sentir-te això —porqueria: ¡un munt de porqueria!— encara podrem fer de tota la teva misèria alguna cosa gran.

Mira que humil que és el nostre Jesús, ¡un ruquet fou el seu tron a Jerusalem!...

La humilitat és un altre bon camí per arribar a la pau interior. —«Ell» ho ha dit: «Apreneu de mi, que soc mans i humil de cor... i trobareu pau per a les vostres ànimes».

No és falta d’humilitat que coneguis l’avenç de la teva ànima. —Així ho pots agrair a Déu.

—Però no oblidis que ets un pobrissó, que duus un bon vestit... prestat.

El coneixement propi ens porta com de la mà a la humilitat.

La teva fermesa, per defensar l’esperit i les normes de l’apostolat en què treballes, no ha de flaquejar per falsa humilitat. —Aquesta fermesa no és pas supèrbia: és virtut cardinal de fortalesa.

Per supèrbia. —Ja t’estaves creient capaç de tot, tu sol. —Et va deixar un instant, i vas anar per terra. —Sigues humil i el seu suport extraordinari no et faltarà.

Ja pots anar refusant aquests pensaments d’orgull: ets igual que el pinzell en mans de l’artista. —I res més.

—Digues ara per a què serveix un pinzell, si no deixa fer al pintor.

Perquè siguis humil, tu, tan buit i tan pagat de tu mateix, en tens prou amb considerar aquelles paraules d’Isaïes: ets «gota d’aigua o de rosada que cau a terra i amb prou feines es veu».

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma