Els actes de Fe, Esperança i Amor són vàlvules per on s’expandeix el foc de les ànimes que viuen vida de Déu.

Fes-ho tot amb desinterès, per pur Amor, com si no hi hagués premi ni càstig. —Però fomenta en el cor la gloriosa esperança del cel.

Bo és que serveixis Déu com un fill, sense preu, generosament... —Però no et preocupis si algun cop penses en el premi.

Diu Jesús: «I qualsevol que deixi casa o germans o germanes o pare o mare o dona o fills o terres per causa del meu nom, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna».

—¡A veure si hi trobes, a la terra, qui pagui amb tanta generositat!

Jesús... callat. —Iesus autem tacebat. —¿Per què parles tu, a fi de consolar-te o de sincerar-te?

Calla. —Busca l’alegria en els menyspreus: sempre te’n faran menys dels que et mereixes.

—¿És que tu pots preguntar, per ventura: quid enim mali feci? —quin mal he fet?

Pots estar ben segur que ets home de Déu si passes amb alegria i silenci la injustícia.

Bella resposta li va donar aquell home venerable al jove que es queixava de la injustícia soferta:

«Et molesta? —li deia—. Doncs, ¡no vulguis ser bo! ...».

No donis mai el teu parer si no te’l demanen, encara que et sembli que la teva opinió és la més encertada.

És veritat que fou pecador. Però no facis d’ell aquest judici incommovible. —Tingues entranyes de pietat, i no oblidis que encara pot ser un Agustí, mentre que tu no passes de ser una mitjania.

Totes les coses d’aquest món no són més que terra. —Posa-les en un munt, sota els peus, i estaràs més a prop del cel.

Or, plata, joies..., terra, un munt de fems. —Delits, plaers sensuals, satisfacció d’instints..., com una bèstia, com un mul, com un porc, com un gall, com un brau.

Honors, distincions, títols..., coses d’aire, inflors de supèrbia, mentides, no res.

No posis els teus amors aquí baix. —Són amors egoistes... Els que estimes s’apartaran de tu, amb por i amb fàstic, al cap de poques hores de cridar-te Déu a la seva presencia. —Són ben altres els amors que perduren.

La golafreria és un vici lleig. —¿No et fa riure una mica, i també una mica de fàstic, veure aquests senyors greus, asseguts entorn de la taula, seriosos, amb aires de ritual, ficant greixos al tub digestiu, com si allò fos «un fi»?

A taula no parlis del menjar: això és una grolleria, impròpia de tu. —Parla de coses nobles —de l’ànima o de l’enteniment—, i enaltiràs aquest deure.

El dia que t’aixequis de taula sense haver fet una petita mortificació, has menjat com un pagà.

Normalment menges més del que et cal. —I el fet d’estar tip, que moltes vegades et fa venir pesadesa i molèstia física, t’inhabilita per assaborir els béns sobrenaturals i t’enterboleix l’enteniment.

¡Quina virtut més bona, fins i tot per a la terra, és la temprança!

Et veig, cavaller cristià —dius que ho ets—, besant una imatge, mormolant una oració vocal, clamant contra els qui ataquen l’Església de Déu..., i fins freqüentant els Sants Sagraments.

Però no et veig fer un sacrifici, ni prescindir de certes converses... mundanes (podria aplicar-les-hi, amb raó, un altre qualificatiu), ni ser generós amb els de baix... ni amb aquesta Església de Crist!, ni suportar una feblesa del teu germà, ni abatre la teva supèrbia pel bé de tots, ni desfer-te del teu ferm embolcall d’egoisme, ni... tantes coses més!

Et veig... —No et veig... —I tu... ¿dius que ets cristià? —¡Quin concepte més pobre que tens de Crist!

El teu talent, la teva simpatia, les teves condicions... es perden: no te les deixen aprofitar. —Pensa bé aquestes paraules d’un autor espiritual: «No es perd l’encens que s’ofereix a Déu. —És més honorat el Senyor amb l’abatiment dels teus talents que no pas amb el seu ús en va».