La ventada de la persecució és bona. —Què s’hi perd?... No es perd allò que està perdut. —Quan no s’arrenca un arbre de soca-rel —i l’arbre de l’Església no hi ha vent ni huracà que el pugui arrencar— només cauen les branques seques... I aquestes, val més que hagin caigut.

D’acord: aquella persona s’ha portat malament amb tu. —Però, ¿és que tu no has estat pitjor amb Déu?

Jesús: pertot arreu on heu passat no hi ha quedat cap cor indiferent. —O se us estima o se us odia.

Quan un home-apòstol, us segueix, complint el seu deure, ¿em podrà estranyar —¡si és un altre Crist!— que alci murmuris semblants d’aversió o d’afecte?

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona i amb no tan bona voluntat...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—Ruc, mes que ruc!: Quan vas de dret cap al teu fi, el cap i el cor embriagats de Déu, ¿què t’importa el clam del vent o el cant dels grills, o el bram o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.

S’han deixat anar les llengües i has sofert desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això pel que jo em mereixo?

Estàs patint una gran tribulació? —Tens contradiccions? Digues, molt a poc a poc, com assaborint-la, aquesta oració ferma i viril: «Faci’s, compleixi’s, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. —Amén. —Amén.»

Jo t’asseguro que aconseguiràs la pau.

Pateixes en aquesta vida d’aquí..., que és un somni... curt. —Alegra’t: perquè t’estima molt el teu Pare-Déu, i, si no li poses obstacles, després d’aquest mal somni, et donarà un bon despertar.

Et dol que no t’agraeixin aquell favor. —Contesta’m aquestes dues preguntes: Tant n’ets tu, d’agraït, amb Crist Jesús?... ¿has estat capaç de fer aquest favor buscant l’agraïment a la terra?

No sé per què t’esveres. —Sempre van ser poc raonables els enemics de Crist.

Un cop ressuscitat Llàtzer s’haurien d’haver rendit confessant la divinitat de Jesús. —Doncs no: matem el qui dóna la vida!, van dir.

I avui, com ahir.

En les hores de lluita i de contradicció, quan potser «els bons» omplin d’obstacles el teu camí, alça el teu cor d’apòstol: escolta Jesús que parla del gra de mostassa i del llevat. —I digues-li: edissere nobis parabolam —expliqueu-me la paràbola.

I sentiràs la joia de contemplar la victòria futura: els ocells del cel aixoplugats sota el teu apostolat, ara incipient; i tota la pasta fermentada.

Si aculls la tribulació amb l’ànim encongit perds l’alegria i la pau, i t’exposes a no treure profit espiritual d’aquell moment difícil.

Els esdeveniments públics t’han forçat a una reclusió voluntària, pitjor potser, per les seves circumstàncies, que la d’una presó. —Has sofert un eclipsi de la teva personalitat.

No trobes camp obert: egoismes, curiositats, incomprensions i xafardeig. —Bé; i què? T’oblides de la teva voluntat libèrrima i del teu poder d’«infant»? —La manca de fulles i de flors (d’acció externa) no exclou la multiplicació i l’activitat de les arrels (vida interior).

Treballa: ja canviarà el curs de les coses, i donaràs més fruits que abans, i més saborosos.

Et renyen? —No t’enfadis, com t’aconsella la supèrbia. —Pensa: ¡quina caritat que tenen amb mi! ¡Les coses que deuen haver callat!

Creu, treballs, tribulacions: en tindràs mentre visquis. —Per aquest camí va anar Crist, i el deixeble no és pas més que el Mestre.

D’acord: hi ha molta lluita defora i això, en part, t’eximeix. —Però també hi ha complicitat a dins —mira a poc a poc—, i aquí no hi veig eximent.

¿No has sentit de llavis del Mestre la paràbola del cep i les sarments? —Consola’t: t’exigeix perquè ets sarment que dóna fruit...I t’esporga, ut fructum plus afferas —perquè donis més fruit.

És clar!: fa mal, el fet de tallar així, d’arrencar així. Però, després, ¡quina ufanor en els fruits, quina maduresa en les obres!

Estàs intranquil. —Mira: passi el que passi en la teva vida interior o en el món que et volta, no oblidis mai que la importància dels fets o de les persones és molt relativa. —Calma: deixa que corri el temps; i després, veient de lluny i sense passió els esdeveniments i la gent, adquiriràs la perspectiva, posaràs cada cosa al seu lloc i amb la seva mesura pròpia.

Si ho fas així seràs més just i t’estalviaràs molts maldecaps.

Una mala nit en una mala posada. —Així és com diuen que va definir la Mare Teresa de Jesús aquesta vida terrena. —¿Veritat que la comparació és encertada?

Una visita al monestir famós. —Aquella senyora estrangera va sentir com se li entendria el cor considerant la pobresa de l’edifici: «Ha de ser ben dura la vostra vida, oi?» I el monjo, satisfet, va limitar-se a respondre: «Tu ho volies, frare de convent; tu ho volies: ara, amatent».

Això, que amb tant de goig vaig sentir dir a aquell sant baró, t’ho haig de dir a tu amb pena, quan m’expliques que no ets feliç.

Inquietar-te? —Mai: que això és perdre la pau.

Decaïment físic. —Estàs... ensorrat. —Reposa. Atura aquesta activitat exterior. —Consulta el metge. Obeeix, i despreocupa’t. Ben aviat tornaràs a la teva vida i milloraràs, si ets fidel, els teus apostolats.