Ets, entre els teus —ànima d’apòstol—, com la pedra caiguda al llac. —Produeix, amb teu l’exemple i la teva paraula, un primer cercle..., i aquest, un altre... i un altre, i un altre... Cada vegada més ample.

T’adones ara de la grandesa de la teva missió?

¡Quin afany hi ha al món per moure’s de lloc! —¿Què passaria si cada os, cada múscul del cos humà, volgués ocupar un lloc diferent del que li pertoca?

No és una altra la raó del malestar del món. —Persevera al teu lloc, fill meu: des d’aquí, ¡com podràs treballar pel regnat efectiu de Nostre Senyor!

Cabdills!... Virilitza la teva voluntat per tal que Déu et faci cabdill. ¿Que no veus com es mouen les maleïdes societats secretes? Mai no s’han guanyat les masses. —Dins els seus caus formen un grapat d’homes-diables que s’agiten i esvaloten les multituds, embogint-les perquè vagin darrere d’ells al precipici de tots els desordres... i a l’infern. —Ells porten una llavor maleïda.

Si tu vols..., portaràs la paraula de Déu, beneïda mil i mil vegades, que no pot fallar. Si ets generós... si correspons, amb la teva santificació personal, obtindràs la dels altres: el regnat de Crist: que omnes cum Petro ad Iesum per Mariam.

¿Hi ha alguna bogeria més gran que llençar el blat daurat damunt la terra perquè es podreixi? —Sense aquesta generosa bogeria no hi hauria collita.

Fill: com anem de generositat?

¿Brillar com una estrella..., ànsia d’altura i de llum encesa enmig del cel?

Millor: cremar, com una torxa, amagat, calant foc a tot el que toques. —Aquest és el teu apostolat: per això estàs a la terra.

Servir d’altaveu a l’enemic és una idiotesa sobirana; i, si l’enemic és enemic de Déu, és un gran pecat. —Per això, en el camp professional, no lloaré mai la ciència de qui se’n serveix com a càtedra per atacar l’Església.

Galopar, galopar!... Fer i més fer!... Febre, bogeria de moure’s... Meravellosos edificis materials...

Espiritualment: folres de calaix, percalines, cartons repintats... galopar!, fer! —I tot de gent corrent: van i vénen.

És que treballen de cara al moment d’ara: «estan» sempre «en present». —Tu... has de veure les coses amb ulls d’eternitat, «tenint en present» el final i el passat...

Quietud. —Pau. —Vida intensa dins teu. Sense galopar, sense la bogeria de canviar de lloc, des d’allà on la vida t’ha posat, com una màquina potent d’electricitat espiritual, ¡a quants donaràs llum i energia!..., sense perdre el teu vigor i la teva llum.

No tinguis enemics. —Has de tenir només amics: amics... de la dreta —si t’han fet o et volen fer bé— i... de l’esquerra —si t’han perjudicat o han intentat perjudicar-te—.

No expliquis fets del «teu» apostolat, tret del cas que sigui per a profit dels altres.

Que la vostra condició passi inadvertida, com la de Jesús durant trenta anys.

Josep d’Arimatea i Nicodem visiten Jesús ocultament a l’hora normal i a l’hora del triomf.

Però són valents declarant davant l’autoritat el seu amor a Crist —audacter— amb audàcia, a l’hora de la covardia. —Aprèn-ne.

No us preocupeu si per les vostres obres «us coneixen». —És la bona olor de Crist. —A més a més, treballant sempre exclusivament per Ell, alegreu-vos que es compleixin aquelles paraules de l’Escriptura: «Que vegin les vostres obres bones i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

Non manifeste, sed quasi in occulto —no amb publicitat, sinó d’amagat: és així que Jesús va a la festa dels Tabernacles.

Així anirà, camí d’Emaús, amb Cleofàs i el seu company. —Així el veu, ressuscitat, Maria Magdalena.

I així —non tamen cognoverunt discipuli quia Iesus est —els deixebles no es van adonar que era Ell—, així va presentar-se a la pesca miraculosa que ens explica Sant Joan.

I encara més amagat, per Amor als homes, està a l’Hòstia.

Aixecar magnífics edificis?... ¿Construir palaus sumptuosos?... Que els aixequin... Que els construeixin...

Ànimes! —¡Vivificar ànimes..., per a aquells edificis... i per a aquests palaus!

Quines cases més boniques ens preparen!

¡Com m’has fet riure i com m’has fet pensar dient-me aquesta banalitat!: jo... sempre fico els claus per la punta.

D’acord: més bona feina fas amb aquesta conversa familiar o amb aquella confidència aïllada que perorant —¡espectacle, espectacle!— en un lloc públic davant milers de persones.

Amb tot, quan cal perorar, perora.

L’esforç de cadascun de vosaltres, aïllat, resulta ineficaç. —Si us uneix la caritat de Crist, us meravellareu de l’eficàcia.

Vols ser màrtir. —Jo et posaré un martiri a l’abast de la mà: ésser apòstol i no dir-te apòstol, ésser missioner —amb missió— i no dir-te missioner, ésser home de Déu i semblar home de món: passar ocult!

Home! Deixa’l en ridícul. —Digues-li que ja ha passat de moda: sembla mentida que encara hi hagi gent entestada a creure que és un bon mitjà de locomoció, la diligència... —Això, per als qui renoven volterianismes de perruca empolsimada, o liberalismes desacreditats del XIX.

Quines converses! ¡Quina baixesa i quin... fàstic! —I has de conviure amb ells a l’oficina, a la universitat, al quiròfan..., al món.

Si els demanes per favor que callin, se te’n burlen. —Si poses mala cara, insisteixen. —Si te’n vas, continuen.

La solució és aquesta: primer, encomanar-los a Déu i reparar; tot seguit..., plantar cara com un home i posar en joc «l’apostolat de la mala llengua». —Quan et vegi ja te’n diré a l’orella un repertori.

Encarrilem les «imprudències providencials» de la joventut.