Vida d’infància

No oblidis, nen babau, que l’Amor t’ha fet omnipotent.

Nen: no perdis el teu amorós costum d’«assaltar» sagraris.

Quan et dic «nen bo» no et pensis que t’imagino encongit, apocat. —Si no ets home fet i... normal, en comptes de ser un apòstol seràs una caricatura que farà riure.

Nen bo: digues a Jesús moltes vegades al dia: t’estimo, t’estimo, t’estimo...

Quan t’amoïnin les teves misèries no et posis trist. —Gloria’t en les teves malalties, com sant Pau, perquè als nens se’ls permet, sense por de fer el ridícul, d’imitar els «grans».

Que les teves faltes i imperfeccions, i fins i tot les teves caigudes greus, no t’apartin de Déu. —El nen feble, si és discret, procura estar a prop del seu pare.

No t’amoïnis, si t’enfades, quan fas aquestes petites coses que Ell et demana. —Ja arribaràs a somriure...

¿No veus amb quines poques ganes el nen senzill dona al seu pare, que el prova, la llaminadura que tenia a les mans?... Però, la hi dona: ha vençut l’amor.

Quan vols fer les coses bé, molt bé, resulta que les fas pitjor. —Humilia’t davant Jesús, dient-li: ¿Has vist com ho faig tot malament? —Doncs, si no m’ajudes molt, ¡encara ho faré pitjor!

Tingues compassió de la teva criatura: mira que vull escriure cada dia una gran plana al llibre de la meva vida... Però, ¡soc tan maldestre!, que si el Mestre no m’agafa la mà, en comptes de pals esvelts em surten de la ploma coses tortes i taques que no es poden ensenyar a ningú.

Des d’ara, Jesús, escriurem sempre entre tots dos.

Reconec la meva malaptesa, Amor meu, que és tanta..., tanta, que fins quan vull acaronar faig mal. —Suavitza les maneres de la meva ànima: dona’m, vull que em donis, dins la ferma virilitat de la vida d’infància, aquesta delicadesa i afectuositat que tenen els nens per tractar, amb íntima efusió d’Amor, els seus pares.

Estàs ple de misèries. —Cada dia les veus més clares. —Però que no t’espantin. —Ell sap prou bé que no pots donar més fruit.

Les teves caigudes involuntàries —caigudes de nen— fan que el teu Pare-Déu tingui més cura de tu i que la teva Mare Maria no et deixi anar de la seva mà amorosa; aprofita-te’n, i, quan t’aixequi el Senyor cada dia de terra, abraça’l amb totes les forces, i posa el cap miserable sobre el seu pit obert, perquè acabin de tornar-te boig els batecs del seu Cor amabilíssim.

Una punxada. —I una altra. I una altra. —¡Sofreix-les, home! ¿Que no veus que ets tan menut que només pots oferir en la teva vida —en el teu caminet— aquestes petites creus?

A més, fixa-t’hi: una creu damunt d’una altra —una punxada..., i una altra..., ¡quin munt més gran!

Al capdavall, nen, has sabut fer una cosa molt gran: Estimar.

Quan una ànima de nen fa present al Senyor els seus desigs d’indult, ha d’estar segura que ben aviat veurà complerts aquests desigs: Jesús li arrencarà de l’ànima la cua immunda, que arrossega per les seves misèries passades; li traurà el pes mort, resta de totes les impureses, que el fa anar arrapat a terra; llençarà lluny del nen tot el llast terrenal del seu cor perquè pugi fins a la Majestat de Déu, a fondre’s en la flamarada viva d’Amor, que és Ell.

Aquest descoratjament que et produeixen les teves faltes de generositat, les teves caigudes, els teus retrocessos —potser només aparents—, et fa la impressió moltes vegades que has trencat alguna cosa d’alt valor (la teva santificació).

No t’amoïnis: porta a la vida sobrenatural la manera discreta de resoldre un conflicte com aquest que fan anar els nens senzills.

Han trencat —per fragilitat, ben sovint— un objecte molt estimat del seu pare. —Els sap greu, potser ploren i tot, però van a consolar la pena amb l’amo de la cosa inutilitzada per la seva malaptesa... i el pare oblida el valor —encara que sigui alt— de l’objecte fet malbé, i, ple de tendresa, no solament perdona, sinó que consola i anima el menudet. —Aprèn-ne.

Que la vostra oració sigui viril. —Ser nen no és pas ser efeminat.

Per a qui estima Jesús, l’oració, fins i tot l’oració amb sequedat, és la dolçor que sempre posa fi a les penes: es va a l’oració amb l’ànsia amb què el nen va cap al sucre, després de prendre el beuratge amargant.

Et distreus a l’oració. —Mira d’evitar les distraccions, però no et preocupis si, malgrat tot, continues distret.

¿No veus com, en la vida natural, fins els nens més discrets s’entretenen i es diverteixen amb el que els envolta, sense parar atenció moltes vegades als raonaments del pare? —Això no implica falta d’amor, ni de respecte: és la misèria i petitesa pròpies del fill.

Doncs, mira: tu ets un nen davant de Déu.

Quan facis oració fes circular les idees inoportunes, com si fossis un guàrdia del trànsit: per a això tens la voluntat enèrgica que correspon a la teva vida d’infant. —Atura, algun cop, aquell pensament per pregar pels protagonistes del record inoportú.

¡Apa!, endavant... Així, fins que sigui l’hora. —Quan la teva oració d’aquest estil et sembli inútil, alegra’t i creu que has sabut agradar a Jesús.

¡Quina cosa més bona que és ser nen! —Quan un home sol·licita un favor, ha d’acompanyar la sol·licitud amb el seu full de mèrits.

Quan qui demana és una criatureta —ja que els nens no en tenen, de mèrits—, n’hi ha prou que digui: soc fill d’en Tal.

¡Ah, Senyor! —digues-li-ho ¡amb tota l’ànima!—, jo soc... ¡fill de Déu!

Perseverar. —Un nen que truca a una porta, truca una i dues vegades, i moltes vegades..., i fort, i llarg, ¡amb desvergonyiment! I qui surt a obrir tot ofès, es desarma davant la senzillesa de la criatureta inoportuna... —Així tu amb Déu.

¿Has vist l’agraïment dels nens? —Imita’ls tot dient, com ells, a Jesús, davant les coses favorables i les adverses: «¡Que bo que ets! ¡Que bo!...»

Aquesta frase, ben fonda, és camí d’infància que et portarà a la pau, amb pes i mesura de rialles i plors, i sense pes ni mesura d’Amor.

La feina rendeix el teu cos, i no pots fer oració. Sempre estàs en la presència del teu Pare. —Si no li parles, mira-te’l de tant en tant, com un nen petit... i Ell et somriurà.

¿Que a l’hora de donar gràcies després de la Comunió la primera cosa que et ve als llavis, sense remei, és la petició...: Jesús, dona’m això: Jesús, aquesta ànima: Jesús, aquella empresa?

No et preocupis ni et forcis: ¿que no veus com, essent el pare bo i el fill un nen senzill i espavilat, el menut fica les mans a la butxaca del seu pare, buscant-hi llaminadures, abans de fer-li el petó de benvinguda? —I doncs...

La nostra voluntat, amb la gràcia, és omnipotent davant de Déu. —Així, a la vista de tantes ofenses al Senyor, si diem a Jesús amb voluntat eficaç, per exemple anant en tramvia: «Déu meu, voldria fer tants actes d’amor i de desgreuge com les voltes que fa cada roda d’aquest cotxe», en aquell mateix instant davant de Jesús realment l’hem estimat i desagreujat d’acord amb el nostre desig.

Aquesta «bajanada» no desdiu de la infància espiritual: és el diàleg etern entre el nen innocent i el pare sonat pel seu fill:

—¿Quant m’estimes? ¡Digues-ho! —I el menut sil·labeja: ¡Mi-li-ons i mi-li-ons!

Si tens «vida d’infància», com que ets nen, has de ser espiritualment llaminer. —Recorda, com els de la teva edat, les coses bones que et guarda la teva Mare.

I això moltes vegades al dia. —És cosa de segons... Maria... Jesús... el Sagrari... la Comunió... l’Amor... el sofriment... les ànimes beneïdes del purgatori... els que batallen: el Papa, els sacerdots... els fidels... la teva ànima... les ànimes dels teus... els Àngels Custodis... els pecadors...

¡Si que et costa aquesta petita mortificació! —Lluites. —Sembla com si et diguessin: ¿Per què has de ser tan fidel al pla de vida, al rellotge? —Mira: ¿no has vist amb quina facilitat s’enganya les criaturetes? —No es volen prendre la medicina amargant, però... ¡apa! —els diuen—, aquesta culleradeta pel pare; aquesta altra per la iaia... I així, fins que s’han acabat tota la dosi.

Tu igual: un quart d’hora més de cilici per les ànimes del purgatori; cinc minuts més pels teus pares; cinc més pels teus germans d’apostolat... Fins que compleixis el temps que t’assenyala l’horari.

La mortificació feta d’aquesta manera, ¡quant val!

No estàs sol. —Has de dur amb alegria la tribulació. —No sents en la teva mà, pobre nen, la mà de la teva Mare: és veritat. —Però... ¿no has vist les mares de la terra, amb els braços estesos, seguint els seus petits, quan s’aventuren, tremolosos, a fer sense ajuda de ningú les primeres passes? —No estàs sol: Maria és al teu costat.

Jesús: no et pagaré mai, encara que em morís d’Amor, la gràcia que has prodigat per tal de fer-me petit.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma