Començar, ho fa tothom; perseverar, els sants.

Que la teva perseverança no sigui conseqüència cega del primer impuls, obra de la inèrcia: que sigui una perseverança reflexiva.

Digues-li: ecce ego quia vocasti me! —aquí em teniu perquè m’heu cridat!

Et vas apartar del camí, i no tornaves perquè et feia vergonya. —És més lògic avergonyir-te de no rectificar.

«La veritat és que no fa falta ser cap heroi —em confesses— per saber-se aïllar, sense rareses ni embulls de cap mena, com calgui en cada cas... i perseverar». —I afegeixes: «mentre compleixi les normes que em va donar, no m’inquieten els embolics i trapelleries de l’ambient: el que m’espantaria és que em fessin por aquestes petiteses». —Magnífic.

Fomenta i preserva aquest ideal nobilíssim que tot just t’ha nascut a dins. —Mira que s’obren moltes flors a la primavera, i són poques les que arriben a donar fruit.

El desànim és enemic de la teva perseverança. —Si no lluites contra el desànim arribaràs al pessimisme, primer, i a la tebiesa, després. —Sigues optimista.

Vaja: Després de tant «¡Creu, Senyor, Creu!», es veu que volies una creu del teu gust.

Constància, que res no desconcerti. —Et fa falta. Demana-la al Senyor i fes tot el que puguis per obtenir-la: perquè és un gran mitjà per tal que no et separis del camí fecund que has començat.

No pots «pujar». —No és estrany: ¡aquella caiguda!...

Persevera i «pujaràs». —Recorda allò que diu un autor espiritual: la teva pobra ànima és com un ocell que encara té les ales enfangades.

Calen solellades del cel i esforços personals, petits i constants, per arrencar aquestes inclinacions, aquestes imaginacions, aquest decaïment: aquest fang enganxós de les teves ales.

I et veuràs lliure. —Si perseveres, «pujaràs».

Dóna gràcies a Déu, que t’ha ajudat, i gaudeix de la teva victòria. —¡Quina alegria més fonda aquesta que sents a l’ànima, després d’haver correspost!

Raones... bé, fredament: ¡quin munt de motius per abandonar la feina! —I algun, sembla que és cabdal.

Veig, sens dubte, que tens raons. —Però no tens raó.

«M’ha passat l’entusiasme», m’escrius. —Tu no has de treballar per entusiasme, sinó per Amor: amb consciència del deure, que és abnegació.

Incommovible: així has de ser. Si les misèries dels altres o les pròpies fan vacil·lar la teva perseverança, em faig una idea ben trista del teu ideal.

Decideix-te d’una vegada i per sempre.

Tens una idea ben pobra del teu camí, quan, sentint-te fred, creus que l’has perdut: és l’hora de la prova; per això t’han tret els consols sensibles.

Absència, aïllament: proves per a la perseverança. —Santa Missa, oració, sagraments, sacrificis: comunió dels sants!: armes per vèncer en la prova.

¡Beneïda perseverança, la del burret de sínia! —Sempre al mateix pas. Sempre les mateixes voltes. —I un dia i un altre: tots iguals.

Si no fos per això, no hi hauria maduresa en els fruits, ni ufanor a l’hort, ni tindria aromes el jardí. Porta aquest pensament a la teva vida interior.

¿Que quin és el secret de la perseverança? L’Amor. —Enamora’t, i no «el» deixaràs.