Concreta. —Que els teus propòsits no siguin focs de bengala, que llueixen un instant i deixen com a realitat amarga un palot negre i inútil que es llença amb menyspreu.

Ets tan jove! —Em sembles com un vaixell que comença el viatge. —Aquesta lleugera desviació d’ara, si no la redreces, farà que a la fi no arribis a port.

Fes pocs propòsits. —Fes propòsits concrets. —I compleix-los amb l’ajuda de Déu.

M’has dit, i t’escoltava en silenci: «Sí: vull ser sant». Encara que aquesta afirmació, tan difusa, tan general, em sembli normalment una beneiteria.

Demà!: alguna vegada és prudència; moltes vegades és l’adverbi dels vençuts.

Fes aquest propòsit determinat i ferm: recordar-te, quan et vinguin amb honors i lloances, d’allò que t’avergonyeix i et ruboritza.

Això és teu: les lloances i la glòria, de Déu.

Porta’t bé «ara» sense recordar-te d’«ahir», que ja ha passat, i sense preocupar-te per “demà”, que no saps si ha d’arribar per a tu.

Ara! Torna a la teva vida noble ara. —No et deixis enganyar: «ara» no és ni massa aviat... ni massa tard.

¿Vols que et digui tot el que penso del «teu camí»? —Doncs, mira: que si correspons a la crida, treballaràs per Crist com qui més: que si et fas home d’oració, obtindràs la correspondència que et deia abans i buscaràs, amb ganes de sacrifici, les feines més dures...

I seràs feliç aquí i molt més feliç després, en la Vida.

Aquesta ferida fa mal. —Però va en camí de guarir-se: sigues conseqüent amb els teus propòsits. I aviat el dolor serà joiosa pau.

Estàs com un sac de sorra. —No fas res per part teva. I així no és estrany que comencis a sentir els símptomes de la tebiesa. —Reacciona.