Et desfàs en tendresa. —I et dic: caritat amb els altres, sí: sempre. —Però —escolta’m bé, ànima d’apòstol—, és de Crist, i només per a Ell, aquell altre sentiment que el mateix Senyor t’ha posat al pit. —A més... ¿no és veritat que en descórrer alguna balda del teu cor —set, en necessites— més d’un cop ha restat davant el teu horitzó sobrenatural el nuvolet del dubte...?, i et preguntes, turmentat tot i la teva puresa d’intenció: ¿no n’hauré fet un gra massa, en les meves manifestacions exteriors d’afecte?