Topes amb el geni d’aquell o de l’altre... Per força ha de ser així: no ets moneda de cinc duros que agrada a tothom.

A més a més, sense totes aquestes topades que sobrevenen quan tractes amb els altres, ¿com aniries perdent les punxes, arestes i cantells —imperfeccions, defectes— del teu caràcter fins a assolir la forma redreçada, polida i fermament suau de la caritat, de la perfecció?

Si el teu geni i el geni dels qui conviuen amb tu fossin esdolceïts i tendres com merengues, no et santificaries pas.