Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).