Aquest esperit crític —et concedeixo que no és murmuració—, no l’has d’exercitar ni amb el vostre apostolat, ni amb els teus germans. —Aquest esperit crític, per a la vostra empresa sobrenatural —em perdones que t’ho digui?— és una nosa gran, perquè mentre examines la feina dels altres, sense que hi hagi raó perquè n’examinis res —amb absoluta elevació de mires: t’ho concedeixo—, tu no fas cap obra positiva i entrebanques, en canvi, amb el teu exemple de passivitat, la bona marxa de tots.

«¿Aleshores —demanes, neguitós— aquest esperit crític que és com el moll del meu caràcter...?»

Mira —et tranquil·litzaré—, agafa una ploma i un full de paper: escriu senzillament i confiadament —ah!, i breument— els motius que et turmenten, dóna la nota al superior i no hi pensis mes. Ell, que fa de cap —té gràcia d’estat—, arxivarà la nota... o bé la llençarà a la paperera. —A tu, com que el teu esperit crític no és murmuració i l’exercites amb mires elevades, tant se te’n dóna.