Et veig, cavaller cristià —dius que ho ets—, besant una imatge, mormolant una oració vocal, clamant contra els qui ataquen l’Església de Déu..., i fins freqüentant els sants sagraments.

Però no et veig fer un sacrifici, ni prescindir de certes converses... mundanes (podria aplicar-hi, amb raó, un altre qualificatiu), ni ser generós amb els de baix... ¡ni amb aquesta Església de Crist!, ni suportar una feblesa del teu germà, ni abatre la teva supèrbia pel bé comú, ni desfer-te del teu ferm embolcall d’egoisme, ni... ¡tantes coses més!

Et veig... —No et veig... —I tu... ¿dius que ets un cavaller cristià? —¡Quin concepte més pobre que tens de Crist!