Per què va néixer l’Opus Dei?

¿Voldria explicar vostè la missió central i els objectius de l’Opus Dei? ¿Sobre quins precedents va basar les seves idees respecte a l’Associació? O bé, ¿és l’Opus Dei quelcom únic, nou del tot dins l’Església i la Cristiandat? ¿Se’l pot comparar amb els ordes religiosos i amb els instituts seculars o amb associacions catòliques del tipus, posem per cas, de la «Holy Name Society», els «Cavallers de Colom», el «Christopher Movement», etc.?

L’Opus Dei es proposa de promoure entre persones de totes les classes de la societat el desig de la perfecció cristiana enmig del món. És a dir, l’Opus Dei pretén d’ajudar les persones que viuen en el món —l’home corrent, l’home del carrer—, a dur una vida plenament cristiana, sense modificar la seva manera de viure normal, ni el seu treball ordinari ni les seves il·lusions i afanys.

Per això, tal com ja vaig escriure fa una pila d’anys, hom pot dir que l’Opus Dei és vell com l’Evangeli i, com l’Evangeli, també nou. És recordar als cristians les paraules meravelloses que hom llegeix en el Gènesi: que Déu va crear l’home perquè treballés. Ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va esmerçar la quasi totalitat de la seva vida terrenal a treballar com un artesà en un llogarret. El treball no és solament un dels valors humans més alts i un mitjà amb el qual els homes han de contribuir al progrés de la societat: és també camí de santificació.

Amb quines altres organitzacions el podríem comparar? No és fàcil de trobar una resposta, ja que en intentar de comparar entre si organitzacions amb fins espirituals hom corre el risc de quedar-se en aspectes externs o en denominacions jurídiques, oblidant allò que és més important: l’esperit que dóna vida i raó d’ésser a tota la labor.

Em limitaré a dir-li que, pel que fa a aquelles que ha esmentat, està molt lluny dels ordes religiosos i dels instituts seculars, i més a prop d’institucions com la Holy Name Society.

L’Opus Dei és una organització internacional de laics, a la qual també pertanyen sacerdots seculars (una exigua minoria en comparació amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el qual exerceixen la seva professió o ofici. En venir a l’Opus Dei, no ho fan per abandonar aquest treball, sinó al contrari, cercant una ajuda espiritual per tal de santificar el seu treball ordinari, convertint-lo també en un mitjà de santificar-se, o bé encara per ajudar tots els altres a santificar-se. No muden d’estat —continuen essent solters, casats, vidus o sacerdots—, sinó que procuren servir Déu i tots els altres homes dins el propi estat. A l’Opus Dei no li interessen ni vots ni promeses. Allò que demana als seus socis és que, enmig de les deficiències i dels errors propis de tota vida humana, s’esforcin a practicar les virtuts humanes i cristianes, sabent-se fills de Déu.

Si es vol buscar alguna comparació, la manera més fàcil d’entendre l’Opus Dei és pensar en la vida dels primers cristians. Vivien profundament llur vocació cristiana; buscaven seriosament la perfecció a la qual estaven cridats pel fet, senzill i sublim, del Baptisme. No es distingien exteriorment dels altres ciutadans. Els socis de l’Opus Dei són persones corrents; fan un treball corrent; viuen enmig del món com el que són: ciutadans cristians que volen respondre complidament a les exigències de la seva fe.

Permeti’m d’insistir sobre la qüestió dels instituts seculars. He llegit un estudi d’un conegut canonista, el doctor Julián Herranz, on s’assegura que alguns d’aquests instituts són secrets i que molts d’altres, pràcticament, s’identifiquen amb els ordes religiosos —utilitzant hàbits, abandonant el treball professional per dedicar-se als mateixos fins als quals es dediquen els religiosos, etc.—, fins al punt que els seus membres no tenen cap inconvenient a considerar-se religiosos ells mateixos. Què en pensa, d’aquest tema?

El treball sobre els instituts seculars al qual es refereix ha tingut efectivament una àmplia difusió entre els especialistes. El doctor Herranz, sota la seva personal responsabilitat, expressa una tesi ben documentada; quant a les conclusions d’aquest treball, més m’estimo no parlar-ne.

He de dir-li solament, que tota aquesta manera de fer no té res a veure amb l’Opus Dei, que ni és secret, ni de cap manera comparable, ni per la seva labor ni per la vida dels seus socis, amb els religiosos, perquè els seus membres —els de l’Opus Dei— són, tal com li acabo de dir, ciutadans corrents, iguals que els altres ciutadans, que exerceixen lliurement totes les professions i fan totes les tasques humanes honestes.

¿Voldria descriure com s’ha desenvolupat i com ha evolucionat l’Opus Dei, des de la fundació, tant en el seu caràcter com en els seus objectius, en un període que ha estat testimoni d’un canvi enorme dins la mateixa Església?

L’únic objectiu de l’Opus Dei ha estat, des del primer moment, aquest que li acabo de descriure: contribuir que enmig del món hi hagi homes i dones de totes les races i condicions socials que procurin amar i servir Déu i tots els altres homes en el seu treball ordinari i a través d’ell. Tot començant l’Obra l’any 1928, la meva predicació ha estat que la santedat no és cosa de privilegiats, sinó que poden ser divins tots els camins de la terra, tots els estats, totes les professions, totes les feines honestes. Les implicacions d’aquest missatge són nombroses i l’experiència de la vida de l’Obra m’ha ajudat a conèixer-les cada cop més profundament i amb més riquesa de matisos. L’Obra va néixer petita, i ha anat creixent després normalment d’una forma gradual i progressiva, tal com creix un organisme viu, talment com tot allò que es desenvolupa en la història.

Però el seu objectiu i raó d’ésser no ha canviat ni canviarà per molt que pugui mudar la societat, perquè el missatge de l’Opus Dei és que qualsevol treball honest es pot santificar, siguin quines siguin les circumstàncies en què s’hi esdevingui.

Avui formen part de l’Obra persones de totes les professions: no tan sols metges, advocats, enginyers i artistes, sinó paletes, minaires, camperols; des de directors de cinema i pilots de reactors, fins a perruqueres d’alta moda. Estar al dia, comprendre el món modern, és, per als socis de l’Opus Dei, una cosa natural i instintiva, perquè són ells —juntament amb els altres ciutadans, iguals que ells— els qui fan néixer aquest món i li donen la seva modernitat.

Ja que és aquest l’esperit de la nostra Obra, comprendrà que ha estat una alegria per a nosaltres de veure com el Concili ha declarat solemnement que l’Església no rebutja el món on viu, ni el seu progrés i desenvolupament, sinó que el comprèn i l’estima. D’altra banda, és una característica central de l’espiritualitat que els socis de l’Obra s’esforcen a viure —des de fa prop de quaranta anys—, el fet de saber-se al mateix temps part de l’Església i de l’Estat, assumint cadascun d’ells plenament, per tant, amb tota llibertat, la seva responsabilitat individual de cristià i de ciutadà.

¿Podria descriure les diferències que hi ha entre la forma amb què l’Opus Dei compleix la seva missió com a Associació i la forma amb què els membres de l’Opus Dei, com a individus, compleixen la seva? Per exemple, ¿quins són els criteris que fan que es consideri millor el fet que un projecte sigui realitzat per l’Associació —un col·legi o una casa de recessos— o bé per persones individuals —una empresa editorial o comercial?

L’activitat principal de l’Opus Dei consisteix a donar als seus membres, i a aquelles persones que ho desitgin, els mitjans espirituals necessaris per a viure com bons cristians enmig del món. Els fa conèixer la doctrina de Crist, les ensenyances de l’Església; els proporciona un esperit que mou a treballar bé per amor de Déu i en servei de tots els homes. Es tracta, en un mot, de portar-se com a cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just.

Cadascun dels socis es guanya la vida i serveix la societat amb l’ofici que tenia abans de venir a l’Opus Dei i que exerciria si no pertanyés a l’Obra. Així, els uns són minaires, d’altres ensenyen en escoles o universitats, d’altres són comerciants, dones de sa casa, secretàries, camperols. No hi ha cap activitat humana noble que un soci de l’Opus Dei no pugui exercir. El qui abans de pertànyer a la nostra Obra treballava, posem per cas, en una activitat editorial o comercial, continua fent-ho després. I si, a l’ocasió d’aquest treball o de qualsevol altre, busca una nova col·locació o bé decideix, amb els seus companys de professió, de fundar una empresa qualsevol, és cosa que li pertoca de decidir lliurement, acceptant personalment els resultats del seu treball i, així mateix personalment, responent-ne.

Tota l’actuació dels Directors de l’Opus Dei es basa en un respecte exquisit a la llibertat professional dels socis: això és un punt de cabdal importància, del qual depèn la pròpia existència de l’Obra i que, per tant, hom viu amb una fidelitat absoluta. Cada soci pot treballar professionalment en els mateixos camps com si no pertanyés a l’Opus Dei, de manera que ni l’Opus Dei com a tal ni cap dels altres membres, no tenen res a veure amb el treball professional que aquest soci concret exerceix. Allò a què els socis es comprometen en vincular-se a l’Obra és esforçar-se a cercar la perfecció cristiana a l’ocasió i per mitjà del seu treball i a tenir una consciència més clara del caràcter de servei a la humanitat com ha de tenir tota vida cristiana.

La missió principal de l’Obra —ja ho he dit abans— és, doncs, la de formar-ne cristianament els socis i d’altres persones que desitgin rebre aquesta formació. El desig de contribuir a la solució dels problemes que afecten la societat, als quals tant pot aportar l’ideal cristià, fa que l’Obra com a tal, a més, dugui a terme corporativament algunes activitats i iniciatives. El criteri en aquest aspecte és que l’Opus Dei, que té fins exclusivament espirituals, només pot realitzar corporativament aquelles activitats que constitueixen d’una manera clara i immediata un servei cristià, un apostolat. Fóra absurd de pensar que com a tal, l’Opus Dei es pogués dedicar a extreure carbó de les mines o bé a promoure qualsevol mena d’empreses de caràcter econòmic. Totes les seves obres corporatives són activitats directament apostòliques: una escola per a la formació de camperols, un dispensari mèdic en una zona o bé en un país subdesenvolupat, un col·legi per a la promoció social de la dona, etc. És a dir, obres assistencials, educatives o de beneficència, com les que solen promoure en tot el món institucions del credo religiós que sigui.

Per totes aquestes labors, hom compta en primer lloc amb el treball personal dels socis, que a vegades s’hi dediquen de ple. Hom compta també amb el generós ajut que presten tantes persones, cristianes o no. Alguns se senten moguts a col·laborar-hi per raons espirituals; d’altres, encara que no comparteixin els fins apostòlics, veuen que es tracta d’iniciatives en profit de la societat, obertes a tothom, sense cap discriminació de raça, religió o ideologia.

Tenint en compte que hi ha membres de l’Opus Dei en els estrats més variats de la societat i que alguns d’ells treballen o dirigeixen empreses o grups d’una certa importància, ¿es pot pensar que l’Opus Dei intenti de coordinar aquestes activitats d’acord amb alguna línia política, econòmica, etc.?

De cap manera. L’Opus Dei no intervé per res en política; és absolutament estrany a qualsevol tendència, grup o règim polític, econòmic, cultural o ideològic. Els fins —ho torno a dir— són exclusivament espirituals i apostòlics. Dels socis, només n’exigeix que visquin «en cristià», que s’esforcin a ajustar llurs vides a l’ideal de l’Evangeli. No s’immisceix, doncs, de cap manera en les qüestions temporals.

Si hi ha algú que no entén això, tal vegada es deurà al fet que no entén la llibertat personal o bé que no pervé a distingir els fins exclusivament espirituals pels quals s’associen els membres de l’Obra, de l’amplíssim camp de les activitats humanes —l’economia, la política, la cultura, l’art, la filosofia, etc.— en les quals els socis de l’Opus Dei gaudeixen d’una llibertat plena i treballen sota llur pròpia responsabilitat.

Des del mateix moment que s’acosten a l’Obra, tots els socis coneixen bé la realitat de la seva llibertat individual, de forma que si en algun cas algun d’ells intentés de pressionar els altres imposant les seves pròpies opinions en matèria política o a servir-se d’ells per interessos humans, els altres es rebel·larien i l’expulsarien immediatament.

El respecte de la llibertat dels seus socis és condició essencial de la vida mateixa de l’Opus Dei. Sense ell, ningú no vindria a l’Obra. Més encara. Si alguna vegada s’esdevingués —cosa que no ha passat, ni passa, ni —amb l’ajuda de Déu— passarà mai— una intromissió de l’Opus Dei en la política o en algun altre camp de les activitats humanes, el primer enemic de l’Obra fóra jo mateix.

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

Naturalment, vostè ja sap que en alguns sectors de l’opinió pública l’Opus Dei té fama de ser, en un cert sentit, discutit. ¿Podria donar-me la seva opinió per què això és així, i especialment com es respon a l’acusació del «secret de conspiració» i «la secreta conspiració» que sovint s’apunta contra l’Opus Dei?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autolloança. Però, ja que vostè planteja aquest tema, no puc dir-li sinó que em sembla que l’Opus Dei és una de les organitzacions catòliques que compta amb més amics a tot el món. Milions de persones, molts també de no catòlics i no cristians, la volen i l’ajuden.

D’altra banda, l’Opus Dei és una organització espiritual i apostòlica. Si hom oblida aquest fet fonamental —o bé si algú es nega a creure en la bona fe dels socis de l’Opus Dei que així ho afirmen— resulta impossible entendre allò que fan. Davant la impossibilitat de comprendre, hom inventa versions complicades i secrets que no han existit mai.

Veig que parla d’acusació de secret. Això ja és vell. Podria contar-li, punt per punt, l’origen històric d’aquesta acusació calumniosa. Hi va haver durant molts anys una poderosa organització de la qual prefereixo no parlar —l’estimem i l’hem estimada sempre—, que es va dedicar a falsejar allò que no coneixia. Insistien a considerar-nos com a religiosos i es preguntaven: ¿per què no pensen tots de la mateixa manera? Per què no porten un hàbit o un distintiu? I treien com a conseqüència, il·lògicament, que constituíem una societat secreta.

Avui això ja ha passat i qualsevol persona mitjanament informada sap que no hi ha cap secret. Que no duem distintius perquè no som religiosos, sinó cristians corrents. Que no pensem de la mateixa manera perquè admetem el màxim pluralisme en tota cosa temporal i en aquelles qüestions teològiques que són opinables. Un coneixement millor de la realitat i una superació de gelosies infundades ha acabat donant per closa aquesta trista i calumniosa situació.

Amb tot, no cal estranyar-se que de tant en tant hi hagi algú que renovi els mites vells: és perquè procurem treballar per Déu defensant la llibertat personal de tots els homes, que sempre tindrem en contra els sectaris enemics d’aquesta llibertat personal, siguin de la banda que siguin, tant més agressius si són persones que no poden suportar ni la simple idea de religió, o pitjor encara si es recolzen sobre un pensament religiós de caràcter fanàtic.

Malgrat tot, són majoria —per sort— les publicacions que no s’acontenten a repetir coses velles i falses; que tenen una consciència clara que ser imparcials no és difondre res que sigui a mig camí entre la realitat i la calúmnia, sense esforçar-se a reflectir la veritat objectiva. Personalment penso que també «és notícia» dir la veritat, especialment quan es tracta d’informar sobre l’activitat de tantes persones que, pertanyent o no a l’Opus Dei o col·laborant-hi, s’esforcen, tot i els errors personals —jo mateix els tinc i no m’estranya gens que els altres també els tinguin—, a realitzar una tasca de servei a tots els homes. Desfer un mite fals sempre és interessant. Jo considero que és un deure greu del periodista documentar-se bé i tenir la informació al dia encara que això, a vegades, suposa haver de canviar els judicis fets amb anterioritat. ¿Tan difícil és admetre que hi hagi alguna cosa neta, noble i bona, sense barrejar-hi falsedats absurdes, velles i desacreditades?

Informar-se sobre l’Opus Dei és ben senzill. A tots els països treballa a la claror del dia, amb el reconeixement jurídic de les autoritats civils i eclesiàstiques. En són perfectament coneguts els noms dels directors i de les obres apostòliques. Tot aquell qui desitgi informació sobre la nostra Obra, pot aconseguir-la sense dificultat, posant-se en contacte amb els seus directors o acudint a alguna de les nostres obres corporatives. Vostè mateix pot ésser testimoni que cap dels dirigents de l’Opus Dei, o aquells qui atenen els periodistes, mai no ha deixat de facilitar-los la feina informativa, contestant les seves preguntes o donant la documentació adequada.

Ni jo, ni cap dels membres de l’Opus Dei, pretenem que tot el món ens comprengui o que comparteixi els nostres ideals espirituals. Sóc molt amic de la llibertat i que cadascú segueixi el seu camí. Però és evident que tenim el dret elemental d’ésser respectats.

¿Com explica l’enorme èxit de l’Opus Dei i per quins criteris el mesura?

Tant l’èxit com el fracàs, tal com solen entendre’s d’ordinari, importen poc quan una empresa és sobrenatural. Sant Pau ja deia als cristians de Corint que no és pas el judici dels altres, ni el nostre propi judici, allò que interessa en la vida espiritual, sinó el judici de Déu.

Certament, l’Obra avui està universalment estesa: hi pertanyen homes i dones de prop de setanta nacionalitats. En pensar en aquest fet, jo mateix em sorprenc. No hi trobo cap explicació humana sinó la voluntat de Déu, puix que l’Esperit bufa on vol i se serveix de qui vol per a realitzar la santificació dels homes. Tot això, per mi, és ocasió d’acció de gràcies, d’humilitat, i de petició a Déu per a saber-lo servir sempre.

Em pregunta també quin és el criteri amb què mesuro i jutjo les coses. La resposta és molt senzilla: santedat, fruits de santedat.

L’apostolat més important de l’Opus Dei és el que cada soci duu a terme amb el testimoni de la seva vida i amb la seva paraula, en el tracte diari amb els amics i companys de professió. ¿Qui pot mesurar l’eficàcia sobrenatural d’aquest apostolat callat i humil? No es pot avaluar l’ajuda que suposa l’exemple d’un amic lleial i sincer, o la influència d’una bona mare en el si d’una família.

Tal volta la seva pregunta es refereix als apostolats corporatius que l’Opus Dei realitza, suposant que en aquest cas es poden mesurar els resultats des d’un punt de vista humà, tècnic: si una escola de capacitació obrera aconsegueix promoure socialment els homes que la freqüenten; si una universitat dóna als seus estudiants una formació professional i cultural adequades. Admetent que la seva pregunta tingui aquest sentit, li diré que el resultat es pot explicar, en part, perquè es tracta de labors realitzades per persones que exerceixen aquest treball com una específica tasca professional, per a la qual es preparen com tot aquell qui desitja fer una labor seriosa: Això vol dir, entre altres coses, que aquestes obres no es plantegen amb esquemes preconcebuts, sinó que en cada cas s’estudien les necessitats peculiars de la societat dins la qual es van a realitzar, per adaptar-les a les exigències reals.

Però li torno a dir que a l’Opus Dei no li interessa d’una manera primordial l’eficàcia humana. L’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

¿Estaria d’acord amb l’afirmació que s’ha fet algun cop que l’ambient peculiar d’Espanya, durant els últims trenta anys, ha facilitat el creixement de l’Obra en aquest país?

En pocs llocs hem trobat menys facilitats que a Espanya. És el país —sento dir-ho perquè amo profundament la meva Pàtria— on ha costat més treball i sofriment fer que l’Obra hi arrelés. Quan tot just havia nascut, ja va trobar l’oposició dels enemics de la llibertat individual i de persones tan aferrades a les idees tradicionals, que no podien entendre la vida dels socis de l’Opus Dei: ciutadans corrents, que s’esforcen a viure plenament llur vocació cristiana sense deixar el món.

Tampoc no han trobat especials facilitats a Espanya les obres corporatives d’apostolat. Governs de països on la majoria dels ciutadans no són catòlics, han ajudat amb molta més generositat que no pas l’Estat espanyol les activitats docents i benèfiques promogudes per membres de l’Obra. L’ajuda que aquests governs concedeixen o puguin concedir a les obres corporatives de l’Opus Dei, com ho fan d’una manera habitual amb altres obres semblants, no suposen cap privilegi sinó, simplement, el reconeixement de la funció social que realitzen, estalviant diners a l’erari públic.

En la seva expansió internacional, l’esperit de l’Opus Dei ha trobat un ressò immediat i un profund acolliment en tots els països. Si ha topat amb entrebancs, ha estat per falsedats que venien precisament d’Espanya i inventades per espanyols, per alguns sectors molt concrets de la societat espanyola. En primer lloc l’organització internacional de la qual li parlava; però això sembla segur que ja és cosa passada, i jo no guardo rancúnia a ningú. Hi ha després algunes persones que no entenen el pluralisme, que adopten una actitud de grup, això si no cauen en una mentalitat estreta o totalitària, i que se serveixen del nom de catòlic per a fer política. Alguns d’ells, no m’explico per què —potser per falses raons humanes—, semblen trobar un gust especial a atacar l’Opus Dei, i com que compten amb grans mitjans econòmics —el diner dels contribuents espanyols— els seus atacs poden ser recollits per una certa premsa.

M’adono perfectament que vostè està esperant noms concrets de persones i d’institucions. No els hi donaré, i espero que n’entengui la raó. Ni la meva missió ni la de l’Obra són polítiques: el meu ofici és resar. I no vull dir res que pugui interpretar-se mal que sigui com una intervenció en política. Més encara, em dol molt de parlar d’aquestes coses. He callat durant quasi quaranta anys, i si ara dic alguna cosa és perquè tinc l’obligació de denunciar com absolutament falses les interpretacions torçades que alguns intenten donar d’una labor que és exclusivament espiritual. Per això, si bé fins ara he callat, d’ara endavant continuaré parlant, i si cal, cada vegada amb més claredat.

Però tornant al tema central de la pregunta, si moltes persones de totes les classes socials, també a Espanya, han procurat seguir Crist amb l’ajuda de l’Obra i segons el seu esperit, l’explicació no es pot buscar en l’ambient o en altres motius extrínsecs. La prova n’és que els qui afirmen el contrari amb tanta lleugeresa, veuen disminuir els seus propis grups i les causes exteriors són les mateixes per tothom. Potser també és, humanament parlant, perquè ells fan grup, i nosaltres no llevem la llibertat personal a ningú.

Si l’Opus Dei està ben desenvolupat a Espanya —com també en algunes altres nacions— pot ser-ne una concausa el fet que la nostra tasca espiritual es va iniciar allà fa quaranta anys i, tal com li he dit abans, que la guerra civil espanyola i després la guerra mundial van fer necessari retardar-ne el començ en altres països. Amb tot, vull fer constar que fa anys que els espanyols són una minoria dins l’Obra.

No es cregui, li torno a dir, que no estimo el meu país, o que no m’alegra profundament la labor que l’Obra hi promou, però és trist que hi hagi persones que propaguin malentesos sobre l’Opus Dei i Espanya.