¿Voldria explicar vostè la missió central i els objectius de l’Opus Dei? ¿Sobre quins precedents va basar les seves idees respecte a l’Associació? O bé, ¿és l’Opus Dei quelcom únic, nou del tot dins l’Església i la Cristiandat? ¿Se’l pot comparar amb els ordes religiosos i amb els instituts seculars o amb associacions catòliques del tipus, posem per cas, de la «Holy Name Society», els «Cavallers de Colom», el «Christopher Movement», etc.?

L’Opus Dei es proposa de promoure entre persones de totes les classes de la societat el desig de la perfecció cristiana enmig del món. És a dir, l’Opus Dei pretén d’ajudar les persones que viuen en el món —l’home corrent, l’home del carrer—, a dur una vida plenament cristiana, sense modificar la seva manera de viure normal, ni el seu treball ordinari ni les seves il·lusions i afanys.

Per això, tal com ja vaig escriure fa una pila d’anys, hom pot dir que l’Opus Dei és vell com l’Evangeli i, com l’Evangeli, també nou. És recordar als cristians les paraules meravelloses que hom llegeix en el Gènesi: que Déu va crear l’home perquè treballés. Ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va esmerçar la quasi totalitat de la seva vida terrenal a treballar com un artesà en un llogarret. El treball no és solament un dels valors humans més alts i un mitjà amb el qual els homes han de contribuir al progrés de la societat: és també camí de santificació.

Amb quines altres organitzacions el podríem comparar? No és fàcil de trobar una resposta, ja que en intentar de comparar entre si organitzacions amb fins espirituals hom corre el risc de quedar-se en aspectes externs o en denominacions jurídiques, oblidant allò que és més important: l’esperit que dóna vida i raó d’ésser a tota la labor.

Em limitaré a dir-li que, pel que fa a aquelles que ha esmentat, està molt lluny dels ordes religiosos i dels instituts seculars, i més a prop d’institucions com la Holy Name Society.

L’Opus Dei és una organització internacional de laics, a la qual també pertanyen sacerdots seculars (una exigua minoria en comparació amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el qual exerceixen la seva professió o ofici. En venir a l’Opus Dei, no ho fan per abandonar aquest treball, sinó al contrari, cercant una ajuda espiritual per tal de santificar el seu treball ordinari, convertint-lo també en un mitjà de santificar-se, o bé encara per ajudar tots els altres a santificar-se. No muden d’estat —continuen essent solters, casats, vidus o sacerdots—, sinó que procuren servir Déu i tots els altres homes dins el propi estat. A l’Opus Dei no li interessen ni vots ni promeses. Allò que demana als seus socis és que, enmig de les deficiències i dels errors propis de tota vida humana, s’esforcin a practicar les virtuts humanes i cristianes, sabent-se fills de Déu.

Si es vol buscar alguna comparació, la manera més fàcil d’entendre l’Opus Dei és pensar en la vida dels primers cristians. Vivien profundament llur vocació cristiana; buscaven seriosament la perfecció a la qual estaven cridats pel fet, senzill i sublim, del Baptisme. No es distingien exteriorment dels altres ciutadans. Els socis de l’Opus Dei són persones corrents; fan un treball corrent; viuen enmig del món com el que són: ciutadans cristians que volen respondre complidament a les exigències de la seva fe.