184

La llibertat personal

El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.

Si el món i tot el que conté ―llevat del pecat― és bo perquè és obra de Déu Nostre Senyor, el cristià, lluitant contínuament per evitar les ofenses a Déu ―una lluita positiva d’amor―, s’ha de dedicar a totes les coses terrenals, braç a braç amb els altres ciutadans; ha de defensar tots els béns derivats de la dignitat de la persona.

I n’hi ha un, de bé, que caldrà que cerqui especialment: el de la llibertat personal. Només si defensa la llibertat individual dels altres amb la corresponent responsabilitat personal, podrà defensar la seva de la mateixa manera, amb honradesa humana i cristiana. Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres ―per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge― l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat.43

El Regne de Crist és de llibertat: aquí no hi ha més servents que aquells que lliurement s’encadenen, per Amor de Déu. Beneït esclavatge d’amor, que ens fa lliures! Sense llibertat, no podem correspondre a la gràcia; sense llibertat, no podem donar-nos lliurement al Senyor, amb la raó més sobrenatural: perquè ens dóna la gana.

Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diògenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.

Quan parlo de llibertat personal, no em refereixo amb aquesta excusa a d’altres problemes potser molt legítims, que no fan per al meu ofici de sacerdot. Ja ho sé, que no em correspon de tractar temes seculars i transitoris, que pertanyen a l’esfera temporal i civil, matèries que el Senyor ha deixat a la lliure i serena controvèrsia dels homes. També sé que els llavis del sacerdot, evitant del tot els bàndols humans, només s’han d’obrir per conduir les ànimes vers Déu, la seva doctrina espiritual salvadora, els sagraments que Jesucrist instituí, la vida interior que ens acosta al Senyor sabent que som fills seus i, doncs, germans de tots els homes sense excepció.

Celebrem avui la festa de Crist Rei. I no surto del meu ofici de sacerdot quan dic que si algú entengués el regne de Crist com un programa polític, no hauria aprofundit gens en la finalitat sobrenatural de la fe i es trobaria a un pas de carregar les consciències amb pesos que no són els de Jesús, perquè el seu jou és suau i la seva càrrega és lleugera.44 Estimem de veritat tots els homes; estimem Crist, per damunt de tot; i aleshores no tindrem més remei que estimar la legítima llibertat de tots els altres, en una convivència pacífica i raonable.

Notes
43

2 Cor III, 17.

44

Mt XI, 30.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest punt en un altre idioma