Llars lluminoses i alegres

No es pot parlar del matrimoni sense pensar alhora en la família, que és el fruit i la continuació d’allò que amb el matrimoni es comença. Una família es compon no solament del marit i de la muller, sinó també dels fills i, en un grau o en un altre, dels avis, dels altres parents i dels qui hi treballen. A tots ha d’arribar l’escalf entranyable, del qual depèn l’ambient familiar.

Certament, hi ha matrimonis als quals el Senyor no concedeix fills: és senyal que els demana que vagin estimant-se amb el mateix afecte, i que dediquin les energies ―si poden― a serveis i tasques en benefici d’altres ànimes. El que és normal, però, és que un matrimoni tingui descendència. Per a aquests esposos, la primera preocupació ha d’ésser els propis fills. La paternitat i la maternitat no s’acaben amb el naixement: aquesta participació en el poder de Déu, que és la facultat d’engendrar, s’ha de prolongar en la cooperació amb l’Esperit Sant perquè culmini formant autèntics homes cristians i autèntiques dones cristianes.

Els pares són els principals educadors dels fills, tant en allò que és humà com en el que és sobrenatural, i han de sentir la responsabilitat d’aquesta missió que els exigeix comprensió, prudència, saber ensenyar, i per damunt de tot, saber estimar; i tenir el delit de donar bon exemple. No és un camí encertat, per a l’educació, la imposició autoritària i violenta. L’ideal dels pares es concreta més aviat a ésser amics dels fills: amics als quals es confien les inquietuds, amb qui es consulten els problemes, i dels quals hom espera un ajut eficaç i amable.

Cal que els pares trobin temps per estar amb els fills i parlar-hi. Els fills són el més important: més important que els negocis, que la feina, que el descans. En aquestes converses convé d’escoltar-los amb atenció, d’esforçar-se a comprendre’ls, de saber reconèixer la part de veritat ―o tota la veritat― que hi pugui haver en algunes de les seves rebel·lies. I, ensems, ajudar-los a encarrilar bé els seus afanys i il·lusions, ensenyar-los de considerar les coses i de raonar; no imposar-los una conducta, sinó mostrar-los els motius, sobrenaturals i humans, que l’aconsellen. En un mot, respectar la seva llibertat, ja que no hi ha una veritable educació sense responsabilitat personal, ni responsabilitat sense llibertat.