Josemaría Escrivá Obras
47

El treball acompanya inevitablement la vida de l’home damunt la terra. Amb ell apareixen l’esforç, la fatiga, el cansament: manifestacions del dolor i de la lluita que formen part de la nostra existència humana actual, i que són signes de la realitat del pecat i de la necessitat de la redempció. Però el treball en si mateix no és cap pena, ni cap maledicció o càstig: els qui així parlen no han llegit bé l'Escriptura Santa.

És hora que els cristians diguem ben alt que el treball és un do de Déu, i que no té cap sentit dividir els homes en diverses categories segons el tipus de feina, considerant unes tasques més nobles que altres. El treball, tot treball, és testimoni de la dignitat de l’home, del seu domini sobre la creació. És una ocasió del desenvolupament de la pròpia personalitat. És un vincle d’unió amb els altres éssers, una font de recursos per a sostenir la pròpia família; un mitjà de contribuir a la millora de la societat en la qual hom viu, i al progrés de tota la Humanitat.

Per a un cristià, aquestes perspectives s’allarguen i amplien. Perquè el treball apareix com una participació en l’obra creadora de Déu que, en crear l’home, el beneí tot dient—li: Procreeu i multipliqueu—vos, empleneu la terra i domineu—la, i sotmeteu els peixos del mar i els ocells del cel, i totes les bèsties que es mouen damunt la terra. Perquè, a més a més, en haver estat assumit per Crist, el treball se’ns presenta com una realitat redimida i redemptora: no solament és I’àmbit en què l’home viu, sinó mitjà i camí de santedat, realitat santificable i santificadora.

Anterior Mostra el capítol Següent