Josemaría Escrivá Obras
50

Per comportar—se així, per santificar la professió, cal, en primer lloc, treballar bé, amb serietat humana i sobrenatural. Vull recordar ara, per contrast, allò que explica un d’aquells antics relats dels evangelis apòcrifs: El pare de Jesús, que era fuster, feia arades i jous. Una vegada —continua la narració— li fou encarregat un llit, per certa persona de bona posició. Però va resultar que un dels bancals era més curt que l’altre i Josep es trobà sense saber què fer. Aleshores el Nen Jesús digué al seu pare: poseu a terra tots dos pals i igualeu—los d’un cap. Així ho féu Josep. Jesús anà a l’altra banda, prengué el bancal més curt i l’estirà, i el va deixar tan llarg com l’altre. Josep, el seu pare, restà admirat en veure el prodigi, i omplí el Nen d’abraçades i petons, tot dient: Feliç de mi, perquè Déu m’ha donat aquest Nen.

Josep no devia donar gràcies a Déu per aquests motius; la seva feina no podia ésser així. Sant Josep no és l’home de les solucions fàcils i miracleres, sinó l’home de la perseverança, de I'esforç i —quan convé— de l’enginy. El cristià sap que Déu fa miracles: que en va fer fa molts segles, que va continuar fent—ne després i que continua fent—ne ara, perquè non est abbreviata manus Domini, no ha minvat el poder de Déu.

Però els miracles són una manifestació de l’omnipotència salvadora de Déu, i no un expedient per a resoldre les conseqüències de la ineptitud o per a facilitar la nostra comoditat. El miracle que us demana el Senyor és la perseverança en la vostra vocació cristiana i divina, la santificació del treball de cada dia: el miracle de convertir la prosa diària en hendecasíl·labs, en vers heroic, per l’amor que poseu en la vostra ocupació habitual. Aquí us espera Déu, de tal manera que sigueu ànimes amb sentit de responsabilitat, amb afany apostòlic, amb competència professional.

Per això, com a lema per al vostre treball, puc indicar—vos aquest: per a servir, servir. Perquè, en primer lloc, per fer les coses, cal saber acabar—les. No crec en la rectitud d’intenció de qui no s’esforça a assolir la competència necessària, amb el fi d’acomplir com cal les feines que li han estat encomanades. No n’hi ha prou amb voler fer el bé, sinó que se n’ha de saber fer bé. I si realment ho volem, aquest desig es traduirà en l’afany de posar els mitjans adients per deixar les coses acabades, amb perfecció humana.

Anterior Mostra el capítol Següent