Josemaría Escrivá Obras
52

A vegades, si es tractava de persones més pobres que ell, Josep devia treballar acceptant quelcom de poca vàlua i deixant l’altra persona amb la satisfacció de pensar que havia pagat. Normalment, Josep devia cobrar un preu que fos de raó, ni més ni menys. Devia saber exigir allò que en justícia li era degut, ja que la fidelitat a Déu no pot suposar la renúncia a drets que de fet són deures: sant Josep havia d’exigir allò que era just, perquè amb la recompensa d’aquest treball havia de mantenir la Família que Déu li havia encomanat.

L’exigència del dret propi no ha d’ésser el fruit d’un egoisme individualista. Ningú no estima la justícia si no estima de veure—la complida en relació amb els altres. Com tampoc no és lícit de tancar—se en una religiositat còmoda, oblidant les necessitats dels altres. Qui desitja ésser just als ulls de Déu, s’esforça també per fer que la justícia s’esdevingui de fet entre els homes. I no tan sols pel bon motiu que no sigui injuriat el nom de Déu, sinó perquè ésser cristià significa aplegar totes les instàncies nobles que hi ha en tot quefer humà. Parafrasejant un text conegut de l’apòstol sant Joan, es pot dir que qui afirma que és just amb Déu però no ho és davant els altres homes, menteix: i la veritat no habita en ell.

Com tots els cristians que visquérem aquell moment, també vaig rebre amb emoció i alegria la decisió de celebrar la festa litúrgica de sant Josep Obrer. Aquesta festa, que és una canonització del valor diví del treball, ens mostra de quina manera l’Església, en la seva vida col·lectiva i pública, és fa ressò de les veritats centrals de l’Evangeli, que Déu vol que siguin meditades especialment en aquesta època nostra.

Anterior Mostra el capítol Següent