Josemaría Escrivá Obras
54

Ja fa temps que m’agrada de recitar una commovedora invocació a sant Josep, que l’Església mateixa ens proposa, entre les oracions preparatòries de la missa: Josep, baró benaurat i feliç, a qui fou concedit de veure i sentir el Déu, que molts reis volgueren veure i oir i no oïren ni veieren. I no solament veure’l i oir—lo, sinó dur—lo en braços, besar—lo, vestir—lo i custodiar—lo: pregueu per nosaltres. Aquesta oració ens servirà per a entrar a l’últim tema que tocaré avui: el tracte entranyable de Josep amb Jesús.

Per a sant Josep, la vida de Jesús fou un descobriment continu de la pròpia vocació. Recordàvem abans aquells primers anys plens de circumstàncies en contrast aparent: glorificació i fugida, majestuositat dels Mags i pobresa del portal, cant dels Àngels i silenci dels homes. Quan arriba el moment de presentar el Nen al Temple, Josep, que porta l’ofrena modesta d’un parell de tórtores, veu com Simeó i Anna proclamen que Jesús és el Messies. El seu pare i la seva mare escoltaven amb admiració les coses que deien d’ell, diu sant Lluc. Més endavant, quan l’Infant roman dins el Temple sense que Maria i Josep ho sàpiguen, en trobar—lo novament després de cercar—lo tres dies, el mateix evangelista narra que se’n meravellaren.

Josep se sorprèn. Josep s’admira. Déu li va revelant els seus designis i ell s’esforça per entendre’ls. Com tota ànima que vol seguir Jesús de prop, descobreix de seguida que no és possible de caminar amb el pas cansat, que la rutina no hi cap. Perquè Déu no es conforma amb l’estabilitat en un nivell aconseguit, amb el descans en allò que ja té. Déu exigeix contínuament més i els seus camins no són els nostres camins humans. Sant Josep, com cap home abans o desprès d’ell, ha après de Jesús com estar atent per reconèixer les meravelles de Déu, com tenir l’ànima i el cor oberts.

Anterior Mostra el capítol Següent