Josemaría Escrivá Obras
55

Però si Josep ha après de Jesús per viure d’una manera divina, gosaria dir que quant a allò que és humà, ha ensenyat moltes coses al Fill de Déu. Hi ha quelcom que no m’acaba d’agradar en el títol de pare putatiu, amb el qual Josep és designat a vegades, perquè perilla de fer pensar que les relacions entre Josep i Jesús eren fredes i exteriors. Certament, la nostra fe ens diu que no era pare segons la carn, però aquesta paternitat no és pas l’única.

A Josep —llegim en un sermó de Sant Agustí— no solament li és degut el nom de pare, sinó que el mereix, ho és més que ningú. I en acabat afegeix: ¿I com ho era, de pare? Tant més profundament pare com més casta fou la seva paternitat. N’hi havia que es pensaven que era pare de Nostre Senyor Jesucrist, de la mateixa manera que són pares els altres, que engendren segons la carn, i no solament reben llurs fills com a fruit del seu afecte espiritual. Per això diu Sant Lluc: hom creia que era pare de Jesús. ¿Per què diu només que hom creia? Perquè el pensament i el judici humans es refereixen a allò que sol esdevenir—se entre els homes. I el Senyor no nasqué del germen de Josep. Això no obstant, a la pietat i a la caritat de Josep, li nasqué un fill de la Verge Maria, que era Fill de Déu.

Josep estimà Jesús com un pare estima el fill, el tractà donant—li tot el millor que tenia. Josep, tenint cura d’aquell Infant com li fou manat, féu de Jesús un artesà: li transmeté el seu ofici. Per això els veïns de Natzaret parlaran de Jesús, anomenant—lo indistintament faber i fabri filius: menestral i fill del menestral. Jesús va treballar al taller de Josep i al costat de Josep. ¿Com devia ésser Josep, com havia obrat en ell la gràcia, per a ésser capaç de dur a terme la feina de fer anar endavant el Fill de Déu en allò que és humà?

Perquè Jesús havia d’assemblar—se a Josep: en la forma de treballar, en trets del seu caràcter, en la manera de parlar. Allò que ha estat la infantesa i la jovenesa de Jesús i, per tant, el seu tracte amb Josep, es reflecteix en el realisme de Jesús, en el seu esperit d’observació, en la seva manera d’asseure’s a taula i de llescar el pa, en el seu gust per exposar la doctrina d’una manera concreta prenent exemple de les coses de la vida ordinària.

No és possible desconèixer la sublimitat del misteri. Aquest Jesús que és home, que parla amb l’accent d’una regió determinada d’Israel, que s’assembla a un menestral anomenat Josep, aquest és el Fill de Déu. I qui és que pot ensenyar res a Déu? Però és realment home, i viu normalment: primer com un nen, després com un xicot, que ajuda en el taller de Josep; finalment com un home madur, en la plenitud de l’edat. Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i davant dels homes.

Anterior Mostra el capítol Següent