Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Pròleg > Cap 0
0

Aquella mare

—santament apassionada, com totes les mares—

al seu fill petit li deia:

el seu príncep, el seu rei, el seu tresor, el seu sol.

Em va fer pensar en tu.

I vaig entendre

—quin pare no duu a les entranyes quelcom de maternal?—

que aquella manera de dir de la bona mare no era pas ponderació:

tu... ets més que un tresor,

vals més que el sol;

tota la Sang de Crist!

¿Com vols que no agafi la teva ànima

—or pur—

per posar-la en
forja

i treballar-la amb el foc i el martell,

fins que d'aquell or natiu en surti un joiell

esplèndid

per oferir al meu Déu,

al teu Déu?


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
  Següent