Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Enlluernament > Cap 1
1

Fills de Déu. —Portadors de l'única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l'únic fulgor, en el qual mai no s'hi podran donar obscuritats, penombres ni ombres.

—El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum il·lumini... De nosaltres depèn que molts no restin en tenebres, sinó que caminin per senderes que menen fins a la vida eterna.


2

—Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d'aquesta consideració consoladora. —Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m'estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—L'Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia al llarg de tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu..., i Déu és teu.


3

Pare meu —tracta'l així, amb confiança!—, que estàs en el Cel, mira'm amb Amor compassiu, i fes que et correspongui.

—Vull que fonguis i encenguis el meu cor de bronze, que cremis i purifiquis la meva carn immortificada, que omplis el meu enteniment de llums sobrenaturals, que facis que la meva llengua sigui anunciadora de l'Amor i de la Glòria de Crist.


4

Crist, que pujà a la Creu amb els braços ben estesos, amb gest de Sacerdot Etern, vol comptar amb nosaltres —que no som res!—, per portar a «tots» els homes els fruits de la seva Redempció.


5

Ens hi trobem bé, Senyor, dins la teva mà ferida. Estreny-nos ben fort!, masega'ns!, fes que perdem tota la misèria terrenal!, que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, llança'ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.


6

No tinguis por, ni t'espantis, ni t'estranyis, ni et deixis endur per una falsa prudència.

La crida a fer la Voluntat de Déu —la vocació també— ve de sobte, com la dels Apòstols: trobar Crist i seguir la seva crida...

—Ningú no dubtà: conèixer Crist i seguir-lo va ser tot una mateixa cosa.


7

Ens ha arribat un dia de salvació, un dia d'eternitat. S'escolten una vegada més aquells xiulets del Pastor Diví, aquelles paraules afectuoses, vocavi te nomine tuo —t'he cridat pel teu nom.

Ell ens invita pel nom, com la nostra mare. Encara més: per l'apel·latiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l'ànima, ens crida, i hem de contestar: ecce ego, quia vocasti me —aquí em tens, perquè m'has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l'aigua per damunt els còdols, sense deixar rastre.


8

Viu al costat de Crist!: has de ser, a l'Evangeli, un personatge més, que conviu amb Pere, amb Joan, amb Andreu..., perquè Crist també viu ara: Iesus Christus, heri et hodie, ipse et in saecula! —Jesucrist viu!, tant avui com ahir: és el mateix, pels segles dels segles.


9

Senyor, que els teus fills siguin com una brasa ben encesa, sense flamarades que es vegin des de lluny. Una brasa encesa que posi en cada cor que tractin, el primer punt d'ignició.

—Tu faràs que aquesta guspira esdevingui un incendi: els teus Àngels —ho sé, ho he vist— hi entenen molt en aquesta feina de bufar damunt el caliu dels cors..., i un cor sense cendres no pot deixar de ser teu.


10

Pensa en allò que diu l'Esperit Sant, i emplena't d'admiració i d'agraïment: elegit nos ante mundi constitutionem —ens ha elegit, abans de crear el món, ut essemus sancti in conspectu eius! —perquè siguem sants en la seva presència.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant equival a ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui s'assembla més a Crist, és més cristià, més de Crist, més sant.

—I, quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, aquells que van veure Jesús, o el van entreveure, a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.


11

Quin deute que tens amb el teu Pare-Déu! —T'ha donat l'ésser, la intel·ligència, la voluntat...; t'ha donat la gràcia: l'Esperit Sant; Jesús, a l'Hòstia; la filiació divina; la Verge Santíssima, Mare de Déu i Mare nostra; t'ha donat la possibilitat de participar a la Santa Missa i et concedeix el perdó dels teus pecats, el seu perdó, tantes vegades!; t'ha atorgat dons incomptables, alguns d'extraordinaris...

—Digues, fill: com has correspost?, com correspons?


12

No sé què et passa a tu..., però jo sento la necessitat de confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: ego vocavi te nomine tuo, meus es tu! Jo t'he cridat, t'he dut a la meva Església, ets meu!: que a mi Déu em digui que sóc seu! És com per tornar-se boig d'Amor.


13

Fixa-t'hi bé: hi ha molts homes i dones en el món, i ni a un sol d'ells deixa de cridar-lo, el Mestre.

Els crida a una vida cristiana, a una vida de santedat, a una vida d'elecció, a una vida eterna.


14

Crist ha patit per tu i per a tu, a fi d'alliberar-te de l'esclavatge del pecat i de la imperfecció.


15

En aquests moments de violència, de sexualitat brutal, salvatge, hem de ser rebels. Tu i jo som rebels: no ens dóna la gana de deixar-nos endur per aquests corrents, i ser unes bèsties.

Volem comportar-nos com a fills de Déu, com a homes o dones que tracten el seu Pare que està en el Cel i vol ser molt a la vora —a dins!— de cadascun de nosaltres.


16

Medita-ho sovint: ¡sóc catòlic, fill de l'Església de Crist! Ell m'ha fet néixer en una llar «seva», sense cap mereixement meu.

—Quantes coses que et dec, Déu meu!


17

Recordeu a tothom —i especialment a tants pares i a tantes mares de família que es diuen cristians— que la «vocació», la crida de Déu, és una gràcia del Senyor, una elecció feta per la bondat divina, un motiu d'orgull sant, un servir tothom de gust per amor de Jesucrist.


18

Fes-me ressò: per als pares, no és un sacrifici que Déu els demani els fills; ni per a aquells que el Senyor crida, no és un sacrifici seguir-lo.

Al contrari, és un honor immens, un orgull grandiós i sant, una mostra de predilecció, una estimació particularíssima, que Déu ha manifestat en un moment concret, però que des de tota l'eternitat era a la seva ment.


19

Has d'agrair als teus pares el fet que t'hagin donat la vida, perquè poguessis ser fill de Déu. —I els has d'estar encara més agraït, si són ells qui han posat en la teva ànima el primer germen de la fe, de la pietat, del teu camí de cristià o de la teva vocació.


20

Hi ha moltes persones al voltant teu, i no tens dret a ser obstacle per al seu bé espiritual, per a la seva felicitat eterna.

—Estàs obligat a ser sant: a no defraudar Déu, per l'elecció de què t'ha fet objecte; ni tampoc a aquelles criatures, que esperen tant de la teva vida de cristià.


21

El manament d'estimar els pares és de dret natural i de dret diví positiu, i jo l'he anomenat sempre "dolcíssim precepte".

—No oblidis la teva obligació d'estimar cada dia els teus, de mortificar-te per ells, d'encomanar-los a Déu, i d'agrair-los tot el bé que els deus.


22

Tal com vol el Mestre, tu has de ser —ben ficat en aquest món, on ens toca viure, i en totes les activitats dels homes— sal i llum. —Llum, que il·lumina les intel·ligències i els cors; sal, que dóna el gust i preserva de la corrupció.

Per això, si et manca afany apostòlic, esdevindràs insípid i inútil, defraudaràs els altres i la teva vida serà un absurd.


23

Una ona bruta i podrida —roja i verda— s'entesta a submergir la terra, escopint la seva porca saliva damunt la Creu del Redemptor...

I Ell vol que surti de les nostres ànimes una altra onada —blanca i poderosa, com la destra del Senyor, que ofegui, amb la seva puresa, la podridura de tot materialisme i neutralitzi la corrupció, que ha inundat l'Orbe: a això vénen —i a més— els fills de Déu.


24

Molts, amb aire d'autojustificació, es pregunten: jo, ¿per què m'haig de ficar en la vida dels altres?

—¡Perquè tens obligació, com a cristià, de ficar-te en la vida dels altres, per servir-los!

—¡Perquè Crist s'ha ficat en la teva vida i en la meva!


25

Si ets un altre Crist, si et comportes com a fill de Déu, allà on siguis, cremaràs: Crist abrasa, no deixa els cors indiferents.


26

Dol de veure que, després de dos mil anys, en el món siguin tan pocs els qui s'anomenen cristians. I que, dels qui es diuen cristians, n'hi hagi tan pocs que visquin la veritable doctrina de Jesucrist.

Val la pena jugar-se la vida sencera!: treballar i patir, per Amor, per a tirar endavant els designis de Déu, per a corredimir.


27

Veig la teva Creu, Jesús meu, i frueixo la teva gràcia, perquè el premi del teu Calvari ha estat per a nosaltres l'Esperit Sant... I te'm dónes, cada dia, amorós —boig!— en l'Hòstia Santíssima... I m'has fet, fill de Déu!, i m'has donat la teva Mare.

No en tinc prou amb l'acció de gràcies: se me'n va el pensament: Senyor, Senyor, ¡tantes ànimes lluny de Tu!

Fomenta en la teva vida les ànsies d'apostolat, per tal que el coneguin..., i l'estimin..., i ¡se sentin estimats!


28

Algunes vegades —m'ho has sentit comentar sovint— es parla de l'amor com si fos un impuls vers la pròpia satisfacció, o només un recurs per completar de manera egoista la pròpia personalitat.

—I sempre t'he dit que no és així: l'amor veritable exigeix sortir d'un mateix, donar-se. L'amor autèntic comporta l'alegria: una alegria que té les seves arrels en forma de Creu.


29

Déu meu: ¿com pot ser que jo vegi un Santcrist, i no clami de dolor i d'amor?


30

Meravella't davant la magnanimitat de Déu: s'ha fet Home per redimir-nos, per tal que tu i jo —¡que no valem res, ho has de reconèixer!— el tractem amb confiança.


31

¡Oh Jesús..., enforteix les nostres ànimes, aplana el camí i sobretot, embriaga'ns d'Amor!: fes-nos així fogueres vives, que encenguin la terra amb el foc diví que Tu vas portar.


32

Atansar-se una mica més a Déu vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar atentament les seves inspiracions —els desigs sants que fa brollar en les nostres ànimes—, i a posar-los en pràctica.


33

De què t'envaneixes? —Tot l'impuls que et mou és d'Ell. Obra en conseqüència.


34

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació que hem de sentir per una sola ànima, davant aquesta realitat: que Déu l'estima com a cosa seva!


35

Aspiració: ¡tant de bo que vulguem usar els dies que el Senyor ens dóna, només per complaure'l!


36

Desitjo que el teu comportament sigui com el de Pere i el de Joan: que duguis a la teva oració, per parlar-ne amb Jesús, les necessitats dels teus amics, dels teus col·legues..., i que després, amb el teu exemple, puguis dir-los: respice in nos! —mireu-me!


37

Quan s'estima molt una persona, es vol saber tot d'ella.

—Medita-ho: tu, tens fam de conèixer Crist? Perquè... és amb aquesta mesura que l'estimes.


38

Menteixen —o s'equivoquen— els qui afirmen que els sacerdots estem sols: estem més acompanyats que ningú, perquè comptem amb la contínua companyia del Senyor, a qui hem de tractar sense interrupció.

—¡Som uns enamorats de l'Amor, del Faedor de l'Amor!


39

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d'arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d'un tercer pis..., un dia, en la seva vida, tingué arrencada per arribar fins al teulat de certa casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassa el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre les seves garres poderoses, l’ocellet puja, puja molt enlaire, per damunt de les muntanyes de la terra i dels pics de neu, per damunt dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de front el sol... I llavors l'àguila, deixant anar l'ocellet, li diu: apa, vola!...

—Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre il·luminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l'Eucaristia!, ¡que el meu vol no s'interrompi fins que no trobi el repòs del teu Cor!


40

Aquell amic nostre concloïa així la seva oració: «estimo la Voluntat del meu Déu: per això, en un complet abandonament, que Ell em porti com i per on vulgui».


41

Demana al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, i a la teva Mare, que et facin conèixer-te i plorar per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —ai!— tant de pòsit... —I alhora, sense voler apartar-te d'aquesta consideració, digues-li: dóna'm, Jesús, un Amor com a foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, ja buit del tot el meu jo, omple'l de Tu: que no m'aferri a res d'ací baix; que em sostingui sempre l'Amor.


42

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l'ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: et in tribulatione mea dilatasti me..., et calix tuus inebrians, quam praeclarus est! —he gaudit en la tribulació..., que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!


43

Cal oferir al Senyor el sacrifici d'Abel. Un sacrifici de carn jove i formosa, el bo i millor del ramat: de carn sana i santa; de cors que només tinguin un amor: Tu, Déu meu!; d'intel·ligències treballades per l'estudi profund, que es rendiran davant la teva Saviesa; d'ànimes infantils, que no pensaran més que a agradar-te.

—Rep, des d'ara, Senyor, aquest sacrifici en olor de suavitat.


44

Cal saber donar-se, cremar davant Déu com aquell llum que es posa damunt el candeler, per il·luminar els homes que caminen en tenebres; com aquelles llànties que flamegen al costat de l'altar, i es consumeixen fent llum fins a gastar-se.


45

El Senyor —Mestre d'Amor— és, un amant gelós que demana tot el que tenim, tota la nostra voluntat. Espera que li oferim tot allò nostre, seguint el camí que a cada un ens ha marcat.


46

Déu meu, veig que no t'acceptaré com el meu Salvador, si no et reconec també com a Model.

—Perquè volgueres ser pobre, dóna'm amor a la Santa Pobresa. El meu propòsit, amb el teu ajut, és viure i morir pobre, encara que tingui milions a disposició meva.


47

T'has quedat molt seriós quan t'he confiat: per al Senyor, a mi, tot em sembla poc.


48

Tant de bo es pugui dir que la característica que defineix la teva vida és «estimar la Voluntat de Déu».


49

Qualsevol feina, fins la més amagada, fins la més insignificant, si s'ofereix al Senyor, porta la força de la vida de Déu!


50

Sent la responsabilitat de la teva missió: tot el Cel et contempla!


51

Déu t'espera! —Per això, allí on et trobes, has de comprometre't a imitar-lo, a unir-te a Ell, amb alegria, amb amor, amb il·lusió, encara que es presenti la circumstància —o una situació permanent— d'anar a contrapèl.

Déu t'espera..., i et necessita fidel!


52

Escrivies: «jo et sento clamar, Rei meu, amb veu viva, encara vibrant: ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur? —he vingut a portar foc a la terra, i què vull sinó que cremi?».

Després afegies: «Senyor, et responc —tot jo amb els meus sentits i potències: ecce ego quia vocasti me! —aquí em tens perquè m'has cridat!».

—Que aquesta resposta teva sigui una realitat quotidiana.


53

Has de tenir la mesura, la fortalesa, el sentit de responsabilitat que molts adquireixen al cap dels anys, amb la vellesa. Aconseguiràs tot això, de jove, si no em perds el sentit sobrenatural de fill de Déu: perquè Ell et donarà, més que als ancians, aquelles condicions que són convenients per fer la teva tasca d'apòstol.


54

Gaudeixes d'una alegria interior i d'una pau, que no canvies per res. Déu és aquí: no hi ha cap cosa millor que explicar-li a Ell les penes, perquè deixin de ser penes.


55

¿És possible que Crist porti tants anys —vint segles— actuant a la terra, i que el món estigui així?, em demanaves. ¿És possible que encara hi hagi gent que no conegui el Senyor?, insisties.

—I jo et vaig contestar amb seguretat: ¡en tenim la culpa nosaltres!, que hem estat cridats a ser corredemptors, i a vegades, potser moltes vegades!, no corresponem a aquella Voluntat de Déu.


56

Humilitat de Jesús: ¡quina vergonya, per contrast, per a mi —que sóc pols de fem—, que tantes vegades he disfressat la meva supèrbia sota capa de dignitat, de justícia!... —I així, ¡quantes ocasions he perdut de seguir el Mestre, o no he aprofitat, per no sobrenaturalitzar-les!


57

Dolça Mare..., porta'ns fins a la bogeria que faci, a uns altres, bojos del nostre Crist.

Dolça Senyora Maria: que l'amor no sigui, en nosaltres, incendi fals de focs follets, producte a vegades de cadàvers descompostos...: que sigui veritable incendi voraç, que cremi tot el que toqui.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent