Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Eternitat > Cap 13
987

Un fill de Déu no té por ni de la vida ni de la mort, perquè el fonament de la seva vida espiritual és el sentit de la filiació divina: Déu és el meu Pare, pensa, i és l'Autor de tot bé, és tota la Bondat.

—Però, ¿tu i jo actuem, de debò, com a fills de Déu?


988

Em va omplir de goig veure que comprenies el que et vaig dir: tu i jo hem d'obrar i viure i morir com a enamorats, i «viurem» així eternament.


989

El Senyor venç sempre. —Si ets instrument seu, també tu venceràs, perquè lliuraràs els combats de Déu.


990

La santedat consisteix justament en això: lluitar, per ser fidels, durant la vida; i acceptar joiosament la Voluntat de Déu, a l'hora de la mort.


991

Quan rebis el Senyor en l'Eucaristia, agraeix-li amb tota la força de la teva ànima aquella bondat d'estar-se amb tu.

—¿No t'has detingut a considerar que passaren segles i segles, perquè vingués el Messies? Els patriarques i els profetes demanaven, amb tot el poble d'Israel: que la terra té set, Senyor, que vinguis!

—Tant de bo fos així la teva espera d'amor.


992

També en aquests temps, a despit dels qui neguen Déu, la terra és molt a prop del Cel.


993

Escrivies: «simile est regnum caelorum —el Regne dels Cels s'assembla a un tresor... Aquest passatge del Sant Evangeli ha caigut en la meva ànima i hi ha fet arrels. L’havia llegit tantes vegades, sense captar-ne l'entranya, el seu gust diví».

¡Tot..., tot s'ho ha de vendre l'home assenyat, per aconseguir el tresor, la margarida preciosa de la Glòria!


994

Posa't a xerrar amb Santa Maria, i confia-li: oh, Senyora!, per a viure l'ideal que Déu ha ficat al meu cor, em cal volar... molt amunt, molt amunt!

No n'hi ha prou que et desprenguis, amb l'ajuda divina, de les coses d'aquest món, sabent que són terra. Més encara: encara que l'univers sencer el col·loquis en un munt sota els teus peus, per estar més a prop del Cel..., no n'hi ha prou!

Et cal volar, sense suports en res d’aquí, pendent de la veu i de 1’alè de l'Esperit. —Però, em dius, les meves ales estan tacades!: fang que ve d'anys, brut, enganxós...

I t'he insistit: acudeix a la Verge. Senyora —torna-hi—: ¡que amb prou feines aconsegueixo remuntar el vol!, ¡que la terra m’atrau com un imant maleït! —Senyora, Tu pots fer que la meva ànima es llanci al vol definitiu i gloriós, que té el seu fi en el Cor de Déu.

—Confia, que Ella t’escolta.


995

Pensa com n’és de grat a Déu Nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s'acaben...

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l'amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafament: et saciarà sense saciar.


996

Visió sobrenatural! Calma! Pau! Mira així les coses, les persones i els esdeveniments..., amb ulls d'eternitat.

Llavors, qualsevol mur que et barri el pas —tot i que, humanament parlant, sigui imponent—, tan aviat com alcis de debò els ulls al Cel, ¡que poca cosa és!


997

Si som a prop de Crist i seguim les seves petjades, hem d'estimar de tot cor la pobresa, el despreniment dels béns terrenals, les privacions.


998

En la vida espiritual, moltes vegades cal saber perdre, de cara a la terra, per tal de guanyar en el Cel. —Així es guanya sempre.


999

Menteixen els homes quan diuen «per sempre» en coses temporals. Només és veritat, amb una veritat total, el «per sempre» de l'eternitat.

—I així has de viure tu, amb una fe que et faci sentir sabors de mel, dolçors de cel, quan pensis en aquesta eternitat, que sí que és per sempre!


1000

Si no hi hagués més vida que aquesta, la vida seria una broma cruel: hipocresia, maldat, egoisme, traïció.


1001

Continua endavant, amb alegria, amb esforç, encara que siguis tan poca cosa, no res!

—Amb Ell, ningú no t’aturarà en el món. Pensa, a més a més, que tot és bo per als qui estimen Déu: en aquesta terra es pot arreglar tot, llevat de la mort: i per a nosaltres la mort és Vida.


1002

Per salvar l'home, Senyor, mor a la Creu; i, tanmateix, per un sol pecat mortal, condemnes l'home a una eternitat infeliç de turments...: ¡com t’ofèn el pecat, i com l'haig d'odiar!


1003

Assegura Santa Teresa que «qui no fa oració no li cal dimoni que el tempti; mentre que, aquell qui en fa, ni que sigui un quart d'hora al dia, necessàriament se salva»..., perquè el diàleg amb el Senyor —amable, fins en els temps d'aspror o de sequedat de l'ànima— ens descobreix l'autèntic relleu i la justa dimensió de la vida.

Sigues ànima d'oració.


1004

«Aleshores tu ets rei»... —Sí, Crist és el Rei, que no solament et concedeix audiència quan ho desitges, sinó que, en deliri d'Amor, fins i tot abandona —ja m'entens!— el magnífic palau del Cel, on tu encara no pots arribar, i t'espera al Sagrari.

—¿No et sembla absurd no acudir de seguida i amb més constància a parlar amb Ell?


1005

Cada cop n'estic més persuadit: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra.


1006

Veig amb meridiana claredat la fórmula, el secret de la felicitat terrenal i eterna: no conformar-se solament amb la Voluntat de Déu, sinó adherir-s'hi, identificar-s'hi, voler —en una paraula—, amb un acte positiu de la nostra voluntat, la Voluntat divina.

Aquest és el secret infal·lible —hi insisteixo— del goig i de la pau.


1007

Quantes vegades et veuràs inundat, borratxo de gràcia de Déu: ¡quin gran pecat, si no correspons!


1008

En l'hora de la temptació, exercita la virtut de l'Esperança, dient: per descansar i gaudir, una eternitat m’espera; ara, ple de Fe, a guanyar amb el treball, el descans; i amb el dolor, el gaudi... Què serà l’Amor, en el Cel?

Millor encara, exercita l’Amor, reaccionant així: vull donar gust al meu Déu, al meu Amat, complint la seva Voluntat en tot..., com si no hi hagués premi ni càstig: només per agradar-li.


1009

Quan —a vegades, com un llampec; d'altres com una mosca brutal enfadosa, que es fa fora i torna— vingui a neguitejar-te el pensament que et falta rectitud d'intenció, fes sempre, i de seguida, actes contraris..., i continua treballant tranquil, per Ell i amb Ell.

—De passada, tot i que et sembli que ho pronuncies només amb els llavis, digues a poc a poc: Senyor, per a mi res no vull. Tot per a la vostra glòria i per Amor.


1010

Tan t’és estar-te aquí com a la Xina, em dius.

—Doncs procura estar allà on compleixis la Santa Voluntat de Déu.


1011

De tu depèn també que molts no restin en les tenebres, i caminin per senderes que duen fins a la vida eterna.


1012

Acostuma’t a encomanar cada una de las persones que tractes al seu Àngel Custodi, perquè l'ajudi a ser bona i fidel, i alegre; perquè pugui rebre, al seu moment, l'eterna abraçada d'Amor de Déu Pare, de Déu Fill, de Déu Esperit Sant i de Santa Maria.


1013

Com el gra de blat, ens cal la mort per ser fecunds.

Tu i jo volem obrir, amb la gràcia de Déu, un solc profund i lluminós. Per això, hem d'abandonar el pobre home animal i llançar-nos pels camps de l'esperit, donant sentit sobrenatural a totes les tasques humanes i, al mateix temps, als homes que hi treballen.


1014

Jesús: que les meves distraccions siguin distraccions a l’inrevés: en comptes de recordar-me del món, quan tracti amb Tu, que em recordi de Tu, en tractar les coses del món.


1015

T'has espantat una mica en veure tanta llum..., tanta que se't fa difícil mirar, i fins i tot veure-hi.

—Tanca els ulls a la teva evident misèria; obre la mirada de la teva ànima a la fe, a l'esperança, a l’amor, i continua endavant, deixant-te guiar per Ell, a través de qui dirigeix la teva ànima.


1016

Sigues generós! No li demanis a Jesús, ni un consol!

—Per què?, m'has preguntat. Perquè, t'he contestat, prou saps que, ni que sembli que aquest Déu Nostre és lluny, ¡es troba assentat en el centre de la teva ànima, donant un relleu diví a la teva vida entera!


1017

T'explicava que fins i tot persones que no han rebut el baptisme m’han dit, commogudes: «és veritat, jo comprenc que les ànimes santes han de ser felices, perquè miren els successos amb una visió que està per damunt de les coses de la terra, perquè veuen les coses amb ulls d'eternitat».

Tant de bo no et manqui aquesta visió! —vaig afegir després—, perquè siguis conseqüent amb el tracte de predilecció que de la Trinitat has rebut.


1018

T’asseguro que, si els fills de Déu ho volem, contribuirem poderosament a il·luminar el treball i la vida dels homes, amb la resplendor divina —eterna!— que el Senyor ha volgut dipositar en les nostres ànimes.

—Però «el qui diu que habita en Jesús, ha de seguir el camí que Ell va seguir», com ensenya Sant Joan: camí que duu sempre a la glòria, i que passa —sempre també— a través del sacrifici.


1019

¡Quin desencís per als qui veieren la llum del pseudo-apòstol, i volgueren sortir de les seves tenebres apropant-se a aquella claredat! Han corregut per arribar-hi. Potser van deixar pel camí tires de la seva pell... Alguns, en la seva ànsia de llum, abandonaren també tires de la seva ànima... Ja són al costat del pseudo-apòstol: fred i foscor. Fred i foscor, que acabaran d'emplenar els cors trencats dels qui, per un moment, van creure en l'ideal.

Mala obra ha fet el pseudo-apòstol: aquells homes decebuts, que vingueren per bescanviar la carn de les seves entranyes per una brasa ardent, per un esbalaïdor robí de caritat, baixen altre cop a la terra d'on vingueren..., hi baixen amb el cor apagat, amb un cor que no és cor..., que és un bocí de gel embolcallat en tenebres que arribaran a ennuvolar el seu cervell.

Fals apòstol de les paradoxes, aquesta és la teva obra: perquè tens Crist en la teva llengua i no en els teus fets; perquè atraus amb una llum, que et manca; perquè no tens calor de caritat, i fingeixes preocupar-te dels estranys ensems que abandones els teus; perquè ets mentider i la mentida és filla del diable... Per això, treballes per al dimoni, desconcertes els seguidors de l’Amo, i, per més que triomfis ací amb freqüència, ¡ai de tu, el proper dia, quan vingui la nostra amiga la Mort i vegis la ira del jutge a qui mai no has enganyat!

—Paradoxes no, Senyor: paradoxes, mai.


1020

Aquest és el camí segur: per la humiliació fins a la Creu; des de la Creu, amb Crist, a la Glòria immortal del Pare.


1021

¡Com em va fer fruir l’epístola d'aquell dia! L'Esperit Sant, per Sant Pau, ens ensenya el secret de la immortalitat i de la Glòria. Tots els homes sentim ànsies de perdurar.

Voldríem fer eterns els instants de la nostra vida, que reputem feliços. Voldríem glorificar la nostra memòria... Voldríem la immortalitat per als nostres ideals. Per això, en els moments d'aparent felicitat, quan tenim alguna cosa que consola el nostre desempar, tots, de manera natural, diem i desitgem: per sempre, per sempre...

Quina saviesa la del dimoni! ¡Que bé que coneixia el cor humà! Sereu com déus, els va dir als primers pares. Allò fou un engany cruel. Sant Pau, en aquesta epístola als de Filips, ensenya un diví secret, per a tenir la immortalitat i la Glòria: Jesús s'anorreà, prenent forma d'esclau... S'humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu. I per això, Déu 1’exaltà i li donà un nom que està per damunt de tot nom: perquè davant el nom de Jesús s'agenolli tothom al Cel i a la terra i als inferns...


1022

Per acompanyar Crist en la seva Glòria, en el triomf final, cal que participem abans en el seu holocaust, i que ens identifiquem amb Ell, mort al Calvari.


1023

No et distreguis, no deixis anar la imaginació: viu dins de tu i seràs més a la vora de Déu.


1024

Ajuda'm a repetir-ho a l'orella d’aquell, i de l'altre..., i de tothom: el pecador, que tingui fe, encara que aconsegueixi totes les benaurances de la terra, és necessàriament infeliç i desgraciat.

És cert que el motiu que ens ha de dur a odiar el pecat, fins el venial, el que ha de moure a tothom, és sobrenatural: que Déu el detesta amb tota la seva infinitat, amb odi summe, etern i necessari, com a mal oposat a l'infinit bé...; però la primera consideració, que t'he apuntat, ens pot dur a aquesta darrera.


1025

Tant tindràs de santedat, com tinguis de mortificació per Amor.


1026

S'havia desfermat la persecució violenta. I aquell capellà pregava: Jesús, que cada incendi sacríleg augmenti la meva foguera d'Amor i Reparació.


1027

En considerar la bellesa, la grandesa i l'eficàcia de la tasca apostòlica, assegures que arribes a tenir mal de cap, pensant en el camí que resta per recórrer —¡quantes ànimes esperen!—; i et sents molt feliç, oferint-te a Jesús com a esclau seu. Tens ànsies de Creu i de dolor i d'Amor i d’ànimes. Sense voler, en moviment instintiu —que és Amor—, estens els braços i obres les palmes, perquè Ell et cusi a la seva Creu beneïda: per ser el seu esclau —serviam!—, que és regnar.


1028

Em va commoure la súplica encesa que sortia dels teus llavis: «Déu meu: només desitjo ser agradable als teus ulls: tota la resta no m'importa. —Mare Immaculada, fes que em mogui exclusivament l'Amor».


1029

Demana de tot cor la mort, i mil morts, abans que ofendre el teu Déu. I això, no per les penes del pecat —que tant ens mereixem—, sinó perquè Jesús ha estat i és tan bo amb tu.


1030

Déu meu: ¿quan t’estimaré a Tu, per Tu? Encara que, ben mirat, Senyor, desitjar el premi perdurable és desitjar-te a Tu, que et dónes com a recompensa.


1031

Tasteu i veieu que n'és de bo el Senyor, resa el Salmista.

—La conquesta espiritual, perquè és Amor, ha de ser —en el que és gran i en el que és petit— ànsia d'Infinit, d'eternitat.


1032

Jesús, no vull pensar què serà el «demà», perquè no vull posar límits a la teva generositat.


1033

Fes teus els pensaments d'aquell amic, que escrivia: «vaig estar considerant les bondats de Déu amb mi i, ple de goig interior, hauria cridat pel carrer, perquè tothom s'assabentés del meu agraïment filial: Pare, Pare! I, si no va ser a crits, sí que tot baixet vaig estar dient-li això —Pare!—, moltes vegades, segur d'agradar-li.

—Una altra cosa no cerco; només vull el seu gust i la seva Glòria: tot per a Ell. Si vull la salvació, la meva santificació, és perquè sé que Ell la vol. Si, en la meva vida de cristià, tinc ànsies d'ànimes, és perquè sé que Ell té aquestes ànsies. De veritat ho dic: mai no haig de posar els ulls en el premi. No desitjo recompensa: tot per amor!».


1034

¡Com estimava la Voluntat de Déu aquella malalta que vaig atendre espiritualment!: veia en la malaltia, llarga, penosa i múltiple (no tenia res de sa), la benedicció i les predileccions de Jesús: i, per bé que afirmava en la seva humilitat que mereixia càstig, el terrible dolor que en tot el seu organisme sentia no era un càstig, era una misericòrdia.

—Vam parlar de la mort. I del Cel. I d'allò que havia de dir a Jesús i a la Mare de Déu... I de com des d'allí «treballaria» més que ací... Volia morir quan Déu volgués..., però —exclamava, plena de goig— ai, si fos avui mateix! Contemplava la mort amb l'alegria de qui sap que, en morir, se'n va amb el seu Pare.


1035

No temis la mort. És la teva amiga!

—Procura acostumar-te a aquesta realitat, treient sovint el cap a la teva sepultura: i allí, mira, olora i palpa el teu cadàver podrit, difunt de fa vuit dies.

—Recorda això, de manera especial, quan l'ímpetu de la teva carn et pertorbi.


1036

En obrir-me la seva ànima, deia: «pensava aquests dies en la mort com en un descans, malgrat els meus crims. I considerava: si em comuniquessin: "ha arribat l’hora de morir", amb quin gust contestaria: "ha arribat l'hora de Viure"».


1037

Morir és una cosa bona. ¿Com pot ser que hi hagi qui té fe i, ensems, tingui por de la mort?... Però mentre el Senyor et vulgui mantenir a la terra, morir, per a tu, és una covardia. Viure, viure i patir i treballar per Amor: això és el que et pertoca.


1038

Ni que sigui un cop al dia, posa't amb el pensament en el tràngol de la mort, per veure amb aquella llum els successos de cada jornada.

T'asseguro que tindràs una bona experiència de la pau que aquesta consideració produeix.


1039

Et vas quedar molt seriós escoltant-me: accepto la mort quan Ell vulgui, com Ell vulgui i on Ell vulgui; i alhora penso que és «una comoditat» morir-se aviat, perquè hem de desitjar treballar molts anys per a Ell i, per Ell, en servei dels altres.


1040

Morir-se?... Quina comoditat!, ho repeteixo.

—Com aquell sant bisbe, ancià i malalt, digues: non recuso laborem: Senyor, mentre et pugui ser útil, no refuso viure i treballar per Tu.


1041

No vulguis fer res per guanyar mèrit, ni per por de les penes del purgatori: tot, fins les coses més petites, des d'ara i per sempre, entesta't a fer-ho per donar gust a Jesús.


1042

Desitja ardorosament que, quan la nostra bona i inevitable germana la mort vingui a fer-te el servei de portar-te davant Déu, no et trobis lligat a cap cosa de la terra!


1043

Si anheles tenir vida, i vida i felicitat eternes, no pots sortir-te de la barca de la Santa Mare Església. —Mira: si tu t'allunyes de l'àmbit de la barca, te n'aniràs enmig de les onades del mar, te'n vas a la mort, ofegat a l'oceà; deixes d'estar amb Crist, perds la seva amistat, que voluntàriament vas escollir quan t'adonares que Ell te l'oferia.


1044

Jesús vingué a la terra per patir..., i per evitar els sofriments —també els terrenals— dels altres.


1045

¡No hi ha més bon senyoriu que saber-se en servei: en servei voluntari a totes les ànimes!

—És així com es guanyen els grans honors: els de la terra i els del Cel.


1046

Davant el dolor i la persecució, deia una ànima amb sentit sobrenatural: «¡m'estimo més rebre aquí, que no rebre al purgatori!»


1047

Si estimo, per a mi no hi haurà infern.


1048

Que bo que és viure de Déu! ¡Que bo que és no voler res més que la seva Glòria!


1049

Si vols de veres aconseguir vida i honor eterns, aprèn de prescindir en molts casos de les teves nobles ambicions personals.


1050

No posis el teu «jo» en la teva salut, en el teu nom, en la teva carrera, en la teva ocupació, en cada passa que fas... ¡Quina cosa tan molesta! Sembla que has oblidat que «tu» no tens res, que tot és d'Ell.

Quan al llarg del dia et sentis —potser sense motiu— humiliat; quan pensis que el teu criteri hauria de prevaler; quan t’adonis que a cada instant borbolla el teu «jo», el que és teu, i teu, i teu..., t’has de convèncer que estàs matant el temps, i que necessites que «matin» el teu egoisme.


1051

T'aconsello que no busquis la lloança pròpia, i tan sols la que mereixeries: val més passar ocult, i que les coses més boniques i nobles de la nostra activitat, de la nostra vida, restin ocultes... ¡Que gran que és aquest fer-se petits!: Deo omnis gloria! —tota la glòria, per a Déu.


1052

En moments de desconsol, li deia al Senyor aquella ànima: «Jesús meu, ¿què t'havia de donar, llevat de l’honra, si no tenia cap altra cosa? Si hagués tingut fortuna, te l’hauria lliurada. Si hagués tingut virtuts, amb cada una edificaria, per servir-te. Només tenia l'honra, i te la vaig donar. Beneït siguis! ¡Prou que es veu que estava segura a les teves mans!»


1053

El fang va ser el meu principi i la terra és l’herència de tot el meu llinatge.

Qui, fora de Déu, mereix lloança?


1054

Quan sentis l’orgull que bull dintre teu —la supèrbia!—, que et fa considerar-te com un superhome, ha arribat el moment d'exclamar: no! I així, assaboriràs l'alegria del bon fill de Déu, que passa per la terra amb errors, però fent el bé.


1055

Sancta Maria, Stella maris —Santa Maria, Estel del mar, guia’ns Tu!

—Clama així amb força, perquè no hi ha tempesta que pugui fer naufragar el Cor Dolcíssim de la Mare de Déu. Quan vegis venir la tempesta, si et fiques en aquell Refugi ferm, que és Maria, no hi ha perill de sotsobre o d'enfonsament.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior