Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Lluita > Cap 2
58

Elecció divina significa —i exigeix!— santedat personal.


59

Si respons a la crida que el Senyor t'ha fet, la teva vida —la teva pobra vida!— deixarà en la història de la humanitat un solc fondo i ample, lluminós i fecund, etern i diví.


60

Has de sentir cada dia l'obligació de ser sant. —Sant!, que no és fer coses estranyes: és lluitar en la vida interior i en l'acompliment heroic, acabat, del deure.


61

La santedat no consisteix en grans ocupacions. —Consisteix a lluitar perquè la teva vida no s'apagui en el terreny sobrenatural; o a deixar-te cremar fins l'últim bri, servint Déu en l'últim lloc..., o en el primer: on el Senyor et cridi.


62

No s'ha limitat pas el Senyor a dir-nos que ens estima: sinó que ens ho ha demostrat amb les obres, amb la vida entera. —I tu?


63

Si estimes el Senyor, «necessàriament» has de notar el beneït pes de les ànimes, per tal de dur-les a Déu.


64

Per a qui vol viure d'Amor amb majúscula, el terme mitjà és molt poc, és gasiveria, càlcul roí.


65

Aquesta és la recepta per al teu camí de cristià: oració, penitència, treball sense descans, amb un compliment amorós del deure.


66

Déu meu, ensenya'm a estimar! —¡Déu meu, ensenya'm a pregar!


67

Hem de demanar a Déu la fe, l'esperança, la caritat, amb humilitat, amb oració perseverant, amb una conducta honrada i amb costums nets.


68

M'has dit que no sabies com pagar-me el zel sant que t'inundava l'ànima.

—Em vaig apressar a respondre't: jo no et dono cap vibració: te la concedeix l'Esperit Sant.

—Estima'l, tracta'l. —Així, l'aniràs amant més i millor, tot agraint-li que sigui Ell qui s'assenti en la teva ànima, perquè tinguis vida interior.


69

Lluita per aconseguir que el Sant Sacrifici de l'Altar sigui el centre i l'arrel de la teva vida interior, de manera que tota la jornada esdevingui un acte de culte —prolongació de la Missa que has oït i preparació per a la següent—, que es va desbordant en jaculatòries, en visites al Santíssim, en oferiments del teu treball professional i de la teva vida familiar...


70

Mira de donar gràcies a Jesús en l'Eucaristia, cantant llaors a Nostra Senyora, a la Verge pura, la sense màcula, la que va portar el Senyor al món.

—I, amb audàcia d'infant, gosa dir a Jesús: bell Amor meu, ¡beneïda sigui la Mare que et portà al món!

Ben segur que li agrades, i ella posarà en la teva ànima encara més amor.


71

Explica l'Evangelista Sant Lluc que Jesús estava pregant...: ¡com devia ser l'oració de Jesús!

Contempla a poc a poc aquesta realitat: els deixebles tracten Jesucrist i, en aquelles converses, el Senyor els ensenya —també amb les obres— com han d'orar, i el gran prodigi de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que podem adreçar-nos a Ell, com un fill enraona amb el seu Pare.


72

Quan encetes cada jornada per treballar al costat de Crist, i atendre tantes ànimes que el cerquen, t'has de convèncer que no hi ha més que un camí: acudir al Senyor.

—¡Només en l'oració, i amb l'oració, aprenem a servir els altres!


73

L'oració —recorda-ho— no consisteix a fer discursos bonics, frases grandiloqüents o que consolin...

Oració és a vegades una mirada a una imatge del Senyor o de la seva Mare; d'altres vegades, una petició, amb paraules; unes altres, l'oferiment de les bones obres, dels resultats de la fidelitat...

Com el soldat que fa guàrdia, així hem d'estar nosaltres a la porta de Déu Nostre Senyor: i això és oració. O com el gosset, que s'ajau als peus del seu amo.

—No et faci res de dir-li-ho: Senyor, aquí em tens com un gos fidel; o millor, com un ruquet, que no tirarà guitzes a qui l'estima.


74

Tots hem de ser ipse Christus —el mateix Crist. Així ens ho mana Sant Pau en nom de Déu: induimini Dominum Iesum Christum —revestiu-vos de Jesucrist.

Cadascun de nosaltres —tu!— ha de mirar com es posa aquest vestit de què ens parla l'Apòstol; cadascú, personalment, ha de dialogar sense interrupció amb el Senyor.


75

La teva oració no pot quedar-se en meres paraules: ha de tenir realitats i conseqüències pràctiques.


76

Orar és el camí per abreujar tots els mals que patim.


77

Et donaré un consell, que no em cansaré de repetir a les ànimes: que estimis amb bogeria la Mare de Déu, que és Mare nostra.


78

L'heroïcitat, la santedat, l'audàcia, requereixen una constant preparació espiritual. Donaràs sempre, als altres, només allò que tinguis; i per a donar Déu, has de tractar-lo, viure la seva Vida, servir-lo.


79

No deixaré d'insistir-te, perquè se't gravi bé a l’ànima: pietat!, pietat!, pietat!, ja que, si faltes a la caritat, serà perquè és escassa la teva vida interior: no perquè tinguis mal caràcter.


80

Si ets bon fill de Déu, de la mateixa manera que al nen petit li cal la presència dels seus pares en llevar-se i en anar-se'n al llit, el teu primer i el teu últim pensament de cada dia seran per a Ell.


81

Has de ser constant i exigent en les teves normes de pietat, també quan estàs cansat o se't tornen àrides. Persevera! Aquests moments són com els pals alts, pintats de vermell que, en les carreteres de muntanya, quan arriba la neu, serveixen de punt de referència i assenyalen, ¡sempre!, on és el camí segur.


82

Esforça't per respondre, en cada instant, a allò que et demana Déu: tingues voluntat d'estimar-lo amb obres. —Amb obres petites, però sense deixar-ne ni una.


83

La vida interior s'enrobusteix amb la lluita en les pràctiques diàries de pietat, que has de complir —més encara: que has de viure!— amorosament, perquè el nostre camí de fills de Déu és d'Amor.


84

Busca Déu en el fons del teu cor net, pur; en el fons de la teva ànima quan li ets fidel, i no perdis mai aquesta intimitat!

—I, si alguna vegada no saps com parlar-li, ni què dir, o no t'atreveixes a buscar Jesús dins teu, recorre a Maria, tota pulchra —tota pura, meravellosa—, per tal de confiar-li: Senyora, Mare nostra, el Senyor ha volgut que fossis tu, amb les teves mans, qui tingués cura de Déu: ¡ensenya'm —ensenya'ns a tots— a tractar el teu Fill!


85

Inculqueu en les ànimes l'heroisme de fer amb perfecció les petites coses de cada dia: com si de cada una d'aquelles accions depengués la salvació del món.


86

Amb la teva vida de pietat, aprendràs a practicar les virtuts pròpies de la teva condició de fill de Déu, de cristià.

—I juntament amb aquestes virtuts, adquiriràs tota aquella gamma de valors espirituals, que semblen petits i són grans; pedres precioses que brillen, que hem de recollir pel camí, per tal de portar-les als peus del Tron de Déu, en servei dels homes: la senzillesa, l'alegria, la lleialtat, la pau, les menudes renúncies, els serveis que passen desapercebuts, el fidel compliment del deure, l'amabilitat...


87

No et creïs més obligacions que... la glòria de Déu, el seu Amor, el seu Apostolat.


88

El Senyor t’ha fet veure clar el teu camí de cristià enmig del món. Amb tot, m'assegures que moltes vegades has considerat, amb enveja —m'has dit que en el fons era comoditat—, la felicitat de ser un desconegut, i de treballar, ignorat de tots, en l'últim racó... Déu i tu!

—Ara, a part de la idea de missionar al Japó, et ve al cap el pensament d'aquesta vida oculta i soferta... Però si, en restar lliure d'altres santes obligacions naturals, tractessis d'«amagar-te», no essent aquesta la teva vocació, en una institució religiosa qualsevol, no series feliç. —Et mancaria la pau; perquè hauries fet la teva voluntat, no la de Déu.

—La teva «vocació», llavors, tindria un altre nom: defecció, producte no de divina inspiració, sinó de mera por humana a la lluita que s'apropa. I això... no!


89

Contra la vida neta, la puresa santa, s'alça una gran dificultat, a la qual tots estem exposats: el perill de l'aburgesament, en la vida espiritual o en la vida professional: el perill —també per als qui són cridats per Déu al matrimoni— de sentir-se concos, egoistes, persones sense amor.

—Lluita radicalment contra aquest risc, sense concessions de cap mena.


90

Per a vèncer la sensualitat —perquè aquest ruquet, que és el cos nostre, sempre el portarem a coll—, has de viure generosament, cada dia, les petites mortificacions —i, de vegades, les grans—; i has de mantenir-te en la presencia de Déu, que no deixa mai de mirar-te.


91

La teva castedat no es pot limitar a evitar la caiguda, l'ocasió...; no pot ser de cap manera una negació freda i matemàtica.

—¿T'has adonat que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se?

—No n'hi ha prou, doncs, que siguis continent —segons el teu estat—, sinó cast, amb virtut heroica.


92

El bonus odor Christi —la bona olor de Crist és també la de la nostra vida neta, la de la castedat —cada u en el seu estat, ho repeteixo—, la de la santa puresa, que és afirmació joiosa: una cosa íntegra i delicada alhora, fina, que evita fins i tot manifestacions de paraules inconvenients, perquè no poden agradar a Déu.


93

Acostuma't a donar gràcies anticipades als Àngels Custodis..., per a obligar-los més.


94

A tot cristià se li hauria de poder aplicar l'apel·latiu que s'utilitzà als inicis: «portador de Déu».

—Obra de tal manera que et puguin atribuir «amb veritat» aquest admirable qualificatiu.


95

Pensa què passaria si els cristians no volguéssim viure com a tals... ¡i rectifica la teva conducta!


96

Contempla el Senyor darrera de cada esdeveniment, de cada circumstància, i així sabràs extreure de tots els successos més amor de Déu, i més desigs de correspondència, perquè Ell ens espera sempre, i ens ofereix la possibilitat de complir contínuament aquell propòsit que hem fet: serviam!, et serviré!


97

Renova cada dia el desig eficaç d'anorrear-te, d'abnegar-te, d'oblidar-te de tu mateix, de caminar in novitate sensus amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.


98

Senyor! Concedeix-me ser tan teu que, ni els afectes més sants no entrin en el meu cor, si no passen pel teu Cor ferit.


99

Mira de ser delicat, persona de bones maneres. No siguis groller!

—Delicat sempre, que no vol pas dir amanerat.


100

La caritat tot ho obté. Sense caritat, res no es pot fer.

Amor!, doncs: és el secret de la teva vida... Estima! Sofreix amb alegria. Enforteix la teva ànima. Virilitza la teva voluntat. Assegura el teu lliurament al voler de Déu i, amb això, vindrà l'eficàcia.


101

Sigues senzill i piadós com un nen, i ferm i fort com un cabdill.


102

La pau, que comporta l'alegria, el món no pot donar-la.

—Els homes sempre estan fent paus, i sempre van embolicats amb guerres, perquè han oblidat el consell de lluitar per dintre, de recórrer a l'auxili de Déu, perquè Ell venci, i aconseguir així la pau en el propi jo, a la pròpia casa, a la societat i al món.

—Si ens conduïm d'aquesta manera, l'alegria serà teva i meva, perquè és propietat dels qui vencen; i amb la gràcia de Déu —que no perd batalles— ens direm vencedors, si som humils.


103

La teva vida, el teu treball, no ha de ser labor negativa, no pot ser «anti-res». És, ha de ser!, afirmació, optimisme, joventut, alegria i pau.


104

Hi ha dos punts capitals en la vida dels pobles: les lleis sobre el matrimoni i les lleis sobre l'ensenyament; i en això els fills de Déu han d'estar ferms, lluitar bé i noblement, per amor a totes les criatures.


105

L'alegria és un bé cristià, que posseïm mentre lluitem, perquè és conseqüència de la pau. La pau és fruit d'haver vençut la guerra, i la vida de l'home damunt la terra —ho llegim en l'Escriptura Santa— és lluita.


106

És la nostra guerra divina, una meravellosa sembra de pau.


107

Qui deixa de lluitar causa un mal a l'Església, a la seva empresa sobrenatural, als seus germans, a totes les ànimes.

—Examina't: ¿no pots posar més vibració d'amor a Déu, en la teva lluita espiritual? —Jo prego per tu... i per tots. Fes tu el mateix.


108

Jesús, si en mi hi ha alguna cosa que et desagrada, digues-m'ho, per tal que ho arrenquem.


109

Hi ha un enemic de la vida interior, petit, ximplet; però molt eficaç, per desgràcia: el poc esforç en l'examen de consciència.


110

En l'ascètica cristiana, l'examen de consciència respon a una necessitat d'amor, de sensibilitat.


111

Si alguna cosa no va d'acord amb l'esperit de Déu, deixa-la de seguida!

Pensa en els Apòstols: ells no valien res, però en el nom del Senyor fan miracles. Només Judes, que potser també obrà miracles, es descaminà perquè va apartar-se voluntàriament de Crist, perquè no va tallar, violentament i valentament, amb tot allò que no estava d'acord amb l'esperit de Déu.


112

Déu meu, quan serà que em convertiré?


113

No esperis la vellesa per a ser sant: seria una gran equivocació!

—Comença ara, seriosament, joiosament, alegrement, a través de les teves obligacions, del teu treball, de la vida quotidiana...

No esperis la vellesa per a ser sant, perquè, a més de ser una gran equivocació —hi insisteixo—, no saps si arribarà per a tu.


114

Prega al Senyor que et concedeixi tota la sensibilitat necessària per adonar-te de la maldat del pecat venial; per considerar-lo com a enemic autèntic i radical de la teva ànima; i per evitar-lo amb la gràcia de Déu.


115

Amb serenitat, sense escrúpols, has de pensar en la teva vida, i demanar perdó, i fer el propòsit ferm, concret i ben determinat, de millorar en aquest punt i en aquell altre: en aquest detall que et costa, i en aquell que habitualment no compleixes com cal, i ho saps.


116

Omple't de bons desigs, que és una cosa santa, i Déu la lloa. ¡Però no et quedis en això! Has de ser ànima —home, dona— de realitats. Per a portar a terme aquests bons desigs, cal que formulis propòsits clars, precisos.

—I, després, fill meu, ¡a lluitar, per posar-los en pràctica, amb l'ajuda de Déu!


117

¿Com m'ho faré perquè el meu amor al Senyor continuï, perquè augmenti?, em preguntes encès.

—Fill, anar deixant l'home vell, també amb el lliurament gustós d'aquelles coses que, bones en si mateixes, impedeixen, però, el despreniment del teu jo...; dir al Senyor, amb obres i contínuament: «aquí em tens, per allò que vulguis».


118

Sant! El fill de Déu haurà d'exagerar en la virtut, si en això hi cap exageració..., perquè els altres es miraran en ell, com en un mirall i, solament si apunta molt alt, ells arribaran al punt mig.


119

No et faci vergonya de descobrir que en el teu cor hi tens el fomes peccati —la inclinació al mal, que t'acompanyarà mentre visquis, perquè no hi ha ningú lliure d'aquesta càrrega.

No te n'avergonyeixis, perquè el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha donat tots els mitjans idonis per a superar aquesta inclinació: els Sagraments, la vida de pietat, el treball santificat.

—Empra'ls amb perseverança, disposat a començar i recomençar, sense desanimar-te.


120

Senyor, allibera'm de mi mateix!


121

L'apòstol sense oració habitual i metòdica cau per força en la tebiesa..., i deixa de ser apòstol.


122

Senyor, que des d'ara sigui un altre: que no sigui «jo», sinó «aquell» que Tu vols.

—Que no et negui res del que em demanis. Que sàpiga pregar. Que sàpiga patir. Que res no em preocupi, llevat de la teva glòria. Que senti contínuament la teva presència.

—Que estimi el Pare. Que et desitgi a Tu, Jesús meu, en una Comunió permanent. Que l'Esperit Sant m'encengui.


123

Meus es tu —est meu, t’ha manifestat el Senyor.

—¡Que aquest Déu, que és tota la bellesa i tota la saviesa, tota la grandesa i tota la bondat, et digui a tu que ets seu!..., i que tu no li sàpigues respondre!


124

No et pots admirar si sents, en la teva vida, aquell pes de què parlava Sant Pau: «veig que hi ha una altra llei en els meus membres que és contrària a la llei de la meva ment».

—Recorda't llavors que ets de Crist, i vés a la Mare de Déu, que és Mare teva: no t'abandonaran.


125

Rep els consells que et donin en la direcció espiritual, com si vinguessin de Jesucrist mateix.


126

M'has demanat un suggeriment per vèncer en les teves batalles diàries, i t'he contestat: en obrir la teva ànima, explica en primer lloc allò que no voldries que se sabés. Així el diable sempre en surt vençut.

—¡Obre la teva ànima amb claredat i senzillesa, de bat a bat, perquè hi entri —fins a l'últim racó— el sol de l'Amor de Déu!


127

Si el dimoni mut —de qui ens parla l'Evangeli— es fica en l'ànima, ho llença tot a rodar. En canvi, si se'l foragita de seguida, tot surt bé, hom camina feliç, tot marxa.

—Propòsit ferm: «sinceritat salvatge» en la direcció espiritual, amb delicada educació..., i que aquesta sinceritat sigui immediata.


128

Estima i busca l'ajuda de qui mena la teva ànima. En la direcció espiritual, posa al descobert el cor, del tot —¡podrit, si fos podrit!—, amb sinceritat, amb ganes de guarir-te; si no, aquella podridura mai no desapareixerà.

Si recorres a una persona que solament pot netejar superficialment la ferida..., ets un covard, perquè en el fons hi vas a ocultar la veritat, i et fas mal a tu mateix.


129

No tinguis mai por de dir la veritat, sense oblidar que de vegades és millor callar, per caritat amb el proïsme. Però no callis mai per desídia, per comoditat o per covardia.


130

El món viu de la mentida; i fa vint segles que vingué la Veritat als homes.

—S'ha de dir la veritat!, i és això el que hem d'aconseguir els fills de Déu. Quan els homes s'acostumin a proclamar-la i a escoltar-la, hi haurà més comprensió en aquesta terra nostra.


131

Seria una falsa caritat, diabòlica, mentidera caritat, cedir en qüestions de fe. Fortes in fide —forts en la fe, ferms, com ho exigeix Sant Pere.

—No és fanatisme, sinó senzillament viure la fe: no comporta desamor per a ningú. Cedim en tot allò que és accidental, però en la fe no es pot cedir; no podem donar l'oli de les nostres llànties, perquè després ve l'Espòs i les troba apagades.


132

Humilitat i obediència són condicions indispensables per rebre la bona doctrina.


133

Acull la paraula del Papa, amb una adhesió religiosa, humil, interna i eficaç: fes-li'n ressò.


134

Estima el Pontífex Romà, venera'l, resa, mortifica't per ell —cada dia amb més afecte—, que és la pedra basilar de l'Església, que prolonga entre tots els homes, al llarg dels segles i fins a la fi dels temps, aquella labor de santificació i de govern que Jesús confià a Pere.


135

El teu amor més gran, la teva estima major, la teva veneració més profunda, la teva obediència més rendida, el teu més gran afecte ha de ser també per al Vice-Crist a la terra, per al Papa.

Hem de pensar els catòlics que, després de Déu i de la nostra Mare la Verge Santíssima, en la jerarquia de l'amor i de l'autoritat, ve el Sant Pare.


136

Que la consideració diària del pes feixuc que gravita damunt el Papa i els bisbes, t'urgeixi a venerar-los, a estimar-los amb veritable afecte, a ajudar-los amb la teva oració.


137

Fes més viu, més sobrenatural, el teu amor a la Mare de Déu.

—No vagis a Santa Maria només per demanar. Vés-hi també a donar!: a donar-li afecte; a donar-li amor per al seu Fill diví; a manifestar-li aquesta estimació amb obres de servei en el tracte amb els altres, que també són fills seus.


138

Jesús és el model: imitem-lo!

—Imitem-lo, servint l'Església Santa i totes les ànimes.


139

En contemplar l'escena de l'Encarnació, reforça en la teva ànima la decisió de «la humilitat pràctica». Pensa que Ell s'abaixà, prenent la nostra pobra naturalesa.

—Per això, cada jornada, has de reaccionar, immediatament!, amb la gràcia de Déu, acceptant —volent— les humiliacions que el Senyor t'enviï.


140

Viu la vida cristiana amb naturalitat! Hi insisteixo: fes conèixer Crist en la teva conducta, com reprodueix la imatge un mirall corrent, que no deforma, que no fa caricatura. —Si ets normal, com aquest mirall, reflectiràs la vida de Crist, i la mostraràs als altres.


141

Si ets fatu, si et preocupes només de la teva personal comoditat, si centres l'existència dels altres i fins i tot la del món en tu mateix, no tens dret a dir-te cristià, ni a considerar-te deixeble de Crist: perquè Ell marcà el límit de l'exigència en oferir per cada u et animam suam, l'ànima mateixa, la vida sencera.


142

Procura que «la humilitat d'enteniment» sigui, per a tu, un axioma.

Pensa-ho a poc a poc i... ¿oi que no es comprèn com pot haver-hi homes «superbs d'enteniment»? Ho explicava bé aquell sant doctor de l'Església: «és un desordre detestable que l'home vegi Déu fet infant i que, tot i això, encara vulgui semblar gran damunt la terra».


143

Així que tinguis algú al teu costat —sigui qui sigui—, busca la manera, sense fer coses rares, d'encomanar-li la teva alegria de ser i de viure com a Fill de Déu.


144

Ben gran i bonica és la missió de servir que ens confià el Diví Mestre. —Per això, aquest bon esperit —gran senyoratge!— es compagina perfectament amb l'amor a la llibertat, que ha d'impregnar el treball dels cristians.


145

Tu no pots tractar ningú amb manca de misericòrdia: i, si et sembla que una persona no és digna d'aquesta misericòrdia, has de pensar que tampoc tu no mereixes res.

—No mereixes haver estat creat, ni ser cristià, ni ser fill de Déu, ni pertànyer a la teva família...


146

No deixis la pràctica de la correcció fraterna, mostra clara de la virtut sobrenatural de la caritat. Costa; més còmode és inhibir-se; més còmode!, però no és sobrenatural.

—I d'aquestes omissions, en rendiràs compte a Déu.


147

La correcció fraterna, quan l'hagis de fer, ha d'estar plena de delicadesa —de caritat!— en la forma i en el fons, ja que en aquell moment ets instrument de Déu.


148

Si saps estimar els altres i difons aquest afecte —caritat de Crist, fina, delicada— entre tots, us donareu suport els uns als altres: i qui estigui a punt de caure se sentirà sostingut —i urgit— amb aquesta fortalesa fraterna, per a ser fidel a Déu.


149

Fomenta el teu esperit de mortificació en els detalls de caritat, amb afany de fer amable a tots el camí de santedat enmig del món: un somriure pot ser, de vegades, la millor mostra de l'esperit de penitència.


150

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, molestar-te alegrement i discretament per servir i per fer grata la vida als altres.

—Aquesta manera de procedir és veritable caritat de Jesucrist.


151

Has de procurar que, allà on siguis, hi hagi aquell «bon humor» —aquella alegria—, que és fruit de la vida interior.


152

Vigila'm l'exercici d'una mortificació molt interessant: que les teves converses no girin al voltant de tu mateix.


153

Una bona manera de fer examen de consciència:

—¿He rebut en aquest dia, com a expiació, les contradiccions vingudes de la mà de Déu?; ¿les que m'han proporcionat, amb el seu caràcter, els meus companys?; les de la meva pròpia misèria?

—¿He sabut oferir al Senyor, com a expiació, el mateix dolor, que sento, d'haver-lo ofès, tantes vegades!?; ¿li he ofert la vergonya dels meus rubors interiors i humiliacions, en considerar que avanço tan poc en el camí de les virtuts?


154

Mortificacions habituals, acostumades: sí!, però no siguis monomaníac.

—No han de limitar-se necessàriament a les mateixes: allò que ha de ser constant, habitual, acostumat —sense acostumament— és l'esperit de mortificació.


155

Tu vols posar els peus sobre les petjades de Crist, vestir-te amb la seva vestidura, identificar-te amb Jesús: doncs, que la teva fe sigui operativa i sacrificada, amb obres de servei, fent fora tot allò que fa nosa.


156

La santedat té la flexibilitat dels músculs solts. El qui vol ser sant sap combinar-s'ho de tal manera que, mentre fa una cosa que el mortifica, n'omet una altra —si no és ofensa a Déu— que també li costa i agraeix al Senyor aquesta comoditat. Si els cristians actuéssim altrament, correríem el risc de fer-nos tibats, sense vida, com una nina de roba.

La santedat no té pas la rigidesa del cartró: sap somriure, cedir, esperar. És vida: vida sobrenatural.


157

No em deixis, Mare!: fes que busqui el teu Fill; fes que trobi el teu Fill; fes que estimi el teu Fill... amb tot el meu ésser!

—Recorda-te'n, Senyora, recorda-te'n.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent