Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Pessimisme > Cap 4
216

Amb la gràcia de Déu, tu has d'escometre i realitzar l’impossible..., perquè el que és possible ho fa qualsevol.


217

Refusa el teu pessimisme i no consentis pessimistes al teu costat. —Cal servir Déu amb alegria i abandonament.


218

Aparta de tu aquesta prudència humana que et fa tan caut, perdona’m!, tan covard.

—¡No siguem persones de via estreta, homes o dones menors d'edat, curts de vista, sense horitzó sobrenatural...! ¿Per ventura treballem per a nosaltres? No!

Doncs, aleshores, diguem sense por: Jesús de la meva ànima, treballem per a Tu, i... ¿ens negaràs els mitjans materials? Prou bé saps com en som, de mesquins; tanmateix, jo no em comportaria així amb un criat que em servís...

Per això, esperem, estem segurs que ens donaràs el que ens cal per a servir-te.


219

Acte de fe: contra Ell no es pot! ¡Ni tampoc contra els seus!

—No ho oblidis.


220

No et descoratgis, endavant!, endavant amb una tossuderia que és santa i que es diu, en les coses espirituals, perseverança.


221

Déu meu: sempre acuts a les necessitats veritables.


222

No vas pitjor. És que ara tens més llums per conèixer-te: ¡evita fins el més petit indici de desànim!


223

En el camí de la santificació personal, a vegades es pot tenir la impressió que, en comptes d’avançar, es retrocedeix; que, en lloc de millorar, s’empitjora.

Mentre hi hagi lluita interior, aquest pensament pessimista és només una falsa il·lusió, un engany, que convé rebutjar.

—Persevera tranquil: si lluites amb tenacitat, progresses en el teu camí i et santifiques.


224

Sequedat interior no és tebiesa. En el tebi, l'aigua de la gràcia no xopa, rellisca... En canvi, hi ha llocs de secà en l'aparença àrids que, amb poques gotes de pluja, es curullen al seu temps de flors i de saborosos fruits.

Per això, quan ens en convencerem?: ¡quina importància que té la docilitat a les crides divines de cada instant, perquè Déu ens espera justament allí!


225

Tingues una picardia santa: no esperis que el Senyor t'enviï contrarietats; avança-t'hi tu, amb l'expiació voluntària. —Llavors no les acolliràs amb resignació —que és paraula vella—, sinó amb Amor: paraula eternament jove.


226

Avui, per primera vegada, has tingut la sensació que tot esdevé més senzill, que tot se't «descomplica»: veus eliminats, per fi, problemes que et preocupaven. I comprens que estaran més i més ben resolts, com més t’abandonis en els braços del teu Pare Déu.

¿Què esperes per a comportar-te sempre —aquest ha de ser el motiu de la teva vida!— com un fill de Déu?


227

Adreça’t a la Verge —Mare, Filla, Esposa de Déu, Mare nostra—, i demana-li que t’obtingui de la Trinitat Beatíssima més gràcies: la gràcia de la fe, de l'esperança, de l'amor, de la contrició, per tal que, quan en la vida sembli que bufa un vent fort, sec, capaç de marcir aquelles flors de l’ànima, no marceixi les teves..., ni les dels teus germans.


228

Omple’t de fe, de seguretat! —Ens ho diu el Senyor per boca de Jeremies: orabitis me, et ego exaudiam vos —sempre que acudiu a Mi, sempre que feu oració!, Jo us escoltaré.


229

Tot ho refereixo a Tu, Déu meu. Sense Tu —que ets el meu Pare—, ¿què seria de mi?


230

Deixa’m donar-te un consell d’ànima experimentada: la teva oració —la teva vida ha de ser pregar sempre— cal que tingui la confiança de «l’oració d’un nen».


231

Presenten a Jesús un malalt, i Ell el mira. —Contempla bé l’escena i medita les seves paraules: confide, fili —tingues confiança, fill.

Això t’ho diu el Senyor, quan sents el pes dels errors: fe! La fe, primer; després, deixar-se portar com el paralític: obediència interior i submisa!


232

Fill, per les teves pròpies forces, no pots res en el terreny sobrenatural; però, si ets instrument de Déu, ho podràs tot!: omnia possum in eo qui me confortat! —tot ho puc en Aquell que em conforta!, perquè Ell vol, per la seva bondat, utilitzar instruments ineptes, com tu i com jo.


233

Sempre que facis oració, esforça’t a tenir la fe dels malalts de l'Evangeli. Has d’estar segur que Jesús t’escolta.


234

Mare meva! Les mares de la terra miren amb més gran predilecció el fill més dèbil, el més malalt, el més curt, el pobre esguerrat...

—Senyora!, jo sé que tu ets més Mare que totes les mares juntes... —I, com que jo sóc el teu fill... I, com que jo sóc dèbil, i malalt... i esguerrat... i lleig...


235

Ens falta fe. El dia que visquem aquesta virtut —tot confiant en Déu i en la seva Mare—, serem valents i lleials. Déu, que és el Déu de sempre, obrarà miracles per mitjà de les nostres mans.

—¡Dóna’m, oh Jesús, aquesta fe, que de debò desitjo! Mare meva i Senyora meva, Maria Santíssima, fes que jo cregui!


236

Una ferma resolució: abandonar-me en Jesucrist, amb totes les meves misèries. I allò que Ell vulgui, a cada instant, «fiat!» —que sigui!


237

Mai no et desanimis, perquè el Senyor està sempre disposat a donar-te la gràcia necessària per a aquesta nova conversió que necessites, per a aquesta ascensió en el terreny sobrenatural.


238

Que Déu sigui beneït!, et deies un cop acabada la teva Confessió sacramental. I pensaves: és com si tornés a néixer.

Després, vas continuar amb serenitat! Domine, quid me vis facere? —Senyor, què vols que faci?

—I tu mateix et donares la resposta: amb la teva gràcia, per damunt de tot i de tots, compliré la teva Santíssima Voluntat: serviam! —et serviré sense condicions!


239

Narra l’Evangelista que els Mags, videntes stellam —en veure novament l’estrella—, es van omplir d'una gran alegria.

—S’alegren, fill, amb aquest goig immens, perquè han fet el que devien; i s’alegren perquè tenen la seguretat que arribaran fins al Rei, que mai no abandona els qui el busquen.


240

Quan estimis de veritat la Voluntat de Déu, no deixaràs de veure, fins en els moments de més gran trepidació, que el nostre Pare del Cel és sempre a prop, molt a prop, al teu costat, amb el seu Amor etern, amb el seu afecte infinit.


241

Si el panorama de la teva vida interior, de la teva ànima, és fosc, deixa't conduir de la mà, com fa el cec.

—El Senyor, amb el temps, premia aquesta humiliació de rendir el cap, donant claror.


242

Tenir por d'alguna cosa o d'algú, però especialment de qui dirigeix la nostra ànima, és impropi d'un fill de Déu.


243

¿No et commou sentir una paraula d’afecte per a la teva mare?

—Doncs al Senyor li succeeix igual. No podem separar Jesús de la seva Mare.


244

En moments d'esgotament, de tedi, recorre confiadament al Senyor, dient-li, com aquell amic nostre: «Jesús: Tu veuràs el que fas...: abans de començar la lluita, ja estic cansat».

—Ell et donarà la seva força.


245

Si no hi ha dificultats, les feines no tenen gràcia humana..., ni sobrenatural. —Si, en clavar un clau a la paret, no trobes oposició, què hi podràs penjar?


246

Sembla mentida que un home com tu —que et saps no-res, dius— gosi posar obstacles a la gràcia de Déu.

És això el que fas amb la teva falsa humilitat, amb la teva «objectivitat», amb el teu pessimisme.


247

Dóna'm gràcia per deixar tot el que es refereix a la meva persona. Jo no haig de tenir més preocupacions que la teva Glòria..., en una paraula, el teu Amor. —Tot per Amor!


248

«Sentint això —que ha vingut a la terra el Rei—, Herodes es torbà, i amb ell tot Jerusalem».

És la vida quotidiana! Això mateix succeeix ara: davant la grandesa de Déu, que es manifesta de mil maneres, no falten persones —fins i tot constituïdes en autoritat— que es torben. Perquè... no estimen Déu del tot; perquè no són persones que desitgen trobar-lo de veres; perquè no volen seguir les seves inspiracions, i esdevenen obstacle en el camí diví.

—Estigues previngut, continua treballant, no t’amoïnis, busca el Senyor, resa..., i Ell triomfarà.


249

No estàs sol. —Ni tu ni jo no podem trobar-nos sols. I menys encara, si anem a Jesús per Maria, ja que és una Mare que mai no ens abandonarà.


250

Quan et sembli que el Senyor t’abandona, no t’entristeixis: ¡busca’l amb més determinació! Ell, l’Amor, no et deixa sol.

—Persuadeix-te que «et deixa sol» per Amor, perquè vegis amb claredat en la teva vida el que és seu i el que és teu.


251

Em deies: «em veig, no solament incapaç de tirar endavant en el camí, sinó incapaç de salvar-me —pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor encara— com indiferent: igual com si fos un espectador del ‘meu cas’, a qui gens no importés el que contempla. Seran estèrils aquests dies?

I, no obstant això, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —m'hi atreveixo?— el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant de la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell posarà llums clares en la teva ànima.


252

Dóna’m, Jesús, Creu sense cirineus. Ho dic malament: la teva gràcia, la teva ajuda em farà falta, com per a tot; sigues Tu el meu Cirineu. Amb Tu, Déu meu, no hi ha cap prova que m’espanti...

—Però, i si la Creu fos el tedi, la tristesa? —Jo et dic, Senyor, que amb Tu, estaria alegrement trist.


253

Si no et perdo a Tu, per a mi no hi haurà cap pena que sigui pena.


254

A ningú no nega Jesús la seva paraula, i és una paraula que sana, que consola, que il·lumina.

—Perquè tu i jo ens en recordem sempre, també quan estem fatigats pel pes del treball o de la contradicció.


255

No esperis l’aplaudiment de la gent per la teva labor.

—Més encara!: no esperis ni tan sols, a vegades, que et comprenguin altres persones i institucions, que també treballen per Crist.

—Cerca només la glòria de Déu i, bo i estimant tothom, no et preocupi que d’altres no t’entenguin.


256

Si hi ha muntanyes, obstacles, incomprensions, tripijocs, que satanàs vol i el Senyor permet, has de tenir fe, fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat.


257

Davant l’aparent esterilitat de l'apostolat, t’assalten les avantguardes d’una onada de descoratjament, que la teva fe refusa amb fermesa... —Però t’adones que necessites més fe, humil, viva i operativa.

Tu, que desitges la salut de les ànimes, crida com el pare d’aquell noi malalt, posseït pel diable: Domine, adiuva incredulitatem meam! —Senyor, ajuda la meva incredulitat!

No ho dubtis: es repetirà el miracle.


258

Quina oració tan bonica, perquè la repeteixis sovint, la d’aquell amic que pregava per un capellà empresonat per odi a la religió: «Déu meu, consola’l, perquè pateix persecució per Tu. ¡Quants n'hi ha que pateixen, perquè et serveixen!»

—Quin goig que fa la Comunió dels Sants!


259

Aquestes mesures, que prenen alguns governs per assegurar-se de la mort de la fe en els seus països, em recorden els segells del Sanedrí en el sepulcre de Jesús.

Ell, que no estava subjecte a res ni a ningú, malgrat aquelles traves, va ressuscitar!


260

La solució és estimar. Sant Joan Apòstol escriu uns mots que a mi em colpeixen molt: qui autem timet, non est perfectus in caritate. Jo ho tradueixo així, gairebé al peu de la lletra: qui té por, no sap estimar.

—Doncs tu, que tens amor i saps estimar, ¡no pots tenir por de res! —Endavant!


261

Déu és amb tu. En la teva ànima en gràcia, hi habita la Trinitat Beatíssima.

—Per això, tu, a pesar de les teves misèries, pots i has d’estar en contínua conversa amb el Senyor.


262

Has de pregar sempre, sempre.

—Has de sentir la necessitat de recórrer a Déu, després de cada èxit i de cada fracàs, en la vida interior.


263

Que la teva oració sigui sempre un sincer i real acte d'adoració a Déu.


264

En portar-te a l’Església, el Senyor ha posat en la teva ànima un segell indeleble, per mitjà del Baptisme: ets fill de Déu. —No ho oblidis.


265

Dóna-li moltes gràcies a Jesús, perquè, amb Ell i en Ell, tu et pots dir fill de Déu.


266

Si ens sentim fills predilectes del nostre Pare del Cel, que això som!, com no haurem d’estar alegres sempre? —Pensa-ho.


267

Quan donava la Sagrada Comunió, aquell sacerdot sentia ganes de cridar: aquí et dono la Felicitat!


268

Ageganta la teva fe en la Sagrada Eucaristia. —¡Sorprèn-te davant aquesta realitat inefable!: tenim Déu amb nosaltres, podem rebre’l cada dia i, si volem, parlem íntimament amb Ell, com es parla amb l'amic, com es parla amb el germà, com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor.


269

¡Que bonica és la nostra vocació de cristians —de fills de Déu!—, que ens porta a la terra l’alegria i la pau que el món no pot donar!


270

Dóna’m, Senyor, l’amor amb que vols que t’estimi.


271

Aquell matí —per superar l'ombra de pessimisme que t'assetjava— també vas insistir, com fas diàriament..., però vas «burxar» més el teu Àngel. Li vas adreçar amoretes, i li vas dir que t'ensenyés a estimar Jesús, almenys, almenys, com l'estima ell... I et vas quedar tranquil.


272

A la teva Mare Maria, a Sant Josep, al teu Àngel Custodi..., prega'ls que parlin al Senyor, i li diguin allò que, per la teva malaptesa, tu no saps expressar.


273

Omple’t de seguretat: nosaltres tenim per Mare la Mare de Déu, la Santíssima Verge Maria, Reina del Cel i del Món.


274

Jesús nasqué en una gruta de Betlem, diu l’Escriptura, «perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal».

—No m’aparto de la veritat teològica, si et dic que Jesús busca encara posada dins el teu cor.


275

El Senyor és a la Creu, dient: Jo pateixo perquè els meus germans els homes siguin feliços, no solament al Cel, sinó també —de la manera que és possible— a la terra, si acaten la Santíssima Voluntat del meu Pare celestial.


276

És veritat que tu no hi poses res de la teva part, que en la teva ànima tot ho fa Déu.

Que no sigui així, però, des del punt de vista de la teva correspondència.


277

Exercita’t en la virtut de l’esperança, perseverant —per Déu, i encara que et costi— en el teu treball ben acabat, amb el convenciment que el teu esforç no és pas inútil davant el Senyor.


278

Quan en la teva lluita diària, feta ordinàriament de moltes miques, hi ha desigs i realitats d'agradar a Déu contínuament, t'ho asseguro: res no es perd!


279

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per a ser eficaç, per a estimar totes les criatures i donar-los la pau i l'alegria!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.


280

Saps que no et mancarà la gràcia de Déu, perquè t’ha escollit des de l’eternitat. I, si t’ha tractat així, et concedirà tots els auxilis, perquè li siguis fidel, com a fill seu.

—Camina, doncs, amb seguretat i amb correspondència actual.


281

Demano a la Mare de Déu que ens sàpiga, que ens vulgui somriure..., i ens somriurà.

I, a més, a la terra premiarà la nostra generositat amb el mil per u: el mil per u, li demano!


282

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir tothom amb un somrís habitual sincer; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l'esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treball per les ànimes.


283

Fill, et deia tot segur: per a encomanar la nostra «bogeria» a d'altres apòstols, no se m'escapen els «obstacles» que trobarem. Alguns podran semblar insuperables..., però inter medium montium pertransibunt aquae —les aigües passaran a través de les muntanyes: l'esperit sobrenatural i l'ímpetu del nostre zel foradaran les muntanyes, i superarem aquells obstacles.


284

«Déu meu, Déu meu! Tots igualment estimats, per Tu, en Tu i amb Tu: i, ara, tots escampats», et queixaves, en veure't novament sol i sense mitjans humans.

—Però immediatament el Senyor va ficar en la teva ànima la seguretat que Ell ho resoldria. I tu li vas dir: Tu ho arreglaràs!

—Efectivament, el Senyor ho disposa tot abans, més i millor del que tu esperaves.


285

És just que el Pare i el Fill i l'Esperit Sant coronin la Mare de Déu com a Reina i Senyora de tota la creació.

—Aprofita't d'aquest poder! i, amb gosadia filial, uneix-te a aquesta festa del Cel. Jo, a la Mare de Déu i Mare meva, la corono amb les meves misèries purificades, perquè no tinc pedres precioses ni virtuts.

—Anima't-hi!


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent