Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Forja > Tu pots! > Cap 5
286

Vull prevenir-te d'una dificultat que tal vegada es pot presentar: la temptació del cansament, del descoratjament.

—¿És que no tens encara fresc el record d'una vida —la teva— sense rumb, sense meta, sense gràcia, que la llum de Déu i la teva entrega han encarrilat i omplert d'alegria?

—No canviïs insensatament això per allò.


287

Si notes que no pots, pel motiu que sigui, digues-li, abandonant-te en Ell: ¡Senyor, confio en Tu, m'abandono en Tu, però ajuda la meva feblesa!

I ple de confiança, repeteix-li: mira'm, Jesús, sóc un drap brut; l'experiència de la meva vida és tan trista, no mereixo ser fill teu. Digues-li això...; i digues-li-ho moltes vegades.

—No trigaràs a sentir la seva veu: ne timeas —no tinguis por!; o també: surge et ambula! —aixeca't i camina!


288

Em comentaves, encara indecís: ¡com es coneixen aquests temps en què el Senyor em demana més!

—Només se'm va acudir recordar-te: m'asseguraves que únicament volies identificar-te amb Ell, per què t'hi resisteixes?


289

Tant de bo sàpigues complir aquest propòsit que t'has fixat: «morir una mica a mi mateix, cada dia».


290

L'alegria, l'optimisme sobrenatural i humà, són compatibles amb el cansament físic, amb el dolor, amb les llàgrimes —perquè tenim cor—, amb les dificultats en la nostra vida interior o en la tasca apostòlica.

Ell, perfectus Deus, perfectus Homo —perfecte Déu i perfecte Home—, que tenia tota la felicitat del Cel, volgué experimentar la fatiga i el cansament, el plor i el dolor..., perquè entenguem que ser sobrenaturals comporta ser molt humans.


291

Jesús et demana oració... Ho veus clar. —En canvi, quina falta de correspondència! Tot et costa molt: ets com el nen que té mandra d'aprendre a caminar. Però en el teu cas, no és solament mandra. És també por, falta de generositat.


292

Repeteix amb freqüència: Jesús, si mai s'insinua en la meva ànima el dubte entre allò que Tu em demanes o seguir altres ambicions nobles, et dic des d'ara que m'estimo més el teu camí, costi el que costi. No em deixis!


293

Busca la unió amb Déu, i omple't d'esperança —virtut segura!—, perquè Jesús, amb les llums de la seva misericòrdia, t'il·luminarà, fins i tot en la nit més fosca.


294

Així fluïa la teva oració: «les meves misèries em pesen, però no m'aclaparen perquè sóc fill de Déu. Expiar. Estimar... I —afegies— vull servir-me de la meva feblesa, com Sant Pau, persuadit que el Senyor no abandona els qui confien en Ell».

—Continua així, et vaig confirmar, perquè —amb la gràcia de Déu— podràs, i superaràs les teves misèries i les teves petiteses.


295

Qualsevol moment és propici per fer un propòsit eficaç, per dir crec, per dir espero, per dir estimo.


296

Aprèn a lloar el Pare i el Fill i l'Esperit Sant. Aprèn a tenir una especial devoció a la Santíssima Trinitat: crec en Déu Pare, crec en Déu Fill, crec en Déu Esperit Sant; espero en Déu Pare, espero en Déu Fill, espero en Déu Esperit Sant; estimo Déu Pare, estimo Déu Fill, estimo Déu Esperit Sant. Crec, espero i estimo la Trinitat Beatíssima.

—Fa falta, aquesta devoció, com un exercici sobrenatural de l'ànima, que es tradueix en actes del cor, encara que no sempre s'expressi en paraules.


297

El sistema, el mètode, el procediment, l'única manera que tinguem vida —abundant i fecunda en fruits sobrenaturals— és seguir el consell de l'Esperit Sant, que ens arriba a través dels Fets dels Apòstols: omnes erant perseverantes unanimiter in oratione —tots perseveraven unànimement en l'oració.

—Sense oració, res!


298

El meu Senyor Jesús té un Cor més sensible que tots els cors de tots els homes bons junts. Si un home bo (mitjanament bo) sap que una determinada persona l'estima, sense esperar cap mena de satisfacció o premi (estima per estimar); i coneix també que aquesta persona només desitja que ell no s'oposi a ser estimat, ni que sigui de lluny..., no tardarà a correspondre a un amor tan desinteressat.

—Si l'Amat és tan poderós que ho pot tot, estic segur que, a més d'acabar rendint-se davant l'amor fidel de la criatura (a pesar de les misèries d'aquesta pobra ànima), donarà a l'amant la bellesa, la ciència, i el poder sobrehumans que calguin, perquè els ulls de Jesús no es taquin, quan es fixin en el pobre cor que l'adora.

—Nen, estima: estima i espera.


299

Si amb sacrifici sembres Amor, també recolliràs Amor.


300

Nen: ¿no t'encens en desigs de fer que tothom l'estimi?


301

Jesús-infant, Jesús-adolescent: m'agrada veure't així, Senyor, perquè... m'atreveixo a més. M'agrada veure't petitó, com desemparat, per fer-me la il·lusió que em necessites.


302

Sempre que entro a l'oratori, li dic al Senyor —he tornat a ser nen— que l'estimo més que ningú.


303

Que n'és d'estupenda l'eficàcia de la Sagrada Eucaristia, en l'acció —i abans en l'esperit— de les persones que la reben amb freqüència i piadosament.


304

Si aquells homes, per un tros de pa —tot i que el miracle de la multiplicació sigui molt gros—, s'entusiasmen i t'aclamen, ¿què no haurem de fer nosaltres per tants dons com ens has concedit, i especialment perquè te'ns entregues sense reserves en l'Eucaristia?


305

Nen bo: els amadors de la terra, ¡com besen les flors, la carta, el record del qui estimen!...

—I tu, ¿podràs oblidar-te alguna vegada que el tens sempre al teu costat... a Ell!? —T'oblidaràs... que el pots menjar?


306

Treu el cap moltes vegades a l'oratori, per dir-li a Jesús:...m'abandono en els teus braços.

—Deixa als seus peus allò que tens: ¡les teves misèries!

—D'aquesta manera, a pesar de la turbamulta de coses que arrossegues darrera teu, no em perdràs mai la pau.


307

Resa segur amb el Salmista: «¡Senyor, Tu ets el meu refugi i la meva fortalesa, confio en Tu!»

Et garanteixo que Ell et preservarà de les insídies del «dimoni meridià» —en les temptacions i... en les caigudes!—, quan l'edat i les virtuts haurien de ser madures, quan et caldria saber de memòria que només Ell és la Fortalesa.


308

¿Et penses que a la vida s'agraeix un servei prestat de mala gana? Evidentment, no. I fins s'arriba a concloure: seria millor que no el fes.

¿I tu consideres que pots servir Déu amb mala cara? No! —Has de servir-lo amb alegria, malgrat les teves misèries, que ja les traurem amb l'ajuda divina.


309

T'assalten dubtes, temptacions amb fatxa elegant.

—M'agrada sentir-te: es veu que el dimoni et considera enemic, i que la gràcia de Déu no et desempara. Continua lluitant!


310

La major part dels qui tenen problemes personals, «els tenen» per l'egoisme de pensar en ells mateixos.


311

Sembla que hi ha calma. Però l'enemic de Déu no dorm...

—També el Cor de Jesús vetlla! Aquesta és la meva esperança.


312

La santedat està en la lluita, en el fet de saber que tenim defectes i de tractar heroicament d'evitar-los.

La santedat —insisteixo— està en el fet de superar aquests defectes... però ens morirem amb defectes: si no, ja t'ho he dit, seríem uns superbs.


313

¡Gràcies, Senyor, perquè —en permetre la temptació— ens dónes també la formositat i la fermesa de la teva gràcia, perquè siguem vencedors! ¡Gràcies, Senyor, per les temptacions, que permets perquè siguem humils!


314

No m'abandonis, Senyor meu: ¿no veus a quin abisme sense fons aniria a parar aquest pobre fill teu?

—Mare meva: sóc també fill teu.


315

No es pot dur una vida neta sense l'ajut diví. Déu vol la nostra humilitat, vol que li demanem la seva ajuda, a través de la nostra Mare i Mare seva.

Has de dir a la Mare de Déu, ara mateix, en l'acompanyada soledat del teu cor, parlant sense temor de paraules: Mare meva, aquest pobre cor meu algunes vegades es rebel·la... Però si tu m'ajudes... —I t'ajudarà, per tal que el guardis net i continuïs pel camí on Déu t'ha cridat: la Mare de Déu et facilitarà sempre el compliment de la Voluntat de Déu.


316

Per a custodiar la santa puresa, la netedat de vida, has d'estimar i practicar la mortificació diària.


317

Quan sentis el fibló de la pobra carn, que a vegades ataca amb violència, besa el Santcrist, besa'l moltes vegades!, amb eficàcia de voluntat, encara que et sembli que ho fas sense amor.


318

Posa't cada dia davant del Senyor i, com aquell home necessitat de l'Evangeli, digues-li a poc a poc, amb tot l'afany del teu cor: Domine, ut videam! —Senyor, que hi vegi!; que vegi el que Tu esperes de mi i lluiti per ser-te fidel.


319

Déu meu, ¡que fàcil és perseverar, sabent que Tu ets el Bon Pastor, i nosaltres —tu i jo...— ovelles del teu ramat!

—Perquè prou ens consta que el Bon Pastor dóna la seva vida sencera per cada una de les seves ovelles.


320

Avui, en la teva oració, t'has confirmat en el propòsit de fer-te sant. T'entenc quan afegeixes, concretant: sé que ho aconseguiré: no perquè estigui segur de mi, Jesús, sinó perquè... estic segur de Tu.


321

Tu, tot sol, sense comptar amb la gràcia, no podràs fer res de profit, perquè hauràs tallat el camí de les relacions amb Déu.

—Amb la gràcia, en canvi, ho pots tot.


322

¿Vols aprendre de Crist i fer-te teu l'exemple de la seva vida? —Obre el Sant Evangeli, i escolta el diàleg de Déu amb els homes..., amb tu.


323

Jesús sap ben bé el que convé..., i jo estimo i estimaré sempre la seva Voluntat. Ell és qui fa anar els «ninots» i, si és un mitjà per al nostre fi, a pesar d'aquells homes sense Déu que s'entesten a posar-hi obstacles, em donarà allò que demano.


324

La fe vertadera es descobreix per la humilitat.

Dicebat enim intra se —deia aquella dona pobrissona dintre seu: si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero —només tocant la vora de la seva vestidura, em guariré.

¡Quina humilitat la seva, fruit i senyal de la seva fe!


325

Si Déu et dóna la càrrega, Déu et donarà la força.


326

Invoca l'Esperit Sant a l'examen de consciència, perquè tu coneguis més Déu, perquè et coneguis a tu mateix, i d'aquesta manera puguis convertir-te cada dia.


327

Direcció espiritual. Deixa que, amb sentit sobrenatural i amb sant desvergonyiment, regirin dins la teva ànima, per comprovar fins a quin punt pots —i vols!— donar glòria a Déu.


328

Quomodo fet istud quoniam virum non cognosco? —¿com es podrà obrar aquest prodigi, si no conec home? Pregunta de Maria a l'Àngel, que és reflex del seu Cor sincer.

Mirant la Verge Santa, m'he confirmat en una norma clara: per a tenir pau i viure en pau, hem de ser molt sincers amb Déu, amb els qui dirigeixen la nostra ànima i amb nosaltres mateixos.


329

El nen babau plora i pica de peus, quan la seva mare afectuosa punxa amb una agulla de cap el seu dit per treure l'espina que hi té clavada... El nen assenyat, tal vegada amb els ulls plens de llàgrimes —perquè la carn és flaca—, mira agraït la seva mare bona, que el fa patir una mica, per evitar mals més grans.

—Jesús, que jo sigui nen assenyat.


330

Nen, pobre ruquet: si, amb Amor, el Senyor ha netejat la teva negra esquena, avesada al fem, i et carrega de guarniments de ras i damunt hi posa joiells enlluernadors, pobre ase!, no oblidis que «pots», per la teva culpa, llençar per terra la bella càrrega..., però que tu sol «no pots» tornar-te-la a carregar.


331

Descansa en la filiació divina. Déu és un Pare —el teu Pare!— ple de tendresa, d'infinit amor.

—Anomena'l Pare moltes vegades, i digues-li —a soles— que l'estimes, que l'estimes moltíssim!: que sents l'orgull i la força de ser fill seu.


332

L'alegria és conseqüència necessària de la filiació divina, de saber-nos estimats amb predilecció pel nostre Pare Déu, que ens acull, ens ajuda i ens perdona.

—Recorda-ho bé i sempre: encara que alguna vegada sembli que tot s'enfonsa, no s'enfonsa res!, perquè Déu no perd batalles.


333

La mostra més gran d’agraïment a Déu és estimar apassionadament la nostra condició de fills seus.


334

Estàs com el pobric que de sobte s'assabenta que és, fill del Rei! —Per això, ja només et preocupa en la terra la Glòria —tota la Glòria— del teu Pare Déu.


335

Nen amic, digues-li:. Jesús, sabent que t'estimo i que m'estimes, les altres coses no m'importen gens: tot va bé.


336

—Molt he demanat a la Senyora, m'asseguraves. I et corregies: més ben dit, molt he exposat a la Senyora.


337

«Tot ho puc en Aquell que em conforta». Amb Ell no hi ha possibilitat de fracàs, i d'aquesta persuasió neix el sant «complex de superioritat» per afrontar les tasques amb esperit de vencedors, perquè Déu ens concedeix la seva fortalesa.


338

Davant la tela, amb afanys de superació, exclamava aquell artista: Senyor, vull acolorir-te trenta-vuit cors, trenta-vuit àngels rompent-se sempre d'amor per Tu: trenta-vuit meravelles brodades en el teu cel, trenta-vuit sols en el teu mantell, trenta-vuit focs, trenta-vuit amors, trenta-vuit bogeries, trenta-vuit alegries...

Després, humil, reconeixia: això és la imaginació i el desig. La realitat son trenta-vuit figures poc aconseguides que, més que donar satisfacció, mortifiquen la vista.


339

No podem tenir la pretensió que els Àngels ens obeeixin... Però tenim la seguretat que els Sants Àngels ens escolten sempre.


340

Deixa't conduir per Déu. Et portarà pel «seu camí», servint-se d'adversitats incomptables... i potser fins i tot de la teva ganduleria, perquè es vegi que la teva feina la realitza Ell.


341

Demana-li sense por, insisteix. Recorda't de l'escena que ens relata l'Evangeli sobre la multiplicació dels pans. —Mira amb quina magnanimitat respon als Apòstols: quants pans teniu?, cinc?... Què em demaneu?... I Ell en dóna sis, cent, milers... Per què?

—Perquè Crist veu les nostres necessitats amb una saviesa divina, i amb la seva omnipotència pot i arriba més lluny que els nostres desigs.

¡El Senyor hi veu més enllà de la nostra pobra lògica i és infinitament generós!


342

Quan es treballa per Déu, cal tenir «complex de superioritat», t'he assenyalat.

Però, em preguntaves, ¿això no és una manifestació de supèrbia? —No! És una conseqüència de la humilitat, d'una humilitat que em fa dir: Senyor, Tu ets el qui ets. Jo sóc la negació. Tu tens totes les perfeccions: el poder, la fortalesa, l'amor, la glòria, la saviesa, l'imperi, la dignitat... Si jo m'uneixo a Tu, com un fill que es posa en els braços forts del seu pare o a la falda meravellosa de la seva mare, sentiré la calor de la teva divinitat, sentiré les llums de la teva saviesa, sentiré córrer per la meva sang la teva fortalesa.


343

Si tens presència de Déu, per damunt de la tempesta que ensordeix, en la teva mirada brillarà sempre el sol; i, per sota de l'onatge tumultuós i devastador, regnaran en la teva ànima la calma i la serenitat.


344

Per a un fill de Déu, cada jornada ha de ser ocasió de renovar-se, amb la seguretat que, ajudat per la gràcia, arribarà al final del camí, que és l'Amor.

Per això, si comences i recomences, vas bé. Si tens moral de victòria, si lluites, amb l'auxili de Déu, venceràs! ¡No hi ha dificultat que no puguis superar!


345

Arriba't a Betlem, apropa't a l'Infant, dansa-li, digues-li tantes coses enceses, estreny-lo contra el teu cor...

—No parlo de criaturades: parlo d'amor! I l'amor es manifesta amb fets: en la intimitat de la teva ànima, bé el pots abraçar!


346

Fem present a Jesús que som nens. I els nens, els nens petitons i senzills, ¡com pateixen per pujar un graó! Són allí, en aparença, perdent el temps. Per fi, han pujat. Ara, un altre graó. Amb les mans i els peus, i amb l'impuls de tot el cos, aconsegueixen un nou triomf: un altre graó. I tornem-hi. Quins esforços! Ja en falten pocs..., però, llavors, una ensopegada... i apa! avall. Ple de cops, inundat de llàgrimes, el pobre nen comença, recomença l’ascens.

Així, nosaltres, Jesús, quan estem sols. Agafa'ns Tu amb els teus braços amables, com un Amic gran i bo del nen senzill; no ens deixis fins que no siguem dalt; i aleshores —oh, aleshores!—, sabrem correspondre al teu Amor Misericordiós, amb audàcies infantils, dient-te, dolç Senyor, que, llevat de Maria i de Josep, no hi ha hagut ni hi haurà mortal —i això que n'hi ha hagut de molt bojos— que t'estimi com t'estimo jo.


347

No t'importi gens fer petites criaturades, t'he aconsellat: mentre aquests actes no siguin rutinaris, no resultaran estèrils.

—Un exemple: suposem que una ànima, que fa via d'infància espiritual, se sent moguda a acotxar cada nit, a les hores del son, una imatge de fusta de la Verge Santíssima.

L'enteniment es rebel·la contra una acció com aquesta, perquè li sembla clarament inútil. Però l'ànima petita, tocada per la gràcia, veu perfectament que un nen, per amor, obraria així.

Llavors, la voluntat viril, que tenen tots els qui són espiritualment petitons, s'alça, obligant l'enteniment a rendir-se... I, si aquella ànima infantil continua cada dia acotxant la imatge de Nostra Senyora, cada dia també fa una petita criaturada fecunda als ulls de Déu.


348

Quan siguis sincerament nen i vagis per camins d'infància —si el Senyor t'hi porta—, seràs invencible.


349

Petició confiada de fill petit: voldria una compunció com la que tingueren, Senyor, els qui més t'hagin sabut agradar.


350

Nen, deixaràs de ser-ho, si algú o alguna cosa s'interposa entre Déu i tu.


351

No haig de demanar res a Jesús: em limitaré a donar-li gust en tot i a explicar-li les coses, com si Ell no les sabés, igual que un nen petit al seu pare.


352

Nen, digues-li a Jesús: no em conformo amb més poc que amb Tu.


353

En la teva oració d'infància espiritual, quines coses més puerils li dius al teu Senyor! Amb la confiança d'un nen que enraona amb l'Amic gran, de l'amor del qual n'està segur, li confies: que jo visqui només per a la teva Glòria!

Recordes i reconeixes amb lleialtat que tot ho fas malament: això, Jesús meu —afegeixes—, no et pot pas cridar l'atenció: és impossible que jo faci res del dret. Ajuda'm Tu, fes-ho Tu per mi i veuràs que bé que surt.

Després, amb audàcia i sense apartar-te de la veritat, continues: amara'm, embriaga'm del teu Esperit, i així faré la teva Voluntat. Vull fer-la. Si no la faig..., és que no m'ajudes. ¡Però sí que m'ajudes!


354

Has de sentir la necessitat urgent de veure't petit, desproveït de tot, feble. Llavors et llançaràs a la falda de la nostra Mare del Cel, amb jaculatòries, amb mirades d'afecte, amb pràctiques de pietat mariana..., que són a l'entranya del teu esperit filial.

—Ella et protegirà.


355

Passi el que passi, persevera en el teu camí; persevera, alegre i optimista, perquè el Senyor s'entesta a escombrar tots els obstacles.

—Escolta'm bé: ¡estic segur que, si lluites, seràs sant!


356

Els primers Apòstols, quan el Senyor els cridà, eren al costat de la barca vella i al costat de les xarxes malmeses, recosint-les. El Senyor els digué que el seguissin; i ells, statim —a l'instant, relictis omnibus —deixant totes les coses, tot!, el seguiren...

I succeeix algunes vegades que nosaltres —que volem imitar-los— no acabem d'abandonar-ho tot, i ens queda un afeccionament al cor, un error en la nostra vida, que no volem tallar, per oferir-li-ho al Senyor.

—Faràs l'examen del teu cor ben a fons? —No hi ha de quedar res, que no sigui d'Ell; si no, no l'estimem bé, ni tu ni jo.


357

Fes presents al Senyor, amb sinceritat i constantment, els teus desigs de santedat i d'apostolat..., i llavors no es trencarà el pobre vas de la teva ànima; o, si es trenca, es recompondrà amb nova gràcia, i continuarà servint per a la teva pròpia santedat i per a l'apostolat.


358

Cal que la teva oració sigui la del fill de Déu; no la dels hipòcrites, que han d'escoltar de Jesús aquelles paraules: «no tot el qui diu, Senyor!, Senyor!, entrarà en el Regne dels Cels».

La teva oració, el teu clamar «Senyor!, Senyor!» ha d'anar unit, de mil formes diverses al llarg de la jornada, al desig i a l'esforç eficaç de complir la Voluntat de Déu.


359

Nen, digues-li: ¡oh, Jesús, jo no vull que el dimoni s'apoderi de les ànimes!


360

Si has estat elegit, cridat per l'Amor de Déu, per a seguir-lo, tens obligació de respondre-li..., i tens també el deure, no menys fort, de conduir, de contribuir a la santedat i al bon caminar dels teus germans els homes.


361

Anima't!..., també quan caminar es fa dur. ¿No t'alegra que la fidelitat als teus compromisos de cristià depengui en bona part de tu?

Omple't de goig, i renova lliurement la teva decisió: Senyor, jo també vull, ¡compta amb la meva poquesa!


362

Déu no t'arrenca del teu ambient, no et remou del món, ni del teu estat, ni de les teves ambicions humanes nobles, ni del teu treball professional... però, allí, t'hi vol sant!


363

Amb el front tocant a terra i posat en la presència de Déu, considera (perquè és així) que ets una cosa més bruta i menyspreable que la brossa recollida per l'escombra.

—I, malgrat tot, el Senyor t'ha elegit.


364

—Quan et decidiràs...!

Molts, al teu voltant, duen una vida sacrificada per un motiu simplement humà; no es recorden aquestes pobres criatures que són fills de Déu, i es condueixen així potser només per supèrbia, per destacar, per aconseguir en el futur una vida més còmoda: s'abstenen de tot!

I tu, que tens el dolç pes de l'Església, dels teus, dels teus col·legues i amics, motius pels quals val la pena gastar-se, què fas?, ¿amb quin sentit de responsabilitat reacciones?


365

Oh, Senyor!, ¿per què m'has buscat a mi —que sóc la negació—, havent-hi tants sants, savis, rics i plens de prestigi?

—Tens raó..., justament per això, agraeix-li-ho amb obres i amb amor.


366

Jesús, que en la teva Església Santa perseveri tothom en el camí, seguint la seva vocació cristiana, com els Mags seguiren l'estrella: menyspreant els consells d'Herodes..., que no els faltaran.


367

Demanem a Jesucrist que el fruit de la seva Redempció creixi abundant en les ànimes: encara més, més, més abundant!, divinament abundant!

I per això, que ens faci bons fills de la seva Mare beneïda.


368

Vols un secret per a ser feliç?: dóna't als altres i serveix-los, sense esperar que t'ho agraeixin.


369

Si actues —vius i treballes— de cara a Déu, per raons d'amor i de servei, amb ànima sacerdotal, encara que no siguis sacerdot, tota la teva acció adquireix un genuí sentit sobrenatural, que manté unida la teva vida sencera a la font de totes les gràcies.


370

Davant l'immens panorama d'ànimes que ens espera, davant aquesta preciosa i tremenda responsabilitat, potser se t'acudeix pensar el mateix que a vegades penso jo: ¿amb mi, tota aquesta labor?, amb mi, que sóc tan poca cosa?

—Hem d'obrir llavors l'Evangeli, i contemplar com Jesús guareix el cec de naixement: amb fang fet de pols de la terra i de saliva. ¡I aquest és el col·liri que dóna la llum a uns ulls cecs!

Això som tu i jo. Amb el coneixement de la nostra feblesa, del nostre valer nul, però —amb la gràcia de Déu i la nostra bona voluntat— som col·liri!, per il·luminar, per prestar la nostra fortalesa als altres i a nosaltres mateixos.


371

Li deia una ànima apostòlica: Jesús, Tu sabràs el que fas..., jo no treballo per a mi...


372

Déu Nostre Senyor, si perseveres en l'oració amb «perseverança personal», et donarà els mitjans que necessites, per ser més eficaç i per estendre el seu regnat en el món.

—Però cal que restis fidel: demana, demana, demana... Penses que et comportes així?


373

El Senyor vol els seus fills, per tots els camins honestos de la terra, llançant la llavor de la comprensió, del perdó, de la convivència, de la caritat, de la pau.

—Tu, què fas?


374

La Redempció s'està fent, encara en aquest moment..., i tu ets —has de ser!—corredemptor.


375

Ser cristià en el món no vol dir aïllar-se, ben al contrari! —Significa estimar tothom, i desitjar encendre'ls amb el foc de l'amor a Déu.


376

Senyora, Mare de Déu i Mare meva, ni per pensament vull que deixis de ser la Mestressa i Emperadriu de totes les coses creades.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent