Labor

Per l'ensenyança paulina, sabem que hem de renovar el món en l'esperit de Jesucrist, que hem de col·locar el Senyor al capdamunt i a l'entranya de totes les coses.

—¿Penses tu que ho estàs acomplint en el teu ofici, en la teva tasca professional?

¿Per què no proves de convertir en servei de Déu la teva vida sencera: el treball i el descans, el plor i el somriure?

—Pots…, i has de fer-ho!

Totes i cada una de les criatures, tots els esdeveniments d'aquesta vida, sense excepció, han de ser escales que et duguin a Déu, i que et moguin a conèixer-lo i estimar-lo, a donar-li gràcies, i a procurar que tots el coneguin i l'estimin.

Estem obligats a treballar, i a treballar a consciència, amb sentit de responsabilitat, amb amor i perseverança, sense abandonaments ni lleugereses: perquè el treball és un mandat de Déu, i a Déu, com diu el salmista, cal obeir-lo in laetitia —amb alegria!

Hem de conquerir, per a Crist, tot valor humà que sigui noble.

Quan es viu de veres la caritat, no hi ha temps de buscar-se a si mateix; no hi ha espai per a la supèrbia; ¡no se'ns acudiran més que ocasions de servir!

Qualsevol activitat —sigui o no humanament molt important— ha de convertir-se per a tu en un mitjà de servir el Senyor i els homes: aquí rau la veritable dimensió de la seva importància.

Treballa sempre, i en tot, amb sacrifici, per posar Crist al cim de totes les activitats dels homes.

La correspondència a la gràcia també es troba en aquelles coses menudes de la jornada, que semblen sense categoria i, tanmateix, tenen la transcendència de l'Amor.

No es pot oblidar que el treball digne, noble i honest, en les coses humanes, pot elevar-se —i ha d'elevar-se!— a l'ordre sobrenatural, bo i fent-se un quefer diví.

Jesús, Senyor i Model nostre, en créixer i viure com un de nosaltres, ens revela que l'existència humana —la teva—, les ocupacions corrents i ordinàries, tenen un sentit diví, d'eternitat.

Admira la bondat del nostre Pare Déu: ¿no t'omple de goig la certesa que la teva llar, la teva família, el teu país, que estimes amb bogeria, són matèria de santedat?

Filla meva, que has constituït una llar, m'agrada recordar-te que les dones —prou que ho saps!— teniu molta fortalesa, que la sabeu embolicar amb una dolçor especial, a fi que no es noti. I, amb aquesta fortalesa, podeu fer del marit o dels fills instruments de Déu o diables.

—Tu els faràs sempre instruments de Déu: el Senyor compta amb la teva ajuda.

Em commou que l'Apòstol qualifiqui el matrimoni cristià, de sacramentum magnum —sagrament gran. També d'aquí dedueixo que la tasca dels pares de família és importantíssima.

—Participeu del poder creador de Déu i, per això, l'amor humà és sant, noble i bo: una alegria del cor, a la qual el Senyor —en la seva providència amorosa— vol que altres lliurement hi renunciem.

—Cada fill que us concedeix Déu és una gran benedicció divina: no tingueu por als fills!

En les meves converses amb tants matrimonis, els insisteixo per tal que, mentre visquin ells i visquin també els seus fills, han d'ajudar-los a ser sants, bo i sabent que a la terra no serem sants ningú. No farem més que lluitar, lluitar i lluitar.

—I afegeixo: vosaltres, mares i pares cristians, sou un gran motor espiritual, que envia als vostres fortalesa de Déu per aquesta lluita, per vèncer, perquè siguin sants. No els defraudeu!

No tinguis por d'estimar les ànimes, per Ell; i no et faci res d'estimar encara més els teus, sempre que estimant-los tant, a Ell l'estimis milions de vegades més.

Coepit facere et docere —començà Jesús a fer i després a ensenyar: tu i jo hem de donar el testimoni de l'exemple, perquè no podem dur una doble vida: no podem ensenyar allò que no practiquem. Amb altres paraules, hem d'ensenyar allò que, si més no, lluitem per practicar.

Cristià: estàs obligat a ser exemplar en tots els terrenys, també com a ciutadà, en el compliment de les lleis encaminades al bé comú.

Com que ets tan exigent en el fet que, fins en els serveis públics, els altres compleixin les seves obligacions —és un deure!, afirmes—, ¿has pensat si respectes el teu horari de treball, si el fas a consciència?

Observa tots els teus deures cívics, sense voler sostreure't al compliment de cap obligació; i exercita tots els teus drets, en bé de la col·lectivitat, sense exceptuar-ne imprudentment cap.

—També has de donar en això testimoni cristià.

Si volem de veritat santificar el treball, cal complir ineludiblement la primera condició: treballar, i treballar bé!, amb serietat humana i sobrenatural.

Que la teva caritat sigui amable: no ha de mancar mai en els teus llavis, amb la prudència i la naturalitat degudes, i encara que ploris per dintre, un somriure per a tots, un servei sense regateigs.

Aquell treball enllestit a mitges és solament una caricatura de l'holocaust que Déu et demana.

Si afirmes que vols imitar Crist…, i et sobra temps, és que vas per camins de tebiesa.

Les tasques professionals —també el treball de la llar és una professió de primer ordre— són testimoni de la dignitat de la criatura humana; ocasió de desenvolupament de la pròpia personalitat; vincle d'unió amb els altres; font de recursos; mitjà per contribuir a la millora de la societat, on vivim, i de fomentar el progrés de tota la humanitat…

—Per a un cristià, aquestes perspectives s'allarguen i s'amplien encara més, perquè el treball —assumit per Crist com a realitat redimida i redemptora— esdevé mitjà i camí de santedat, concreta tasca santificable i santificadora.

Ha volgut el Senyor que els seus fills, els qui hem rebut el do de la fe, manifestem l'original visió optimista de la creació, el «amor al món» que batega en el cristianisme.

—Per tant, no ha de faltar mai il·lusió en el teu treball professional, ni en el teu afany per construir la ciutat temporal.

Has de mantenir-te vigilant, a fi que els teus èxits professionals o els teus fracassos —que vindran!— no et facin oblidar, encara que només sigui momentàniament, quin és el veritable fi del teu treball: la glòria de Déu!

La responsabilitat cristiana en el treball no es tradueix solament en el fet d'emplenar les hores, sinó en el de realitzar-lo amb competència tècnica i professional… i, sobretot, amb amor de Déu.

¡Quina llàstima matar el temps, que és un tresor de Déu!

Com que totes les professions honestes poden i han de ser santificades, cap fill de Déu no té dret a dir: no puc fer apostolat.

De la vida oculta de Jesucrist has de treure aquesta altra conseqüència: no tenir pressa…, tot i tenint-ne!

És a dir, abans que res hi ha la vida interior; la resta, l'apostolat, tot apostolat, és un corol·lari.

Enfronta't amb els problemes d'aquest món, amb sentit sobrenatural i d'acord amb les normes morals, que no amenacen ni destrueixen la personalitat, però sí que l'encaminen.

—Conferiràs així a la teva conducta una força vital, que arrossegui; i et confirmaràs en la teva marxa pel camí recte.

Déu Nostre Senyor et vol sant, per tal que santifiquis els altres. —I per això, cal que tu —amb valentia i sinceritat— et miris a tu mateix, que miris el Senyor Déu Nostre…, i després, solament després, que miris el món.

Fomenta les teves qualitats nobles, humanes. Poden ser el començament de l'edifici de la teva santificació. Alhora, recorda que —com ja t'he dit en una altra ocasió— en el servei de Déu s'ha de cremar tot, fins el «què diran», fins allò que en diuen reputació, si cal.

Necessites formació, perquè has de tenir un profund sentit de responsabilitat, que promogui i animi l'actuació dels catòlics en la vida pública, amb el respecte degut a la llibertat de cadascú, i recordant a tots que han de ser coherents amb la seva fe.

Per mitjà del teu treball professional, acabat amb la perfecció sobrenatural i humana que sigui possible, pots donar —¡has de donar!— criteri cristià en els llocs on exerceixis la teva professió o ofici.

Com a cristià, tens el deure d'actuar, de no abstenir-te, de prestar la teva pròpia col·laboració per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, al bé comú.

Els fills de Déu, ciutadans de la mateixa categoria que els altres, hem de participar «sense por» en totes les activitats i organitzacions honestes dels homes, a fi que Crist hi sigui present.

Nostre Senyor ens demanarà compte estricte si, per deixadesa o comoditat, cadascú de nosaltres, lliurement, no procura intervenir en les obres i en les decisions humanes, de les quals depenen el present i el futur de la societat.

Amb sentit de profunda humilitat —forts en el nom del nostre Déu i no, com diu el Salm, «en els recursos dels nostres carros de combat i dels nostres cavalls»—, hem de procurar, sense respectes humans, que no hi hagi racons de la societat on no es conegui Crist.

Amb llibertat, i d'acord amb les teves aficions o qualitats, pren part activa i eficaç en les rectes associacions oficials o privades del teu país, amb una participació plena de sentit cristià: aquelles organitzacions no són mai indiferents per al bé temporal i etern dels homes.

Esforça't perquè les institucions i les estructures humanes, on treballes i et mous amb ple dret de ciutadà, es confirmin amb els principis que regeixen una concepció cristiana de la vida.

Així, no ho dubtis, assegures als homes els mitjans per viure d'acord amb la seva dignitat, i facilitaràs que moltes ànimes, amb la gràcia de Déu, puguin respondre personalment a la vocació cristiana.

Deure de cristià i de ciutadà és defensar i fomentar, per pietat i per cultura, els monuments disseminats per carrers i camins —creus de terme, imatges marianes, etc.—, reconstruint els que la barbàrie o el temps destrueixin.

Cal contrarestar amb força aquelles «llibertats de perdició», filles del llibertinatge, nétes de les males passions, besnétes del pecat original…, que descendeixen, com es pot veure, en línia recta del diable.

Per objectivitat, i perquè no facin més mal, haig d'insistir que als enemics de Déu no se'ls ha de donar publicitat ni «hosannar-los»…, tampoc un cop morts.

Avui s'ataca la nostra Mare l'Església en la qüestió social i des del govern dels pobles. Per això envia Déu els seus fills —t'envia a tu!— a lluitar, i a difondre la veritat en aquestes tasques.

Per la teva condició de ciutadà corrent, justament per aquest «laïcisme» teu, igual —ni més, ni menys— que el dels teus col·legues, has de tenir la valentia, que de vegades no serà poca, de fer «tangible» la teva fe: que vegin les teves bones obres i el motiu que t'empeny.

Un fill de Déu —tu— no ha de tenir por de viure en l'ambient —professional, social…— que li és propi: mai no està sol!

—Déu Nostre Senyor, que sempre t'acompanya, et concedeix els mitjans perquè li siguis fidel i perquè duguis els altres fins a Ell.

Tot per Amor! Aquest és el camí de la santedat, de la felicitat.

Afronta amb aquest punt de mira les teves tasques intel·lectuals, les ocupacions més enlairades de l'esperit i les coses més arran de terra, aquelles que necessàriament hem de complir tots, i viuràs alegre i amb pau.

Tu, per cristià, dins els límits del dogma i de la moral, pots cedir en tot allò que sigui teu, i cedir-ho de tot cor…: però, en allò que és de Jesucrist, no pots cedir!

Quan hagis de manar, no humiliïs: fes-ho amb delicadesa; respecta la intel·ligència i la voluntat de qui obeeix.

Com és lògic, has d'emprar mitjans terrenals. —Però posa un afany molt gran a estar desprès de tot el que és terrenal, per tal de manejar-lo pensant sempre en el servei a Déu i als homes.

Planificar-ho tot? —Tot!, m'has dit.

—D'acord; cal exercitar la prudència, però tingues en compte que les empreses humanes, àrdues o ordinàries, conserven sempre un marge d'imprevistos…, I que un cristià, a més a més, no ha de barrar el pas a l'esperança, ni prescindir de la Providència divina.

Has de treballar amb tal visió sobrenatural, que només et deixis absorbir per la teva activitat a fi de divinitzar-la: així el que és terrenal es fa diví, el que és temporal es fa etern.

Les obres en servei de Déu mai no es perden per manca de diners: es perden per manca d'esperit.

¿No t'alegra sentir tan a prop la pobresa de Jesús?… ¡Que bonic que és mancar fins de les coses necessàries! Però com Ell: d'amagat i silenciosament.

La devoció sincera, el veritable amor a Déu, duu al treball, a l'acompliment —encara que costi— del deure de cada dia.

S'ha posat de relleu, moltes vegades, el perill de les obres sense vida interior que les animi: però s'hauria també de subratllar el perill d'una vida interior —si és que pot existir— sense obres.

La lluita interior no ens allunya de les nostres ocupacions temporals: ¡ens condueix a acabar-les més bé!

La teva existència no és repetició d'actes iguals, perquè el següent ha de ser més recte, més eficaç, més ple d'amor que l'anterior.

—Cada dia nova llum, nova il·lusió!, per Ell!

En cada jornada, fes tot el que puguis per conèixer Déu, per «tractar-lo», per enamorar-te més a cada instant, i no pensar més que en el seu Amor i en la seva glòria.

Acompliràs aquest pla, fill, si no deixes, per res! els teus temps d'oració, la teva presència de Déu (amb jaculatòries i comunions espirituals, per encendre't), la teva Santa Missa pausada, el teu treball ben acabat per Ell.

Mai no compartiré l'opinió —encara que la respecto— dels qui separen l'oració de la vida activa, com si fossin incompatibles.

Els fills de Déu hem de ser contemplatius: persones que, enmig del brogit de la multitud, sabem trobar el silenci de l'ànima en col·loqui permanent amb el Senyor: i mirar-lo com es mira un Pare, com es mira un Amic, a qui s'estima amb bogeria.

Una persona piadosa, amb una pietat sense beateria, compleix el seu deure professional amb perfecció, perquè sap que aquest treball és pregària elevada a Déu.

La nostra condició de fills de Déu ens portarà —hi insisteixo— a tenir esperit contemplatiu enmig de totes les activitats humanes —llum, sal i ferment, per l'oració, per la mortificació, per la cultura religiosa i professional—, fent realitat aquest programa: com més dintre del món estiguem, més hem de ser de Déu.

L'or bo i els diamants es troben a les entranyes de la terra, no al palmell de la mà.

La teva labor de santedat —amb tu mateix i amb els altres— depèn d'aquell fervor, d'aquella alegria, d'aquella feina teva, fosca i quotidiana, normal i corrent.

En la nostra conducta ordinària, necessitem una virtut molt superior que la del llegendari rei Mides: ell convertia en or tot allò que tocava.

—Nosaltres hem de convertir —per l'amor— el treball humà de la nostra jornada habitual en obra de Déu, amb abast etern.

En la teva vida, si t'ho proposes, tot pot ser objecte d'oferiment al Senyor, ocasió de col·loqui amb el teu Pare del Cel, que sempre guarda i concedeix llums noves.

Treballa amb alegria, amb pau, amb presència de Déu.

—D'aquesta manera realitzaràs la teva feina, a més a més, amb sentit comú: arribaràs fins a la fi encara que estiguis rendit, l'acabaràs bé…, i les teves obres agradaran a Déu.

Has de mantenir —al llarg de la jornada— una constant conversa amb el Senyor, que s'alimenti també de les mateixes incidències de la teva tasca professional.

—Vés-te'n amb el pensament al Sagrari…, i ofereix-li al Senyor la labor que tinguis entre mans.

Allí, des d'aquell lloc de treball, fes que el teu cor s'escapi al Senyor, al costat del Sagrari, per dir-li, sense fer coses rares: Jesús meu, t'estimo.

—No tinguis por d'anomenar-lo així —Jesús meu— i de repetir-li-ho sovint.

Així volia dedicar-se a l'oració un sacerdot, mentre recitava l'Ofici diví: «seguiré la norma de dir, en començar: ‘vull resar com resen els sants’, i després invitaré el meu Àngel Custodi a cantar, amb mi, les lloances al Senyor». Prova aquest camí per a la teva oració vocal, i per fomentar la presència de Déu en la teva feina.

Has estat cridat per Déu a un camí concret: ficar-te en totes les cruïlles del món, estant tu —des de la teva labor professional— ficat en Déu.

No perdis mai de vista el punt de mira sobrenatural. —Rectifica la intenció, com es rectifica el rumb del vaixell en alta mar: mirant cap a l'estrella, mirant cap a Maria. I tindràs la seguretat d'arribar sempre a port.