Fem present a Jesús que som nens. I els nens, els nens petitons i senzills, ¡com pateixen per pujar un graó! Són allí, en aparença, perdent el temps. Per fi, han pujat. Ara, un altre graó. Amb les mans i els peus, i amb l'impuls de tot el cos, aconsegueixen un nou triomf: un altre graó. I tornem-hi. Quins esforços! Ja en falten pocs…, però, llavors, una ensopegada… i apa! avall. Ple de cops, inundat de llàgrimes, el pobre nen comença, recomença l’ascens.

Així, nosaltres, Jesús, quan estem sols. Agafa'ns Tu amb els teus braços amables, com un Amic gran i bo del nen senzill; no ens deixis fins que no siguem dalt; i aleshores —oh, aleshores!—, sabrem correspondre al teu Amor Misericordiós, amb audàcies infantils, dient-te, dolç Senyor, que, llevat de Maria i de Josep, no hi ha hagut ni hi haurà mortal —i això que n'hi ha hagut de molt bojos— que t'estimi com t'estimo jo.