Josemaría Escrivá Obras
39

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d'arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d'un tercer pis..., un dia, en la seva vida, tingué arrencada per arribar fins al teulat de certa casa modesta, que no era pas un gratacel...

Però heus aquí que una àguila arrabassa el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre les seves garres poderoses, l’ocellet puja, puja molt enlaire, per damunt de les muntanyes de la terra i dels pics de neu, per damunt dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de front el sol... I llavors l'àguila, deixant anar l'ocellet, li diu: apa, vola!...

—Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre il·luminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l'Eucaristia!, ¡que el meu vol no s'interrompi fins que no trobi el repòs del teu Cor!

Anterior Mostra el capítol Següent