S’ha promulgat un edicte de Cèsar August, i mana d’empadronar tot el món. Cadascú ha d’anar, per fer-ho, al poble d’on prové el seu llinatge. Com que Josep és de la casa i la família de David, va amb la Verge Maria des de Natzaret a la ciutat anomenada Betlem, a Judea (Lc 2, 1-5).

I a Betlem neix el nostre Déu: Jesucrist! —No hi ha lloc a l’hostal: en una establia. —I la seva Mare l’embolcalla, amb bolquers, i l’acotxa a la menjadora (Lc 2, 7).

Fred. —Pobresa. —Sóc un petit esclau de Josep. —Que n’és de bo, Josep! —Em tracta com un pare el seu fill. —Fins i tot em perdona, si prenc el Nen als meus braços i em quedo, hores i hores, dient-li coses dolces i enceses!…

I el beso —besa’l tu—, i li danso, i li canto , i li dic Rei, Amor, Déu meu, Únic meu, el meu Tot!… Que n’és de formós el Nen… i que curta la dena!