Frivolitat

Quan es pensa amb la ment clara en les misèries de la terra, i es contrasta aquest panorama amb les riqueses de la vida amb Crist, al meu entendre, no es troba més que una paraula que qualifiqui —amb expressió rotunda— el camí que tria la gent: bestiesa, bestiesa, bestiesa.

La majoria dels homes, no és que ens equivoquem; ens succeeix una cosa força pitjor: som curts de gambals.

Trista cosa, que no vulguis amagar-te com un carreu, per sostenir l'edifici. Però que et converteixis en pedra, on ensopeguen els altres…: això em sembla de malvats!

No t'escandalitzis perquè hi hagi mals cristians, que s'agiten i no practiquen.

El Senyor —escriu l'Apòstol— «ha de pagar a cadascú segons les seves obres»: a tu, per les teves; i a mi, per les meves.

—Si tu i jo ens decidim a portar-nos bé, de moment hi haurà dos pillets menys al món.

Mentre no lluitis contra la frivolitat, el teu cap semblarà una paradeta dels encants: no guardarà més que utopies, il·lusions i… trastos vells.

Tens una dosi de frescor que, si l'empressis amb sentit sobrenatural, et serviria per ser un cristià formidable… —Però, tal com la utilitzes, no passes de ser un formidable fresc.

Prenent-t'ho tot així a la lleugera, em recordes aquell vell acudit: que ve el lleó!, li digueren. I contestà el càndid naturalista: —I què hi fa?: jo caço papallones!

Una persona terrible: l'ignorant i, a la vegada, treballador infatigable. Cultiva, encara que no t'aguantis de vell, l'afany de formar-te més.

Excusa pròpia de l'home frívol i egoista: «no m'agrada comprometre'm en res».

No vols ni una cosa —el mal— ni l'altra —el bé—… I així, coix de tots dos peus, a més d'equivocar-te de camí, la teva vida queda plena de buit.

In medio virtus… —La virtut és al bell mig, diu la sàvia sentència, per tal d'apartar-nos dels extremismes. —Però no vagis a parar en l'equivocació de convertir aquest consell en eufemisme per a encobrir la teva comoditat, murrieria, tebiesa, frescor, manca d'ideals, adotzenament.

Medita aquelles paraules de l'Escriptura Santa: «tant de bo fossis fred, o calent! Mes per tal com ets tebi i no fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la meva boca».

Mai no arribes al moll. Sempre et quedes en l'accidental! —Deixa'm que et repeteixi amb l'Escriptura Santa: ¡no fas més que «parlar a l'aire»!

No et comportis com aquells que, escoltant un sermó, en lloc d'aplicar-se personalment la doctrina, jutgen: que bé que li anirà això a en Tal!

A vegades, alguns pensen que la calúmnia no té mala intenció: és la hipòtesi —diuen— amb que la ignorància explica allò que desconeix o no comprèn, per tal de donar-se to d'informada.

Però és doblement dolenta: per ignorant i per mentidera.

No parlis amb tanta irresponsabilitat… ¿Que no comprens que, tan aviat com tu llances la primera pedra, d'altres —en l'anonimat— organitzen una pedrega?

¿Ets tu mateix el qui crea aquesta atmosfera d'insatisfacció entre els qui t'envolten?

—Perdona, doncs, que et digui que, a més de malvat, ets… estúpid.

Davant la desgràcia o l'error, resulta una satisfacció ben trista poder dir: «ho havia previst».

Significaria que no t'importava la desventura aliena: perquè hauries d'haver-la remeiat, si ho tenies a la teva mà.

Hi ha moltes maneres de sembrar desorientació… —N'hi ha prou, per exemple, amb assenyalar l'excepció com a regla general.

Dius que ets catòlic… —Per això, quina llàstima em fas, quan comprovo que les teves conviccions no són prou sòlides, com per portar-te a viure un catolicisme d'acció, sense solucions de continuïtat i sense excepcions.

Faria riure, si no fos tan dolorosa, aquesta ingenuïtat teva amb la qual acceptes —per lleugeresa, ignorància, complex d'inferioritat…— les martingales més tosques.

Els ximples, els desaprensius, els hipòcrites, suposen que els altres són també de la seva condició… I —encara més penós—, els tracten com si ho fossin.

Dolent seria que perdessis tu el temps, que no és teu, sinó de Déu, i per a la seva glòria. Però si, a més a més, fas que d'altres el perdin, minves per una banda el teu prestigi i, per l'altra, augmentes el frau de glòria que li has de donar a Déu.

Et manquen la maduresa i el recolliment propis de qui camina per la vida amb la certesa d'un ideal, d'una meta. —Prega a la Verge Santa, perquè aprenguis a exalçar Déu amb tota l'ànima, sense dispersions de cap mena.