Vida interior

Més aconsegueix aquell que importuna més de prop… Per tant, acosta't a Déu: esforça't a ser sant.

M'agrada comparar la vida interior a una indumentària, al vestit de bodes de què parla l'Evangeli. El teixit es compon de cada un dels hàbits o pràctiques de pietat que, com a fibres, fan consistent la tela. I així, igual que es menysprea un vestit amb un esquinç, encara que tota la resta estigui en bones condicions, si fas oració, si treballes…, però no ets penitent —o a l'inrevés—, la teva vida interior no és —per dir-ho així— íntegra.

¡Vejam quan t'assabentaràs que el teu únic camí possible és buscar amb afany la santedat!

Decideix-te —no t'ofenguis— a prendre Déu seriosament. Aquesta lleugeresa teva, si no la combats, pot acabar en una trista burla blasfema.

A voltes deixes anar el teu mal caràcter, que aflora, més d'una vegada, amb forassenyada duresa. D'altres, no t'ocupes d'endreçar el cor i el cap, perquè siguin estatge agradós per a la Santíssima Trinitat… I sempre, al final et quedes força lluny de Jesús, a qui coneixes poc…

—Així, mai no tindràs vida interior.

Iesus Christus, perfectus Deus, perfectus Homo —Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home.

Són molts els cristians que segueixen Crist, bocabadats davant la seva divinitat, però que l'obliden com a Home…, i fracassen en l'exercici de les virtuts sobrenaturals —malgrat tota aquesta baluerna externa de pietat—, perquè no fan res per adquirir les virtuts humanes.

Remei per a tot: santedat personal! —Per això, els sants han estat plens de pau, de fortalesa, d'alegria, de seguretat…

Fins ara no havies entès el missatge que els cristians portem als altres homes: l'amagada meravella de la vida interior.

Quin món nou els estàs posant al davant!

Quantes coses noves has descobert! —Amb tot, de vegades ets un ingenu, i et penses que ho has vist tot, que ja t'ho saps tot… Després, toques amb les teves mans la riquesa única i insondable dels tresors del Senyor, que sempre et mostrarà «coses noves», si tu respons amb amor i delicadesa: i aleshores comprens que et trobes al principi del camí, perquè la santedat consisteix en la identificació amb Déu, amb aquest Déu nostre, que és infinit, inexhaurible.

Amb l'Amor, més que amb l'estudi, és com s'arriba a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d'estudiar, has d'acceptar la malaltia, has de ser sobri… estimant!

Per al teu examen diari: ¿he deixat passar alguna hora, sense parlar amb el meu Pare Déu?… ¿He conversat amb Ell, amb amor de fill? —Pots!

No ens vulguem enganyar… —Déu no és una ombra, un ésser llunyà, que ens crea i en acabat ens abandona; no és un amo que se'n va i ja no torna. Encara que no el percebem amb els nostres sentits, la seva existència és molt més vertadera que la de totes les realitats que toquem i veiem. Déu és aquí, amb nosaltres, present, viu: ens veu, ens escolta, ens dirigeix, i contempla les nostres accions més petites, les nostres intencions més amagades.

Ho creiem, això..., ¡però vivim com si Déu no existís! Perquè no tenim per a Ell, ni un sol pensament, ni una paraula; perquè no l'obeïm, ni mirem de dominar les nostres passions; perquè no li expressem amor, ni el desagreugem…

—Continuarem vivint amb una fe morta?

Si tinguessis presència de Déu, quantes actuacions «irremeiables» remeiaries.

¿Com podràs viure la presència de Déu, si no fas més que mirar a tot arreu?… —Estàs com borratxo de futilitats.

És possible que t'espanti aquesta paraula: meditació. —Et recorda llibres de tapes negres i velles, soroll de sospirs o de resos que són com cantilenes rutinàries… Però això no és meditació.

Meditar és considerar, contemplar que Déu és el teu Pare, i tu, el seu fill, necessitat d'ajuda; i en acabat donar-li gràcies per allò que ja t'ha concedit i per tot el que et donarà.

L'únic mitjà per conèixer Jesús: tractar-lo! En Ell trobaràs sempre un Pare, un Amic, un Conseller i un Col·laborador per a totes les activitats nobles de la teva vida quotidiana…

—I, amb el tracte, s'engendrarà l'Amor.

Si ets tenaç per assistir diàriament a unes classes, només perquè hi adquireixes uns coneixements… molt limitats, ¿com és que no tens constància per freqüentar el Mestre, sempre desitjós d'ensenyar-te la ciència de la vida interior, de gust i contingut eterns?

¿Què val l'home, o el guardó més gran de la terra, comparat amb Jesucrist, que esta sempre esperant-te?

Una estona de meditació diària —unió d'amistat amb Déu— és cosa pròpia de persones que saben aprofitar rectament la seva vida; de cristians conscients, que obren en conseqüència.

Els enamorats no saben dir-se adéu: s'acompanyen sempre.

—Tu i jo, estimem així el Senyor?

¿No has vist com, per agradar i presentar-se bé, s'arreglen els que s'estimen?… —Doncs així has d'arreglar i endreçar la teva ànima.

La gràcia actua, d'ordinari, com la naturalesa: per graus. —Pròpiament, no podem anticipar-nos a l'acció de la gràcia: però, en allò que depèn de nosaltres, hem de preparar el terreny i cooperar, quan Déu ens la concedeix.

Cal aconseguir que les ànimes apuntin ben amunt: empènyer-les cap a l'ideal de Crist; dur-les fins a les últimes conseqüències, sense atenuants ni pal·liatius de cap mena, sense oblidar que la santedat no és pas primordialment cosa de braços. La gràcia, normalment, segueix les seves hores, i no vol violències.

Fomenta les teves santes impaciències…, però no em perdis la paciència.

Correspondre a la gràcia divina —demanes—, és de justícia…?, de generositat…? —D'Amor!

«Em bullen al cap els assumptes en els moments més inoportuns…», dius. Per això t'he recomanat que tractis d’aconseguir un temps de silenci interior…, i la guarda dels sentits externs i interns.

«Queda't amb nosaltres, que s'ha fet fosc…» Va ser eficaç l'oració de Cleofàs i el seu company.

—¡Quina pena, si tu i jo no sabéssim «aturar» Jesús que passa!, ¡quin dolor, si no li demanem que es quedi!

Aquells minuts diaris de lectura del Nou Testament, que et vaig aconsellar —ficant-te i participant en el contingut de cada escena, com un protagonista més—, són perquè encarnis, perquè «compleixis» l'Evangeli en la teva vida…, i per a «fer-lo complir».

Abans et «diverties» molt… —Però ara que portes Crist dins teu, se t'ha omplert la vida entera d'alegria sincera i comunicativa. Per això n'atraus d'altres.

—Tracta'l més, per arribar a tothom.

Compte!: fila molt prim! —Procura que, en aixecar tu la temperatura de l'ambient que et volta, no baixi la teva.

Acostuma't a referir-ho tot a Déu.

¿No observes com molts dels teus companys saben demostrar gran delicadesa i sensibilitat, en el tracte amb les persones que estimen: la promesa, la muller, els fills, la família…?

—Els has de dir —i exigeix-te tu mateix!— que el Senyor no mereix pas menys: que el tractin així! I aconsella'ls, a més, que continuïn amb aquella delicadesa i aquella sensibilitat, però viscudes amb Ell i per Ell, i assoliran una felicitat mai somniada, també aquí a la terra.

El Senyor va sembrar en la teva ànima bona llavor. I es valgué —per a aquesta sembra de vida eterna— del mitjà poderós de l'oració: perquè tu no pots negar que, moltes vegades, trobant-te davant del Sagrari, cara a cara, Ell t'ha fet sentir —en el fons de l'ànima— que et volia per a Si, que havies de deixar-ho tot… Si ara ho negues, ets un traïdor miserable; i, si ho has oblidat, ets un ingrat.

S'ha valgut també —no ho dubtis, com tampoc no ho has dubtat fins ara— dels consells o insinuacions sobrenaturals del teu Director, que t'ha repetit amb insistència paraules que no pots passar per alt; i es valgué al començament, a més —sempre per a dipositar la bona llavor en la teva ànima—, d'aquell amic noble, sincer, que et digué veritats fortes, plenes d'amor de Déu.

—Però, amb ingènua sorpresa, has descobert que l'enemic ha sembrat jull en la teva ànima. I que en continua sembrant, mentre tu dorms còmodament i afluixes en la vida interior. —Aquesta, i no una altra, és la raó per la qual trobes en la teva ànima plantes enganxoses, mundanes, que de vegades sembla que ofegaran el gra de blat bo que vas rebre…

—Arrenca-les d'una vegada! Et basta la gràcia de Déu. No temis que deixin un buit, una ferida… El Senyor hi posarà nova llavor seva: amor de Déu, caritat fraterna, ànsies d'apostolat… I, passat el temps, no restarà ni el més mínim rastre del jull: si ara, que hi ets a temps, l'extirpes d'arrel; i encara millor, si no dorms, i vigiles de nit el teu camp.

¡Felices aquelles ànimes benaurades que, tan bon punt senten parlar de Jesús —i Ell ens parla constantment—, el reconeixen com el Camí, la Veritat i la Vida!

—Prou que et consta que, quan no participem d'aquesta felicitat, és perquè ens ha mancat la determinació de seguir-lo.

Un cop més has sentit Crist molt a prop. —I un cop més has entès que ho has de fer tot per Ell.

Acosta't més al Senyor…, més! —Fins que esdevingui el teu Amic, el teu Confident, el teu Guia.

Cada dia et notes més ficat en Déu…, em dius. —Doncs així, cada dia seràs més a prop dels teus germans.

Si fins ara, abans de trobar-lo, volies córrer en la teva vida amb els ulls oberts, per assabentar-te de tot; des d'aquest moment…, a córrer amb la mirada neta!, per tal de veure amb Ell allò que veritablement t'interessa.

Quan hi ha vida interior, amb l'espontaneïtat amb què la sang acudeix a la ferida, així es recorre a Déu davant qualsevol contrarietat.

«Això és el meu Cos…», i Jesús s'immolà, ocultant-se sota les espècies de pa. Ara és allí, amb la seva Carn i amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat: igual que el dia que Tomàs ficà els dits en les seves Ferides glorioses.

Amb tot, en tantes ocasions, tu passes de llarg, sense esbossar ni una breu salutació de simple cortesia, com fas amb qualsevol persona coneguda amb qui et creues.

—Tens una fe força més petita que la de Tomàs!

Si, per alliberar-te, haguessin empresonat un íntim amic teu, ¿no procuraries anar a visitar-lo, a enraonar una estona amb ell, a portar-li obsequis, calor d'amistat, consol?… I, ¿si aquesta conversa amb l'empresonat fos per salvar-te a tu d'un mal i aportar-te un bé…, l'abandonaries? I, ¿si, en lloc d'un amic, es tractés del teu mateix pare o del teu germà?

—I doncs!

¡Jesús s'ha quedat en l'Hòstia Santa per nosaltres!: per a restar al nostre costat, per a sostenir-nos, per a guiar-nos. —I amor, únicament amb amor es paga.

—¿I per què no haurem d'acudir al Sagrari, cada dia, ni que sigui només uns minuts, per portar-li la nostra salutació i el nostre amor de fills i de germans?

No has vist l'escena? —Un sergent qualsevol o un alfereset amb poc comandament…; de front, s'apropa un recluta ben plantat, d'incomparables millors condicions que els oficials, i no manca ni el salut ni la resposta.

Medita sobre el contrast. —Des del Sagrari d’aquella església, Crist —perfecte Déu, perfecte Home—, que ha mort per tu a la Creu, i que et dóna tots els béns que necessites…, se t'apropa. I tu, passes sense fixar-t'hi.

Vas començar amb la teva visita diària… —No m'estranya que em diguis: començo a estimar amb bogeria la llum del Sagrari.

Que no falti diàriament un «Jesús, t'estimo» i una comunió espiritual —si més no—, com a desgreuge per totes les profanacions i sacrilegis, que sofreix Ell per estar amb nosaltres.

¿No se saluda i es tracta amb cordialitat totes les persones estimades? —Doncs, tu i jo haurem d'anar a saludar —moltes vegades al dia— Jesús, Maria i Josep, i el nostre Àngel Custodi.

Tingues una devoció intensa a la Nostra Mare. Ella sap correspondre finament als obsequis que li fem.

A més, si dius cada dia, amb esperit de fe i d'amor, el Sant Rosari, la Senyora s'encarregarà de dur-te molt lluny pel camí del seu Fill.

Sense l'auxili de la Nostra Mare, com podrem sostenir-nos en la lluita diària? —El busques constantment?

L'Àngel Custodi ens acompanya sempre com el testimoni de més excepció. Ell serà qui, en el teu judici particular, recordarà les delicadeses que hagis tingut amb Nostre Senyor, al llarg de la teva vida. Més encara: quan et sentis perdut per les terribles acusacions de l'enemic, el teu Àngel presentarà aquelles intuïcions íntimes —potser oblidades per tu mateix—, aquelles mostres d'amor que hagis dedicat a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant.

Per això, no oblidis mai el teu Custodi, i aquest Príncep del Cel no t'abandonarà, ni ara ni en el moment decisiu.

Les teves comunions eren molt fredes: prestaves poca atenció al Senyor: amb qualsevol bagatel·la et distreies… —Però, des que penses —en aquest teu íntim col·loqui amb Déu— que hi són presents els Àngels, la teva actitud ha canviat…: «que no em vegin així!», et dius…

—I mira com, amb la força del «què diran» —aquest cop per a bé—, has avançat un xic cap a l'Amor.

Quan et vegis amb el cor eixut, sense saber què dir, recorre amb confiança a la Mare de Déu. Digues-li: Mare meva Immaculada, intercedeix per mi.

Si la invoques amb fe, Ella et farà tastar —enmig d'aquesta sequedat— la proximitat de Déu.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma