Veracitat

Feies la teva oració davant un Santcrist, i vas prendre aquesta decisió: val més sofrir per la veritat, i no que la veritat hagi de sofrir per mi.

Moltes vegades la veritat és tan inversemblant!… sobretot, perquè sempre exigeix coherència de vida.

Si et molesta que et diguin la veritat, llavors… per què preguntes?

—¿Tal vegada pretens que et responguin amb la teva veritat, per justificar els teus esgarriaments?

Afirmes que tens molt de respecte a la veritat… ¿Per això t'hi poses sempre a una distància tan «respectuosa»?

No et portis com un ximplet: no és mai fanatisme voler conèixer cada dia millor, i estimar més, i defensar amb major seguretat la veritat que has de conèixer, estimar i defensar.

En canvi, cauen en el sectarisme —ho dic sense por— els qui s'oposen a aquesta lògica conducta, en nom d'una falsa llibertat.

Resulta fàcil —també ocorria en temps de Jesucrist— dir que no: negar o posar en entredit una veritat de fe. —Tu, que et declares catòlic, has de partir del «sí».

—Després, amb l'estudi, seràs capaç d'exposar els motius de la teva certesa: que no hi ha contradicció —no n'hi pot haver— entre Veritat i ciència, entre Veritat i vida.

No m'abandonis la tasca, no t'apartis del camí, per més que hagis de conviure amb persones plenes de prejudicis, com si la base dels raonaments, o el significat dels termes, restés definit pel seu capteniment o per les seves afirmacions.

—Esforça't perquè t'entenguin…, però, si no ho aconsegueixes, continua endavant.

Trobaràs gent a la qual, per la seva obtusa tossuderia, difícilment podràs persuadir… Tanmateix, fora d'aquests casos, val la pena aclarir les discordances, i fer-ho amb tota la paciència que calgui.

Alguns no senten —no desitgen sentir— més que les paraules que porten al seu cap.

Per a molts, la comprensió que exigeixen als altres és que tots es passin al seu partit.

No puc creure en la teva veracitat, si no sents neguit, i neguit molest!, davant la mentida més petita i innòcua, que res no té de petita ni d'innòcua, perquè és ofensa a Déu.

¿Per què mires, i escoltes, i llegeixes, i parles amb intenció baixota, i tractes de recollir allò «dolent» que resideix, no en la intenció dels altres, sinó solament en la teva ànima?

Quan no hi ha rectitud en qui llegeix, resulta difícil que descobreixi la rectitud de qui escriu.

El sectari no veu més que sectarisme en totes les activitats dels altres. Mesura el proïsme amb la mida escarransida del seu cor.

Em va causar pena aquell home de govern. Intuïa l'existència d'alguns problemes, per altra banda lògics en la vida…, i s'espantà i es molestà quan els hi comunicaren. S'estimava més desconèixer-los, viure amb la mitja llum o amb la penombra de la seva visió, per romandre tranquil.

Li vaig aconsellar que els afrontés amb cruesa i amb claredat, justament perquè deixessin d'existir, i li vaig assegurar que llavors sí que viuria amb la veritable pau.

Tu, no resolguis els problemes, propis i aliens, ignorant-los: això seria comoditat, mandra, obrir la porta a l'acció del diable.

Has complert amb el teu deure?… ¿La teva intenció ha estat recta?… Sí? —Aleshores no t'amoïnis perquè hi hagi persones anormals, que descobreixin el mal que no existeix més que en la seva mirada.

Et preguntaren —inquisitius— si jutjaves bona o dolenta aquella decisió teva, que ells consideraven indiferent.

I, amb segura consciència, vas respondre: «només sé dues coses: que la meva intenció és neta i que… conec bé el que em costa». I vas afegir: Déu és la raó i el fi de la meva vida, per això em consta que no hi ha res d'indiferent.

Li has explicat els teus ideals i la teva conducta, segura, ferma, de catòlic: i va semblar que acceptava i entenia el camí. —Però després t'has quedat amb el dubte de si haurà ofegat la seva comprensió enmig dels seus no gaire ordenats costums…

—Cerca'l de nou, i aclareix-li que la veritat s'accepta per viure-la o per intentar viure-la.

Qui són ells per experimentar?… Per què han de desconfiar?, em comentes. —Mira: contesta'ls, de part meva, que desconfiïn de la seva pròpia misèria,… i continua amb tranquil·litat els teus passos.

Et fan llàstima… —Amb una total falta de gallardia, tiren la pedra i amaguen la mà.

Mira el que sobre ells sentencia l'Esperit Sant: «confosos i avergonyits restaran tots els forjadors d'errors; tot d'una seran coberts d'oprobi». Sentència que es complirà inexorablement.

¿Que bastants difamen i murmuren d’aquella empresa apostòlica?… —Doncs, tan aviat com tu proclamis la veritat, almenys ja n'hi haurà un que no criticarà.

Del camp de blat més formós i prometedor, és fàcil treure'n carretons de ravenisses, de roselles i de gram…

—De la persona més íntegra i responsable sempre se'n poden omplir —al llarg de la història— pàgines negres… Pensa també com han parlat i escrit contra Nostre Senyor Jesucrist.

—T'aconsello que —com es fa amb el sembrat— cullis les espigues blanques i granades: la veritable veritat.

Per a tu, que m'has assegurat que vols tenir una consciència recta: no oblidis que recollir una calúmnia, sense impugnar-la, és convertir-se en col·lector d'escombraries.

Aquesta tirada que tens —obertura, en dius— a admetre fàcilment qualsevol afirmació, que vagi contra aquella persona, sense escoltar-la, no és precisament justícia…, i molt menys encara caritat.

La calúmnia a vegades causa dany als qui la sofreixen… Però veritablement deshonra els qui la llancen i difonen…, que després porten aquest pes al fons de l'ànima.

Per què tants murmuradors?, et preguntes adolorit… —Uns, per error, per fanatisme o per malícia. —Però, la major part, repeteixen la bola per inèrcia, per superficialitat, per ignorància.

Per això, hi torno una altra vegada: quan no puguis alabar, i no calgui parlar, calla!

Quan la víctima calumniada pateix en silenci, «els botxins» s'aferrissen amb la seva valenta covardia.

Desconfia d'aquelles afirmacions rotundes, si els qui les propugnen no han intentat, o no han volgut, parlar amb l'interessat.

Hi ha moltes maneres de fer una enquesta. Amb una mica de malícia, escoltant les murmuracions, es recullen deu volums en quart, contra qualsevol persona noble o entitat digna. —I més, si aquella persona o entitat treballa amb eficàcia. —I molt més encara, si aquesta eficàcia és apostòlica…

Trista labor la dels organitzadors, però més trista, la postura dels qui es presten a fer d'altaveu d'aquelles iniqües i superficials afirmacions.

Aquells —ho deia amb pena— no tenen intel·ligència de Crist, sinó careta de Crist… Per això estan mancats de criteri cristià, no aconsegueixen la veritat, i no donen fruit.

Els fills de Déu no podem oblidar l'anunci del Mestre: «el qui a vosaltres escolta, a Mi m'escolta…» —Per això… hem de tractar de ser Crist; mai la seva caricatura.

En aquest cas, com en tants d'altres, els homes es mouen —tots creuen tenir raó—…, i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, ni que aquests contradiguin les teves «fonamentals raons».

Resulta una experiència penosa observar que alguns, menys preocupats d'aprendre, d'entrar en possessió dels tresors adquirits per la ciència, es dediquen a construir-la al seu gust, amb procediments més o menys arbitraris. Tanmateix, aquesta comprovació t'ha de dur a redoblar el teu afany per aprofundir la veritat.

Més còmode que investigar és escriure contra els qui investiguen, o contra els qui aporten nous descobriments a la ciència i a la tècnica. —Però no hem de tolerar que, a més a més, aquests «crítics» pretenguin erigir-se en senyors absoluts del saber i de l'opinió dels ignorants.

«No està clar, no està clar», oposava davant l'afirmació segura dels altres… I la que estava clara era la seva ignorància.

Et molesta ferir, crear divisions, demostrar intoleràncies…, i transigeixes en posicions i punts —no són greus, m'assegures!—, que porten conseqüències nefastes per a molts.

Perdona la meva sinceritat: amb aquesta manera d'actuar, caus en la intolerància —que tant et molesta— més nècia i perjudicial: la d'impedir que la veritat sigui proclamada.

Déu, per la seva justícia i per la seva misericòrdia —infinites i perfectes—, tracta amb el mateix amor, i de manera desigual, els fills desiguals.

Per això, igualtat no significa medir tothom amb el mateix arrasador.

Dius una veritat a mitges, amb tantes possibles interpretacions, que pot qualificar-se de… mentida.

El dubte —en el terreny de la ciència, de la fama aliena— és una planta que se sembra fàcilment, però que costa molt d'arrencar.

Em recordes Pilat: quod scripsi, scripsi! —allò que he escrit no es canvia…, després d'haver permès el crim més horrible. —Ets incommovible!, però és abans que hauries d'assumir aquesta actitud…, no després!

És virtut mantenir-se coherent amb les pròpies resolucions. Però, si amb el temps canvien les dades, és també un deure de coherència rectificar el plantejament i la solució del problema.

No confonguis la intransigència santa amb la tossuderia sorruda.

«Em trenco, però no em doblego», afirmes ufanós i amb certa altivesa.

—Escolta'm bé: l'instrument trencat resta inservible, i deixa obert el camp als qui, amb aparent transigència, imposen, en acabat, una intransigència nefasta.

Sancta Maria, Sedes Sapientiae —Santa Maria, Seu de la Saviesa. —Invoca amb freqüència d'aquesta manera la Nostra Mare, per tal que Ella ompli els seus fills, en el seu estudi, en el seu treball, en la seva convivència, de la Veritat que Crist ens ha portat.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma